Dilluns, 10 de Desembre de 2018

La crisi eterna de les botigues de Reus

05 de Novembre de 2018, per Isabel Martínez
  • Veïns passegen pel raval de Santa Anna en una edició de 'Les botigues al carrer'

    Reusdigital.cat

“Paisatge de botigues. Un esbufec de serè, un temporal de llevant, la secada i la tempesta, la cridòria dels nens, el meus dels gats, res resulta indiferent per a aquells que construeixen el paisatge urbà. No hi ha ciutat sense botigues, ni aventura sense infants, ni botiga de vetes-i-fils sense la presència impertèrrita del gat sota el taulell disposat a descabdellar la troca”. Amb aquesta descripció literària, el metge i escriptor Ramon Gomis evocava el 1995 el paisatge comercial de Reus, que ja havia viscut el sotrac de la instal·lació d’una primera gran superfície i havia abandonat espais emblemàtics de venda al detall com el de les Peixateries Velles.

Fa més de 20 anys, ja era temps de malenconia per un passat que desapareixia però encara no de greu preocupació pel model comercial de la ciutat que guardava encara una vitalitat important i que tenia un lobby potent rere seu. Mentre lentament s’esvaien en el record botigues tan especials com Las Américas o les Caterinetes es mantenien oberts molts altres locals de l’imaginari col·lectiu que també havien marcat una època. Uns noms prestigiosos que, dues dècades després, fa temps van abaixar la persiana definitivament.

A falta d’aquests espais, el proper Xavier Amorós del segle XXI, com podrà evocar establiments com la merceria Sardà, la matalasseria Jansà, l’hostal Simonet, la llauneria Mata o, fins i tot, Cal Navàs? Com es podrà descriure les noves “àuries botigues” com se’n referia Amorós sinó en queda cap? Pràcticament, cada mes algun il·lustre nom vinculat a una nissaga de botiguers diu adéu en una ciutat que es defineix com a eminentment comercial. El darrer, la sastreria Queralt donant per tancat, alhora, un episodi que connecta la ciutat amb el món no només comercial sinó també artístic del segle XX. Quantes botigues més vinculades al passat comercial es pot permetre Reus perdre?; s’està dilapidant (a causa de la inacció d’algú) una oportunitat econòmica per a joves i nous emprenedors? I, sobretot, és possible protegir al consumidor del que, el 1978, un manifest de la Unió de Botiguers de Reus definia com el “monopoli de les grans àrees comercials, dels gegants del comerç a la menuda, els quals si dominessin el mercat, previ l’ensorrament de la petita empresa comercial de la botiga, tindrien sota el seu poder, sense cap defensa, el consumidor, tot el cens de consumidors i tota la indústria que hauria d’abastar-los”?

Malgrat aquests dubtes, potser tenen raó els que jutjgen que el comerç és, en essència, transformació i que el canvi forma part del seu ADN natural. Com una mena d’energia que ni es crea ni es destrueix sinó que permanentment es troba en fluctuació. És pertinent, doncs, parlar de crisi o aquest terme és fer-ne un gra massa? Un repàs a temps passats mostra que (sorprenentment) el mantra de la crisi comercial sempre ha estat als llavis dels seus responsables segurament a causa dels imperceptibles però vertiginosos canvis d’hàbits i gustos dels consumidors.

Els exemples són nombrosos. El 1980, un representant del sector comercial a l’ExproReus assegurava, en una entrevista radiofònica, que la crisi es podia conjurar únicament a través de “la creativitat”. Reinventar-se permanentment, especialitzar-se com han fet algunes centenàries cases comercials per sobreviure en el Reus actual. En el procés, molts exemples característics s’han quedat pel camí tal i com ho demostra la contemplació de la carpeta ‘Les nostres botigues’ de l’Agrupació Fotogràfica de Reus del 1984. Dels nou establiments retratats magistralment, únicament tres es mantenen oberts avui en dia, la Cereria Salvadó, El Barato i la Casa Coder, tot i que aquesta darrera amb un canvi evident d’activitat.

Genera tristesa contemplar la bellesa perduda de la botiga de queviures de Carme Balañà al carrer de la Galera, la del senyor Cardeñas del carrer Jesús, la recentment desapareguda del llauner Mata, la dels armaris de llavors del senyor Giró o la dels magatzems de Joaquim Navàs encara pendent d’un possible projecte futur. Mons perduts en una ciutat que ja no és la mateixa. Retrocedint encara uns anys més enrere, el 1972, l’economista Jordi Bacaria també tractava la crisi del món comercial tradicional i assegurava que “el comerç ja no pot seguir mantenint-se en la seva concepció de taulell”. Quan encara no hi havia cap mostra de gran superfície a la ciutat i una proposta d’un primer centre comercial el 1970 havia quedat al tinter, Bacaria assegurava que “el gran comerç no necessita personal format, necessita peons amb bata o vestit, però en definitiva peons” i situava com a “enemics irreconciliables” el petit i el gran comerç.

És inevitable pensar en el llibre’ La caverna’ de Saramago que planteja les contradiccions entre la venda tradicional i els nous conceptes per arribar a un consum massiu. Segons Bacaria, a principis dels 70, existien 2002 botigues a la ciutat, preferentment ubicades al casc antic. És a dir, una botiga per cada 30 habitants i ja s’intuien molts dels canvis que el sector ha sofert des d’aleshores. Més de 40 anys després, quantes llicències de comerç al detall hi ha actualment? Segons informació del Portal de Dades Obertes de l’Ajuntament de Reus, el juny de 2018 hi havia 1593 llicències de comerç al detall actives a la ciutat, de les quals 562 es trobaven al nucli antic amb tendència a la baixa.

Unes dades conseqüents amb el que molts observadors perceben a l’entorn clàssicament destinat a l’oferta comercial. És possible que molts joves consumidors tampoc haguessin trepitjat bona part dels establiments més característics de la història de Reus tenint en compte els hàbits de consum que, a nivell estatal, apunten com una tendència a l’alça la compra a través del mòbil o a Amazon. La desaparició d’aquests espais, però, ho fa directament impossible així com la transmissió que una ciutat diferent (potser tampoc millor) va existir. I és que en el passat l’ofici de botiguer podia ser el passaport per crear una gran fortuna (una mirada a Cal Navàs ho evidencia) però aquest cas era realment excepcional.

Si consultem expedients de principi de segle XX veurem algunes sol·licituds de pares que imploraven places gratuïtes per a alumnes pobres a l’escola de comerç. Poca èpica en la ciutat on els saltataulells les van passar sempre magres i on (amb sort) encara avui calen moltes hores de presència al peu del taulell per aconseguir mantenir qualsevol projecte comercial. Perquè és evident que sota el pedigrí de l’emprenedoria, l’ofici de botiguer és avui en gran part el refugi de molts assalariats que busquen autocupar-se després de quedar-se sense feina i que, molt sovint, no poden fer front als encara alts lloguers del centre comercial de Reus.

Una situació que origina la permanent rotació de negocis en punts assenyalats de la ciutat. Del passat mitificat i gloriós de la ciutat, en quedava un patrimoni que inexorablement desapareix per ser ocupat (en el millor dels casos) per un comerç franquiciat, sense ànima local i semblant al que es pot trobar a qualsevol altra ciutat del món. Aquesta és, almenys, la impressió que cada cop sembla més evident al comprador que encara no s’ha resignat a abandonar el centre i es resisteix a adoptar la lògica dels grans i impersonals espais. Tant de bo el proper adéu (totalment previsible) trigui molt a arribar.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (2)

Comentaris

JOSEP P.  07 de Novembre de 2018

FUMANDO PUROS

Y los hay mas arrogantes, entras en su tienda, lo ves que fuma puros con chulería, no dice nada, ni dice que los puros se los pagamos nosotros por que él no paga hacienda. Si hacienda somos todos, le estamos pagando los puros, hasta hace poco la deuda era de aproximadamente 1.000.000 €. O sea que encima se queja.

Antonio Perez  06 de Novembre de 2018

Botigues Elitistes

La culpa es de Amazon, no de esos tenderos que te miran de arriba a abajo con desprecio porque no eres un RTV.

Reportatges