Cookie control
Diumenge, 15 de Setembre de 2019

Salvadors dels mots

Alguns mestres de català durant el franquisme expliquen com van començar a ensenyar la llengua a diferents municipis del Tarragonès i l'Alt Camp

21 de Novembre de 2015, per Isabel Martínez/ Infocamp
  • Imatge antiga de l'escola Pax de Tarragona quan encara estava a Mas Mallol

    El Punt Avui

“Com se n'ha de dir en català de…?” Aquesta era una de les preguntes habituals de molts tarragonins durant la seva visita a la Llibreria de la Rambla a principis dels setanta, segons explica Ramon Marrugat en el seu llibre sobre la història d'aquest espai tarragoní.

Tot i que des de finals dels seixanta la dictadura franquista havia estat més permissiva pel que fa a l'ensenyament de la llengua, la normalització de l'aprenentatge del català a l'escola trigaria anys a arribar. Aquest fet provocaria que molts catalans s'aproximarien a la llengua normativa a través de la impagable tasca d'una entitat com Òmnium Cultural i la d'anònims mestres de català que exercien vocacionalment.

Des de cercles intel·lectuals, la batalla institucional havia començat, també. De fet, un grup de figures culturals va demanar oficialment a la Diputació Provincial que autoritzés l'ensenyament de la llengua catalana cap al 1968. Finalment, la Corporació Provincial va prendre l'acord de l'aprovació i organització d'unes aules didàctiques que s'allotjarien a la Casa de Cultura a càrrec de Miquel Menéndez Cuspinera i Ricard Jordana. Malgrat tot, el projecte va quedar aturat i es va iniciar una campanya per demanar les aules. Una reivindicació que, tot i les circumstàncies, va sumar al voltant d'un miler de sol·licituds.

Sovint desconegudes, les accions individuals sota l'aixopluc d'entitats culturals de caire local van ser també molt valuoses. A partir del 1969, per exemple, Jesús Figueres va fer de mestre de català a través del Centre d'Estudis Alcoverencs (CEA) juntament amb un altre company, Joan Cavaller. Ambdós eren “ensenyants autodidactes” que “havien après català a través de lectures, d'escriure-hi i d'estudiar alguna gramàtica…”, i feien l'activitat en una sala de la Cooperativa Agrícola, on també es desenvolupaven altres activitats de dinamització cultural. Després d'aquesta experiència, el 1971 Figueres va exercir la docència a l'Acadèmia Chavarria de Tarragona. En aquest cas, els alumnes eren“gent que treballava, que a les tardes anava a estudiar el que més li convenia”.

Entre el 1975 i el 1977, Figueres va fer el salt a ensenyar als cursos finals de l'EGB de l'escola pública de Vila-seca, on també va coincidir amb dos activistes de la llengua, Teresa Comas i el seu marit, Josep-Lluís Carod-Rovira. Comas recorda que va ser a partir del suport de l'aleshores alcalde vila-secà, Josep Malapeira, que van exercir-hi de mestres. “L'important és que les classes eren ja en horari escolar”, afirma Comas, que també destaca que es realitzessin en “un municipi on l'índex d'emigració castellanoparlant era alt”.

Diferent és l'experiència que va tenir Rafael Muñoz en aquesta matèria abans de la mort de Franco al Colegio Nacional de Prácticas Masculino de Tarragona el curs escolar 1974/75. Segons Muñoz, el col·legi estava dirigit pel Marcel Riera, cronista oficial de la ciutat, el qual va respondre “ràpidament a la petició de col·laboració d'Òmnium” i va destinar tres professors a aquesta tasca. Tot i així, les classes s'impartien fora de l'horari lectiu “com a activitat extraescolar” però amb “el suport del claustre de professors, sense excepció”.

En paraules de Muñoz, Òmnium era “el motor i l'ànima” i els facilitava tant el material com una petita gratificació. En finalitzar aquell curs escolar, l'aleshores presidenta d'Òmnium a Tarragona, Olga Xirinacs, els va escriure una “emotiva carta” que Muñoz encara conserva.

Mirat amb perspectiva, aquests avenços van ser molt importants en un moment en què les excepcions al model dominant eren minses. En aquest sentit, Comas indica que “l'escola Pax va ser l'únic oasi lingüístic” d'aquells anys a Tarragona en ser “una escola catalana, laica i progressista”.

Comas, Carod-Rovira, Figueres, Muñoz… La llista de persones que van posar les bases de la normalització de la llengua és extensa quan es comença a estirar dels records dels diferents testimonis. “Aquestes persones són les que van salvar els mots”, diu la presidenta d'Òmnium Cultural del Tarragonès, Rosa Maria Codines, que manlleva els versos de Salvador Espriu per fer-los un reconeixement explícit.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

J. A. Carricondo  21 de Novembre de 2015

Bona feina Ramon

El teu treball durant anys ha fet possible, malgrat les deficiències actuals, que el nostre idioma estigui molt més present i esperem que millori.