De la vella escola

Actualment, l'humor a Catalunya té bona salut. Només cal veure les audiències de programes com Polònia. Molts dels actors que hi intervenen, juntament amb els nous monologuistes, no poden negar l'herència de la vella escola de l'humor català mediàtic amb noms com Joan Capri, Josep Sazatornil, Saza, i Cassen, mort l'any 1991, avui fa 25 anys.

Un llegat que es pot detectar en la utilització de la passió futbolística com a retrat costumista. Abans que l'Arús s'inventés el Força Barça o Minoria Absoluta el Crackòvia el futbol ja havia passat pel sedàs de Capri en el monòleg Futbolitis o de la representació d'un seguidor culer que feia Cassen a Furia española, de Francesc Betriu. També en un esquetx televisiu Cassen, representant un culer a punt de morir, es feia de l'Espanyol. Les seves darreres paraules eren: “Prefereixo que mori un soci perico que un del Barça.” Quan en l'etapa de la Transició l'arribada de la democràcia va obrir el camí a la paròdia, Cassen es va apuntar a la tendència a la imitació de polítics. Una moda que, a diferència de les actuals paròdies, insistia molt més en els tics físics i la manera de parlar que en la mofa de la seva actuació política.

I és que aquesta vella escola era polivalent. Cassen (Cast Sendra Barrufet, Tarragona 1928) va començar la seva carrera a Ràdio Tarragona, primer com a oficinista però després, atès el seu talent per l'humor, en intervencions que el projectarien cap al món professional en sales de festa, a la manera dels monologuistes, i el món de la revista. A poc a poc va adquirir una certa popularitat, i el fet d'aparèixer a TVE, aleshores l'única de tot l'Estat, li va donar una notable fama i el va fer col·laborar en una gran quantitat de programes. Va ser aleshores quan Berlanga es va fixar en ell i li va oferir el paper de Plácido, una de les millors pel·lícules del cineasta i el més gran paper de l'humorista, que al llarg de la seva carrera cinematogràfica no va estar a l'altura d'aquesta interpretació.

I és que si Cassen hagués nascut en un altre context hauria estat una mena de Fernandel, a França, o Totò, a Itàlia. Com a intèrpret tenia uns tics humorístics amb un moviment de llavis que mai va arribar a l'histrionisme del francès Louis de Funès, tot i que solia interpretar un personatge sobre el qual sempre queien totes les garrotades. De fet, Plácido va marcar el tarannà dels seus papers: un bon jan, una mica beneit, però prou murri per continuar dempeus un altre dia.

Una altra de les seves interpretacions en comèdies espanyoles de certa dignitat va ser a Atraco a las tres, de José María Forqué, al costat de José Luis López Vázquez, Alfredo Landa, Manuel Alexandre, Gracita Morales i Agustín González.

Inevitablement, Cassen també va formar part del grup de grans actors que van caure a les urpes d'un cinema comercial de poca volada que va tenir força ressò als anys seixanta, les anomenades españoladas, amb treballs dirigits per Mariano Ozores (Matrimonios separados, En la red de mi canción), Fernando Palacios (Vuelve San Valentín) o Alfonso Paso (Ligue Story). I lògicament també va intervenir en cinema de consum produït durant el franquisme des de Catalunya, a les ordres de directors com Francisco Pérez Dolz (El mujeriego), Alfonso Balcázar (Piso de soltero) i sobretot el prolífic Ignacio F. Iquino (La liga no es cosa de hombres, Busco tonta para fin de semana o 07 con el 2 delante, una farsa en la qual interpretava Jaime Bonet (paròdia de James Bond).

En els darrers anys de la seva vida alguns cineastes van reivindicar els seus dots interpretatius atorgant-li personatges secundaris en produccions de certes ambicions artístiques; és el cas de José Luis García Sánchez (Pasodoble), Emilio Martínez-Lázaro (Amo tu cama rica)i, especialment, José Luis Cuerda, per a qui va formar part del repartiment coral de la comèdia de culte Amanece, que no es poco. Cal també recordar que Cassen va ser el protagonista d'una de les primeres sitcom de TV3, De professió: A.P.I.