Dijous, 28 de Març de 2024

El Palmito de Salou, un oasi amb vocació de paradís

21 de Juliol de 2017, per Tomás Sainz
  • Una festa africana al Palmito de Salou, amb l'autor de l'article

    Tomàs Sainz

  • Cartell d'una festa d'El Palmito

    Jordi Romero i Albert Romero

Les guinguetes o quioscos de platja no acostumen a tenir molt bona reputació. Per regla general tenen poques pretensions, tot i que en coneixem alguns, que són fonamentals a la Costa Daurada, ja sigui perquè es pot menjar decentment a primera línia de mar, el seu servei és acurat, programen actuacions musicals al capvespre o per qualsevol altre atractiu per petit que sigui. Ben mirat, el que és decebedor és plantar la tovallola, mirar al voltant i comprovar que en aquest tram de la platja no n'hi ha cap a prop. Vist des d'aquest prisma, una guingeta és mitja vida, el més semblant a un oasi en el desert, sobretot si ets dels que el sol et molesta, no t'agrada fer salts a les onades i la sorra et crema els peus. El Palmito era un d'aquests 'xiringuitos' imprescindibles a la Platja Llarga, de Salou, a mitjan anys 80.

La història venia d'abans i cal veure-la amb una mica de perspectiva. Als anys 70 i a principis dels 80, havia agafat fama una petita gran discoteca anomenada Hilario's, que es caracteritzava per la seva música eclèctica i per la "fauna" diversa que tenia com a clientela. Atrets per la proposta, s'aplegaven allí els individus més peculiars de la zona, rockers, punks, nous romàntics, gais,...Tots bastant fidels a la seva vestimenta emblemàtica. El dia que ens van tancar Hilario's -perquè no la van tancar els propietaris, sinó que la va tancar la Guàrdia civil- no va ser especialment trist perquè ja teníem al cap el projecte d'agafar un quiosc de begudes, on es va traslladar en bloc la nostra clientela. Si Hilario's era "la discoteca que agrada als quals no els agraden les discoteques", El Palmito va ser el quiosquet que va agradar a qui no els agradava la platja.

La música solia estar en un volum alt i tan ben escollida que la majoria de temes no han deixat mai de sonar, ja sigui en els bars, en els anuncis o en les pel·lícules: U2, Police, Bowie, Prince, Joplin, Stones, Marley i altres artistes d'aquell temps, que han resultat ser musicalment eterns. També es menjava estupendament perquè els propietaris -Lorenzo, Nico i Imanol- tenien feta la carrera d'Hostaleria. A més, es va traslladar el costum de fer una festa temàtica setmanal amb decoració, disfresses i una selecció musical adequada.

Va haver-n'hi una que recordo amb especial afecte, que va ser la festa africana. Al Palmito treballava un noi del Txat, negre, anomenat Akana. El dia de la festa africana ens vam disfressar tots de negres amb la cara embetumada i maquillatges tribals trets del National Geografic. Allò semblava un poblat masai; client que arribava, havia de passar pel departament de maquillatge. Tots? No. Akana va portar la cara enfarinada amb pols d'arròs, va vestir una caçadora sahariana amb el seu salakov i no va haver de treballar en tota la sessió perquè generalment era l'home blanc. Li va agradar tant el seu rol que es va canviar el nom per sempre. Segons sembla Akana en la seva llengua africana significa "Què faig?" per un motiu supremacista. Al Txad, quan li preguntaven el seu nom, i responia, solien ordenar-li alguna cosa a continuació.

Al Palmito es respirava bon ambient a qualsevol hora del dia... I de la nit. Es podia menjar i sopar amb ganivet i forquilla, generalment amanides, paelles i plats combinats molt ben elaborats, es jugava a vòlei platja i, fins i tot, hi havia algun excèntric que s'arribava fins al mar per donar-se un capbussó, tot i que no era el costum més normal perquè el gruix de la clientela venia a la platja, no per anar-hi, sinó per estar al bar, completament vestits amb la seva imatge habitual i s'hauria trobat inacceptable semblar-se als Beach Boys. L'únic inconvenient que va tenir és que no va durar molt de temps. La Guàrdia civil acostumava a venir per controlar els horaris i el que a València estava més que assumit amb el fenomen nocturn del "bacalao", a Salou no podia muntar-se ni en plenes vacances d'estiu. Ara bé, el temps que va durar obert El Palmito va ser un oasi amb vocació d'arribar a paradís.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

El Palmito Salou diari reus Digital

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics