Diumenge, 18 de Novembre de 2018

Un vespre amb Eduard Boada Pascual

Casa Boada, un dels bars d'entrepans més emblemàtics de Tarragona, fa dos mesos que resta amb la persiana abaixada per motius de salut del seu responsable

29 de Juliol de 2018, per Enric Garcia Jardí
  • Boada, preparant de nou un entrepà.

    Enric Garcia

Durant els darrers setanta-un anys, els matins tarragonins han tingut gust d’entrepà del Boada. Des de l’abril passat, però, l’establiment Casa Boada, nascut el 1947, resta amb la persiana abaixada per motius de salut del seu responsable, el senyor Eduard Boada Pascual. Quan Boada afirma que el local és la seva vida no exagera gens ni mica. Als nou anys ja rondava pel número 23 del carrer de Rovira i Virgili, recollint-hi taules i cadires. Fill del carrer de Sant Sebastià de Nulles, Boada va arribar de ben jovenet a la ciutat, i des de la infantesa va col·laborar en el negoci familiar, que regentaven el seu pare, Salvador Boada Calbó, i la seva esposa, Pilar Cabré Budí.

En aquells temps primerencs de Casa Boada, freqüentaven el local els militars de la caserna de l’avinguda Catalunya. Aquells homenots alçaven i sacsejaven el Boada infant com si d’una joguina es tractés, i ell s’enfadava. Aquell xiquet, en canvi, ja professava una admiració profunda pels clients més veterans. «Abans de començar, feien la creu a l’entrepà, amb un ganivet, per agrair a Déu que podien menjar pa», rememora Boada, que és un defensor dels valors de la sobrietat i la humilitat. «És més ric qui menys necessita», manifesta, evocant-nos les paraules de Sèneca.

Boada és un pou inesgotable d’històries, un creador de metàfores i un conversador excel·lent, un home que ha esdevingut savi sense necessitat d’acumular postgraus, màsters i altres invents escurabutxaques. La base del seu aprenentatge ha consistit a escoltar els clients, observar-los, reflexionar i acumular experiències des del darrere de la barra. Com a bon aficionat a la direcció d’orquestra, quan parla gesticula i condueix el discurs com si portés una batuta. Boada és un home apassionat, capaç de transmetre l’emoció per tot allò que estima. Abans d’ocupar-se de ple de Casa Boada, de jove, diletant, va fer de mag, pallasso i reporter gràfic per les places i carrers del Camp de Tarragona, sempre amb el mateix entusiasme. «Vostè faci el que vulgui, però posi-hi l’ànima», m’aconsella.

A mitja conversa, Boada confessa que fa dos mesos que no prepara un entrepà. Després d’haver compartit aquesta informació, s’alça, de sobte, del sofà de casa. «Vol que li faci el berenar?». La pregunta és retòrica: tots dos sabem que la meva resposta és una afirmativa exclamativa. Ens atansem, doncs, a la cuina, on Boada opta per preparar un entrepà senzill, de pernil salat. Els bàsics, sense floritures, són els seus preferits, com el de truita a la francesa. Mentre unta, dempeus, el pa amb tomàquet, explica com s’ha de col·locar el pernil per no perdre’l pel camí de les mossegades i poder assaborir-lo fins al final. Abans de desvetllar la resposta, però, intenta estimular, com sempre, la imaginació de qui l’està escoltant: «I vostè, com ho faria?». Boada és una enciclopèdia de trucs, i els profans en termes culinaris li agraïm que pensi sovint en nosaltres.

Endrapo l’entrepà sota la seva mirada atenta. Per si no fora suficient amb haver gaudit d’un dels entrepans més cobejats de la ciutat, tinc la sort de rebre un últim honor: el d’observar, per primera vegada, com menja el senyor Boada, aquell home que ha alimentat milers de tarragonins i que sempre ha vigilat que els clients s’acabin el «bocadillu», senyal inequívoc de satisfacció. Home de vida modesta, l’entrepà minúscul que li serveix de sopar contrasta amb el pa que hi ha penjat al seu local, sota un rètol que anuncia: «Aquesta és la mida».

Al llarg d’aquests anys de dedicació, Boada ha rebut nombrosos reconeixements, tot i que el més merescut de tots no li han atorgat pas: la Medalla al Mèrit en el Treball. Boada, encara que sigui per voluntat pròpia, tan sols ha conegut les vacances als 76 anys, adjectivades tristament amb el terme «forçades», per prescripció mèdica.

En les més de tres hores de conversa mantingudes, parlem del Carnestoltes, de Tarragona, de metges i hospitals, de Mozart… Diu que la música, molt present a Casa Boada en forma de pasdobles, sarsueles i composicions de clàssica, l’ha ajudat molt, aquestes setmanes. No tan sols perquè l’ha acompanyat en els moments de solitud, sinó perquè també l’ha ajudat a caminar. Durant una temporada, fa uns mesos, les marxes militars es van convertir en l’estímul rítmic de la seva recuperació física.

El somni més il·lusionant del somniador Boada és reobrir el bar. El temps i la salut diran, en aquest sentit. Ara bé, si ho aconsegueix, ell ja té clar quin serà un dels seus nous objectius: «Si torno a obrir ajudaré més als altres. M’he adonat que al món hi ha molt bona gent. Crec que jo no he fet el mal a la vida, però potser no he fet prou el bé». El suport i l’escalf que ha rebut, tant per part de coneguts com de desconeguts, el gratifica i l’empeny a voler ser més solidari.

«Jo voldria tornar a obrir el local per fer els últims bocadillus de la meva vida», conclou. Ara que la vida l’ha separat de l’espai on ha passat el màxim nombre d’hores de la seva vida, és de justícia que Boada, el «tascaman», el creador de còctels estrambòtics, el Copero Mayor de l’autoproclamat Moctezuma, el millor monarca —per voluntat dels organitzadors de la festivitat del Carnaval— que ha tingut la ciutat, l’enamorat de Tarragona i l’Amparito, el melòman, el senyor bondadós que tracta a tothom de vostè, rebi el suport anímic de tots els qui hem fruït d’estones inoblidables en aquelles quatre parets plenes de retalls de premsa. Senyor Boada, cuidi’s, perquè som molts els tarragonins que l’estimem.

COMENTARIS (0)