Un fenomen d'abast mundial

Qui més qui menys, si té una certa edat (és el cas de qui signa), ha tingut discos i cintes del grup Parchis a casa. La formació infantil va esdevenir un fenomen d'abast mundial als 80, i Daniel Arensanz s'ha proposat repassar la seva trajectòria en un documental estrenat aquesta setmana per la plataforma de pagament 'Netflix'. Des dels càstings inicials per trobar els components del conjunt, les primeres aparicions a la televisió, la fama, les pel·lícules i l'aventura sudamericana, el realitzador dona veu als protagonistes i a alguns altres que van ser al seu voltant. 

Passa de puntetes per la polèmica

De l'èxit a l'explotació laboral, l'audiovisual vol abordar tantes i tantes coses, incloses les polèmiques, que no aprofundeix en cap. Ben narrat i amb notable material d'arxiu, això sí, passa de puntetes per temes escabrosos. De fet, i a l'hora de tractar la dissolució de la banda, tot just és capaç de dedicar-hi uns minuts. Els testimonis del caos semblen mirar cap a una altra banda. Uns, perquè eren nens, després de tot; els altres, perquè admeten sense embuts que ningú sap (ni vol saber) on van a parar els milions que va generar la màquina Parchis. 

Amb tot, hi ha no poques reflexions interessants per analitzar. És el cas del discurs del líder, Tino Fernández, que va passar de ser un ídol per a les noies (i les seves mares, pel que es veu) a haver de buscar feina a través "dels classificats del diari", tal i com revela. Amb un llaç groc al pit, exposa també com li ha canviat la vida arran un accident de trànsit que, curiosament, va tornar a reunir la banda després d'anys sense parlar-se. Ara tot són rialles i nostàlgia, sí, però la rancúnia i el dolor acumulat no es toquen, per a Arensanz. 

I els pares dels nens?

Cal tenir en compte, igualment, la crítica més o menys explícita als pares de la canalla. Sense cap mena de vigilància, els nanos de Parchis van destrossar cambres als allotjaments on eren, van iniciar-se en el sexe a partir de la descoberta mútua i van estar-se força temps sense ni tan sols tenir un mestre que els impartís classe. Tutor de la banda, el cineasta Joaquín Oristrell assenyala que les famílies poc o gens van preocupar-se pel benestar dels nens mentre l'èxit els va somriure. 

En conseqüència, el documental té més interès quan recupera la simple d'existència del grup que no pas com a eina per donar resposta a les incògnites generades al llarg de tots aquests anys. Una oportunitat perduda.