'Black mirror' grinyola

Molts van somriure quan 'Netflix' va anunciar que la venerada antologia 'Black Mirror' passaria a formar part del seu catàleg, i amb nous episodis. Del 'Channel 4' on va despuntar amb dues primeres (i excel·lents) temporades i un especial nadalenc, va desembarcar al gegant audiovisual fa tres anys, amb sis episodis dels quals molts subratllen 'San Junipero' però obliden 'Shut up and dance', potser el més lleial a l'essència de la sèrie. La quarta entrega, de Nadal de 2017, ja va mostrar els primers símptomes d'esgotament. Aquests s'han confirmat amb un cinquè lliurament, estrenat dies enrere. A mig camí va aparèixer un curiós capítol interactiu ambientat als 80, 'Bandersnatch', que hauria pogut obrir noves vies narratives i de consum per a l'audiència i que es va quedar en una simple (però admirable) declaració de bones intencions. 

'Striking Vipers', d'Owen Harris, és el primer migmetratge ja disponibles. Rere una estètica desbordant tan sols s'hi amaga una història de descoberta sexual entre dos amics de tota la vida que experimenten a través d'un videojoc. El creador de 'Black Mirror', Charlie Booker', sembla haver perdut la capacitat d'imaginar noves influències de la tecnologia en les nostres vides i proposa una més que peculiar adaptació entre la vida de parella tradicional i l'entorn virtual. 

'Smitheerens', de James Howes, compta amb Andrew Scott com a absolut protagonista. Vist com a excèntric Moriarty al 'Sherlock' de la BBC, es posa a pell d'un torturat conductor de VTC que segresta un treballador d'un gegant tecnològic per poder contactar amb el seu creador a través del xantatge. Ben interpretat i millor executat, el cas és que el seu missatge és molt més que discutible. D'alguna manera, Booker sembla voler transmetre que les xarxes socials ens controlen i dominen fins al punt que les hem de fer responsables dels nostres errors. 

Finalment, i pel que fa a 'Rachel, Jack and Ashley too' (d'Anne Sewitsky), és una llàstima que amb un plantejament tan atractiu (una jove cantant farta d'interpretar un personatge per als seus fans) s'espatlli com ho fa. De fet, la comparació amb el passat de Myley Cyrus quan va ser Hanna Montana és evident. Funciona igualment la narració quan exposa i despulla la crueltat de la indústria discogràfica, però rellisca en alguns jocs de mans al guió, en els personatges que envolten l'estrella i en el seu precipitat (i simple) desenllaç. 

En general, i si bé tots tres capítols són d'una excepcional factura, s'evidencia una preocupant manca d'inspiració i d'idees, i la sensació que s'emeten nous lliuraments de la sèrie per la voracitat de l'audiència. Prou curiós, tractant-se d'una producció que va sacsejar la televisió quan va aparèixer, i que ara per ara 'Netflix' ha aconseguit domesticar.