Divendres, 02 de Juny de 2017

‘El meu pare va abusar de mi quan era un nen'

Aquest tarragoní se sincera amb Reusdigital.cat després de 17 anys d'abstinència i haver patit abusos sexuals

20 de Març de 2017, per Alba Sancha
  • El Pedro fuma mentre explica la seva història a Reusdigital.cat

    Alba Sancha

  • Pedro Fernández-Llamazares amb la seva dona, Paca, a casa seva, a Torreforta

    Alba Sancha

"El meu nom és Pedro Fernández-Llamazares, tinc 55 anys i sóc alcohòlic des dels 13. Fa 17 anys que no consumeixo. Vaig haver de ser ingressat en un centre, ja que jo sol no era capaç. Quan bevia no buscava fotre ningú, tot i que era el que passava. Ara no busco aplaudiments, doncs no els mereixo. El meu desig és donar tot l'amor que pugui als que sempre han confiat en mi. Per molt que doni, sé també que mai serà suficient."

El Pedro, resident al barri de Torreforta, a Tarragona, no ha tingut una vida gens fàcil. Crec que mai he conegut a ningú que ho reflecteixi tant en el seu rostre. Però m'acaba sorprenent la seva enteresa i serenitat després d'explicar-me un fet tan traumàtic. Algú podria estar tan lúcid després que et robin la infància d'aquesta manera? Jo creia que no, fins ara. La conversa també flueix amb molta calma, el seu to de veu contribueix a això. El Pedro demana que hi hagi poca llum per parlar sobre "temes dolorosos". L'atmosfera és perfecta i avui, més que mai, aconsegueixo endinsar-me en aquesta d'una forma màgica, encara que sigui per parlar del més atroç. Però el Pedro també té una aura màgica. Al final, entenc que tot és gràcies a ell i a la seva personalitat tranquil·la i arrasadora.

No són pocs els casos que s'han fet públics sobre abusos a menors: des d’aquells comesos per capellans i professors d'escoles, fins i tot, als d'entrenadors de futbol d’equips infantils. Si bé és cert que aquests són casos que solen remuntar-se al passat, des de Reusdigital.cat hem volgut donar veu a un dels testimonis d'aquests horribles episodis amb l'objectiu de visibilitzar una sèrie de situacions que suposen una realitat de vegades oculta, així com explicar les conseqüències que poden tenir en la vida de la persona que la pateix.

Quan es va adonar que el seu problema amb l'alcohol era una malaltia?

De seguida. Amb tretze anys quan vaig començar a treballar.

Era un hàbit quotidià?

En un principi era un costum de caps de setmana. Però la consciència de l'alcoholisme la tinc des de llavors.

Però va arribar un moment en què es va haver de convertir en un hàbit quotidià.

Va ser molt pausadament. De totes maneres, l'alcohol sempre va ser per mi com una injecció d'heroïna. Era una dosis, no un plaer.

Quan es replanteja deixar l'alcohol?

La primera vegada tenia una motivació terrible. Volia accedir als bombers i havia de fer una sèrie de proves d'accés. Em vaig entrenar i durant mesos vaig deixar de fumar i beure sense que em costés cap esforç.

Només durant tres mesos?

Sí. Quan vaig fer les proves, vaig sortir d'allà, em vaig comprar un paquet de tabac i vaig anar a prendre'm una cervesa. Va ser el primer que vaig fer.

I com va aconseguir deixar de beure, doncs?

Ha sigut una lluita constant durant anys i una suma de contínues recaigudes. Ho intentava però tornava a recaure i sempre era pitjor perquè bevia més i més. Això em torturava per dins perquè veia la meva destrucció reflectida en les cares de la meva dona i el meu fill, com el retrat de Dorian Gray.

Encara que estigui molt normalitzat, l'alcohol és una droga que afecta com qualsevol altra.

Clar. Jo vaig arribar a un punt en què no tenia forces ni per comprar més alcohol, després de separar-me de la meva dona. Estava extremadament prim, consumit, tal era el grau en què havia quedat. Llavors, vaig comprendre que en una d'aquestes ja no em tornaria a despertar.

I què va fer?

Amb les meves últimes forces vaig anar a un celler a comprar una caixa de whisky i em vaig dirigir a un refugi de la muntanya que sabia que estava abandonat. Vaig estar allà tres o quatre, o potser cinc dies, però només recordo cinc minuts. Em vaig fumar un cigar i vaig sentir que ja ho tenia tot fet. Tenia un gran delírium tremens. Va ser el punt culminant.

Per què?

Vaig acabar a l'hospital de Santa Tecla amb la meva dona. Em van comentar la possibilitat d'ingressar-me en un centre per alcohòlics. En aquell moment no hi havia places, així que vaig haver d'esperar. El problema era que si no bevia, em moria. Per això, la meva dona i el meu amic es van comprometre a mantenir-me viu fins que aconseguís una plaça per al centre.

Ho va aconseguir.

Vaig aconseguir entrar al centre i va ser allà on vaig deixar de beure. Tot i que pensava que no ho assoliria, després de tants intents fallits.

Què creu que li va poder portar a caure en l'alcohol?

La psicòloga del centre em va comentar que es podria deure als problemes que vaig tenir durant la meva infància. Ara, amb el pas del temps, estic bastant d'acord però no crec que ho hagi d'utilitzar com l'excusa al meu alcoholisme.

Quins van ser els problemes de la seva infància?

Quan era petit, la meva mare només es dedicava a desfer-se de mi. Fins als sis anys vaig viure amb els meus tiets de Mallorca a una granja. Allà era molt feliç i lliure. El pitjor va arribar quan van destinar al meu pare, que era Guàrdia Civil, a Tarragona. Quan vam arribar aquí, dos tipus van abusar de mi i el meu germà. Poc temps després, aquella terrible situació es va repetir. El meu pare va començar a abusar de mi. Va ser horrible.

Com va ser?

Es va ficar al meu llit. Jo al principi vaig sentir un cert alleujament. Després que dos tipus abusessin de mi, em va semblar una mostra d'afecte. Mai havia sentit l'afecte i la calor de la meva família. Però aquella sensació va durar tot just un minut, o menys. Va ser un cop enorme per mi.

I es va repetir més d'una vegada?

Diverses vegades. I el pitjor de tot era el gran sofriment que sentia. Pensava quan seria la pròxima vegada o si aquell dia passaria o no. El moment en què es cometia l'abús, passava i ja està. Sembla terrible, però és la veritat. És el que sentia quan era un nen.

Intentava fugir d'aquesta situació?

Per descomptat. M'escapava de casa. És una etapa de la qual ara em sento molt orgullós. No tenia res ni ningú aquí, res em lligava. Una de les vegades que em vaig escapar, vaig omplir una bossa de taronges, li vaig prendre mil pessetes al meu pare i vaig anar a l'estació de tren. Vaig aconseguir comprar un bitllet i em vaig anar a Barcelona. Volia arribar a l'aeroport per anar a Àfrica perquè l'havia vist en un llibre d'Iberia. Vaig parar a un taxista però em va dir que no em podia portar perquè jo no portava carnet. El taxista va avisar a la policia, em van recollir i em van portar a la comissaria. El meu pare va venir a buscar-me i em va portar de tornada a Tarragona. Admiro a aquell nen que vaig ser perquè m'ho planificava tot perfectament. Una altra vegada vaig robar un patí de platja. La meva intenció era anar direcció al nord pedalejant. El meu objectiu sempre era el nord.

Va haver-hi represàlies per això?

El meu pare no va fer res. No sé si va ser pel pes de la seva consciència o perquè sabia el motiu de la meva fugida. La meva mare em va mirar amb odi, com tantes altres vegades, però aquell dia no em va pegar, tot i que ho feia sempre.

La seva mare sabia que el seu pare abusava de vostè?

Quan li ho vaig explicar a la meva mare, el meu pare ja estava mort. No em va preguntar res, només va fer llàgrimes de cocodril. Un temps després, quan jo estava al centre, vaig sentir la necessitat de dir-li que pensava que ella sempre havia sigut conscient però que pel seu propi interès mai va fer res. La seva resposta va ser: "Això és mentida perquè quan això passava jo treballava a les nits". El més curiós és que jo mai li havia dit en quina època va passar, ni si era de dia o de nit. No fa falta que sigui de nit perquè es cometin els abusos.

La mort del seu pare va ser un alliberament per a vostè?

El meu alliberament va ser començar a treballar als tretze anys. Així vaig aconseguir que em deixessin al meu aire fins als divuit anys quan vaig decidir marxar-me. Jo els havia de donar pràcticament tots els diners, fins i tot em vaig buscar un segon treball. A més, sempre vaig pensar que tant ell com la meva mare tenien una malaltia.

Si no hagués passat per aquesta situació tan horrible durant la seva infància, hauria caigut en l'alcoholisme?

Crec que sí. Hagués caigut igualment.

Pel que veig, la muntanya és com una teràpia per a vostè.

Una teràpia i una fuita. Una sortida que m'omple completament i sense la qual em seria molt difícil viure. Busco aquella sensació que tenia quan era nen i m'escapava per sortir de tot l'infern que estava patint a casa meva. És el fet de perdre'm sense veure ni tenir contacte amb ningú. Crec que això, com l'alcoholisme, m'acompanyarà fins a la fi dels meus dies.

Qui li va salvar la vida?

La meva dona, Paca. Sempre ha estat amb mi encara que la fes fora del meu costat.

Ho hauria aconseguit sense ella?

Una vegada dins el centre, crec que ho hagués aconseguit igualment, però després de sortir d'allà hagués recaigut de nou sense ella.

Ara té un fill. Va tenir por, en el seu moment, per no saber si seria un bon pare?

El meu instint paternal es va desenvolupar des que vaig saber que la Paca estava embarassada. Però ho vaig passar molt malament quan el meu fill va arribar a casa. Vaig tenir una gran a l'hora de pensar si jo seria com el meu pare. Però això no va passar mai, només tenia ganes de jugar amb ell i abraçar-lo.

Un pare alcohòlic no rehabilitat està capacitat per educar a un fill?

No. Per mol bo que siguis o per molt que estimis al teu fill, primer està la teva dependència. Mentre això mana, tota la resta és secundari

"Hi ha una cosa que m'ha salvat en aquesta vida. No sé si és la meva ment o què, però no odio. No odio en absolut. Mai he odiat ni al meu pare ni a la meva mare i crec que això em salva de tot."

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

reusdigital.cat Reus Diari Digital entrevista pedro fernández

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)