Rosario, la nova Cleòpatra

El Parc del Pinaret de Cambrils és un espai prou acollidor per anar-hi de festa sense que hi hagi cap actuació. Té barres de bar, terrasses i racons suficients per passar una bona estona amb un DJ que escalfa l'ambient. Tot el que vingui d'afegitó sembla que hagi de ser la cirereta del pastís, en el millor dels casos, perquè també pot passar que, si la conversa és interessant, sigui com la confitura d'un tortell, que la pots deixar de banda sense compliments. El públic semblava llaminer, en aquest sentit, i anava omplint les cadires de l'auditori amb antelació. A falta d'un quart, allò ja estava ple com un ou, amb la gent frisant per veure, escoltar i retratar amb el mòbil a la filla de la faraona, la nova Cleòpatra: la Rosario.

Tot i la importància dels cognoms en la carrera de Rosario González Flores, una actuació seva en directe és una cosa que no té nom. Si m'accepteu l'oxímoron, és una pura barreja. Un combinat que toca la fibra des d'aquell fantàstic 'De Ley' que la va situar entre els millors, ara fa 27 anys. Ni ella ni el seu estil acusen el pas del temps, la maquinària rítmica funciona perfectament, tant en disc com en directe, però em quedava el dubte de saber si el seu públic es conserva prou bé per a aguantar-li el ritme tot el concert. La fórmula és molt més que una fusió flamenca, és una química explosiva: el soul, la rumba, la balada, la bossa nova i el rock agraden a públics ben diferents, l'acceptació d'aquest poti-poti seria difícil de lligar per un altre artista. Després d'una descàrrega rumbera, a qui li ve de gust que li tallin el fideu amb una cançó romàntica de l'Augusto Algueró? I si estàs acaramel·lat recordant melodies de quan festejaves, qui pot canviar el xip per posar-se a ballar salsa desmesuradament? És massa xocant. Però és que la Rosario ja ho té això, el que busca és sacsejar cos i ànima, escombrar les teranyines del convencionalisme i segrestar-te les emocions per a imposar un eclecticisme ferotge. El seu és un públic transversal on fan pinya nostàlgics, turistes, gitanos, melòmans, televidents, 'millenials' i un bé de Déu de tribus urbanes diferents, cadascú amb les seves dèries. Perquè -parlo per mi- a mi mai de la vida m'ha agradat la Lola Flores. No m'hauria de sentir integrat en una festa oficiada per una artista que fa mans i mànigues perquè la semblança no passi desapercebuda. Com si es tractés d'una prova d'ADN, la Rosario pràcticament va engegar el concert cantant 'Cómo me la maravillaría yo'. Missatge rebut: ets filla de la Lola Flores, entesos, cap altra persona seria capaç de recitar aquest embarbussament a tota pastilla, llevat que sigui la Lolita enfarlopada. La gent l’aplaudia com si hagués cantat l'Al·leluia; jo no. Jo li vaig perdonar el detallet i prou. Per acabar-ho d'adobar, em vaig apropar a l'escenari per a fotografiar-la i un parell de seguretat es van interposar en el meu camí; hi havia molt d'espai buit entre l'artista i el públic, que el tenien assegut en cadires numerades. No era nit per a estar-se quiet mentre que la Rosario cantava "Si el cuerpo te pide marcha, marcha le tienes que dar".

La cloenda va ser també amb una cançó dedicada a la seva mare (com no podia ser d'una altra manera!), però no sé què coi va passar-me entremig que aleshores ja estava amb els ulls negats d'emoció, ballant com un dimoni i en un moment que la vaig tenir al davant, li vaig cridar amb tota la força del meu pit: "Visca la mare que et va parir!". Què va passar entremig? Doncs va passar que les seves cançons noves són molt potents i la banda és extraordinària. Fernando Illán, el productor de Rosario des del començament, va fer un 'solo' de baix dels que fan afició, el seu fill Diego Illán i el León González portaven les percussions amb trempera, Josete no parava de remenar el ventilador, Dayan Abad tenia detalls espectaculars -marca de la casa- amb l'elèctrica, Tato Icasto, com sempre, sensacional als teclats, i, per si no n'hi haguera prou, la Mayte Pizarro feia les veus quan la Rosario es dedicava als seus sortilegis.

Aquells moments que els cantants utilitzen per adreçar-se al públic i presentar les cançons, ella els empra per a fer encanteris. Invoca els difunts, crida els esperits de la nit i de l'amor, i convoca al 'duende' de la música. Rosario juga amb avantatge, perquè tots fan cap a dalt de l'escenari i acabes completament encisat. El món et comença a semblar bonic, amb sabor, sabor, voldries alguna cosa més amb ella perquè te l'estimes amb bogeria i penses que, si tornessis a néixer, no dubtaries a tornar a somriure, promets veure l'alegria i escarmentar de l'experiència sense mai, mai més, utilitzar la violència. Cambrils se les sabia totes i les cantava amb fruïció.

La Rosario anava creixent, com si estigués al país de les meravelles. Em vaig fixar en un grup de turistes que no feien cara de conèixer la faraona, per a veure com reaccionaven. La meva conclusió és que no cal estar al corrent de la seva vida familiar, el ritme és tan captivador que funciona per si mateix. Mentre que cantava les seves composicions i els estàndards del disc 'Parte de mí' anaven pujant de revolucions, tant és així que, quan va esclatar la tanda Pescaílla, van abandonar els seients per a posar-se a ballar en un lateral. Ser la filla del pioner de la rumba catalana no és qualsevol cosa, el concert es transforma en un envelat de festa major amb un ritme tan engrescador que fins i tot el ballaven en un racó, on el preu de l’entrada els hagués sortit més econòmic. Després d'això ja va posar la directa interpretant el repertori d'Antonio Flores, el nostre Jim Morrison particular, que es manté sempre jove en el record. El públic va trencar la línia de seguretat per tal d'ocupar l'espai que hi havia tocant l'escenari i llavors l'ambient va esclatar com el tap d'una ampolla de cava, deixant escapar la bromera que estava comprimida en cadascun dels fans. Gent molt jove, que potser l'ha coneguda per la seva presència televisiva en el programa 'La Voz', li van preparar un bany de multituds, que la Rosario va prendre encantada de la vida. I encara va haver-n'hi més en sortir un altre cop per brindar-nos un bis electritzant quan ja la màgia era completa i tota la seva sang posada dempeus la convertí en un animal escènic, portador d'un afortunadíssim llegat genètic, que transmet una disbauxa de sensacions de tal magnitud que el que es va viure a Cambrils aquell dissabte de glòria va ser un esclat de felicitat no gens continguda.