Cookie control
Dimecres, 01 d'Abril de 2020

El candidat unipersonal

11 de Desembre de 2013, per Ramon Salvat

Ja fa temps que proliferen les societats mercantils anònimes o limitades que porten l’afegitó d’unipersonals; i ara ja ho veiem també, en política, a  la nostra ciutat.   

En una biblioteca  primer, i en un centre artístic i cultural després,  s’ha presentat un tipus de candidat que  podríem anomenar, també, unipersonal,  ja que amaga –perquè no els manifesta enlloc–  els veritables  'accionistes', o sigui el partit a què pertany, amb totes les seves circumstàncies.

Els  estrategues d’aquesta 'mise en scène' han decidit ocultar el que són o han estat: socialistes; com si aquest adjectiu ara fos una espècie de maledicció, i més en una ciutat que, ves per on, és  una de les que bressolaren els primers anys del moviment socialista espanyol i català. Ben curiós el cas.

Del candidat unipersonal, molts afirmen que és persona preparada i que té bons padrins polítics. Això darrer  va quedar a bastament demostrat  amb la participació, en la 'presentació en societat', d’en Isidre Molas –un  dels pocs intel·lectuals de l’esquerra socialista que encara no ha desertat cap a la intel·ligència sobiranista– i, també, de la  nova jove gran promesa  del socialisme espanyol, el diputat Eduardo Medina.

És aquesta, per descomptat, una opció respectable –com ho són moltes d’altres–, però també és un avís  per als ciutadans d’esquerra  de Reus: la renúncia  a la identitat socialista i l’esmena a la totalitat de tants anys de govern d’esquerres amb el PSC al capdavant.

Tot un símptoma del que podem esperar del candidat unipersonal, que inicia la seva trajectòria tot deixant  difícil el camí per cercar aliances que seran, sí o sí, necessàries per tal d’efectuar el canvi  imprescindible en la governació de la ciutat; i que demostra que és un altre dels qui no s’adonen encara que, en aquest estat, ja estan definitivament obsoletes les  majories  clàssiques  de  PP-PSOE i la  més casolana de CiU-PSC.

Ens trobem amb una opció de fer política  municipal  basada en  pretesos prestigis personals que deixa com a secundari  allò que realment compta: el model ideològic que s’ha de defensar. Sí, model ideològic té a veure amb allò de la dreta i l’esquerra que molts diuen que  ja no existeix, o que cal superar per aconseguir, per exemple, utopies identitàries.

Preocupant  resulta  també aquest posat majestàtic amb què el candidat unipersonal sembla voler instal·lar-se pel damunt del bé i del mal de més  de trenta-dos (32) anys  d’uns governs que ens han deixat una ciutat que no és nomes Shirota, Metrovacesa, Innova, i tot el que la dreta tan acuradament  i demagògicament  fa servir per desprestigiar i ensorrar la feina de tants anys; una feina que té actius força valorables com, per exemple,  unes equipacions urbanes de tota mena que moltes altres ciutats del mateix nivell no tenen, unes empreses públiques que funcionen prou bé –com és el cas d’Aigües de Reus–, i també, i no és cosa menor, un  centre sanitari que, a pesar d’alguns polítics i molts executius, i gràcies a eficaços i compromesos professionals i treballadors, aconsegueix, malgrat tot i contra tot,  donar un bon servei sanitari a la ciutat i als seus ciutadans.

Cal  recordar al candidat unipersonal –ja que dubto molt que ho ignori– aquesta herència positiva, atès que  sembla que li fa tanta nosa tot 'l’antic'; cosa que  ha afavorit que algun periodista hagi escrit que, el candidat, va fer les oportunes gestions per impedir la presència en la seva lluïda, i selecta, presentació  'en societat', dels actuals  'empestats' i 'leprosos' –per a segons qui– de la política  local.

És obvi que  hem  d’ésser crítics, i autocrítics, amb els  qui, per activa, o per passiva, hem aplanat tan acuradament el camí a la dreta  gràcies a gravíssim errors, com  per exemple, el fet de confiar a certs 'professionals' la conducció d’un vaixell tan sensible com ho són els serveis públics,  uns  'professionals' –per cert, algun d’ells amb estudis  en especialitats navals– que sembla ser que  tenien aficions i 'qualitats tècniques' més, diguem-ne, encaminades als seus personals interessos.  

En aquesta tasca, alguns de nosaltres ja  hi estem posats de fa dies, amb el convenciment que és un espai comú per a tota l’esquerra sociològica local, especialment si fem el  pas que cal des de  la denúncia i la crítica –necessàries–  a l’acció, amb propostes d’alternatives, molt mes enllà de les estètiques del 'comencem'  del candidat unipersonal.

Cal recordar també que,  a dia d’avui, i  en  contra de la brama de la dreta  sociològica local,  no existeix encara ningú –ni l’anterior alcalde ara marginat pel candidat unipersonal, ni cap dels regidors d’esquerres  dels diferents partits  imputats– a qui se  li pugui aplicar la frase que el candidat unipersonal va pronunciar entre els llibres que l’acollien: “qui l’hagi fet, que la pagui” [sic].

Ser demòcrata i d’esquerra en els temps que es patia la presumpció de culpabilitat, o sigui: en el decurs de tots i cadascun dels  anys del  franquisme i de la transició (ni  tan tranquil·la ni  tan exemplar com es diu), comporta  sentir una gran irritació quan observes que no es respecta la presumpció de innocència i,   també, quan constates  l’absoluta manca de solidaritat amb aquells qui, per qüestions polítiques, estan patint procediments judicials aplicables més aviat a aquells individus que, amb actes contraris a dret, s’hagin procurat benefici  privat  malversant allò públic.

Jo, personalment, continuo defensant l’honorabilitat dels antics regidors d’esquerres ara imputats, i no crec que ni un sola d’aquestes persones, inclòs l’exalcalde Lluís-Miquel Pérez, pugui ser  mai condemnada per allò que es pot considerar corrupció en la línia anteriorment esmentada: la de posar mà a la caixa de tots per a benefici propi. 

I aquesta no és  exclusivament una opinió personal, sinó que ho és també política,  ja que la signo deixant molt clar què sóc i què penso. No com el candidat unipersonal que, ridículament,  obvia en la seva presentació les sigles a qui representa, que no són altres que les del PSC.

Ramon Salvat és responsable polític del  PSUC Viu a les comarques tarragonines.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (3)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Carmen Ortiz  12 de Desembre de 2013

BON ARTICLE

Molt bon article, Ramón !!!

Rosa Garrido Arcones, militante del PSC de l'Agrupació de Reus  11 de Desembre de 2013

Política i claretat

Grácies per parlar politicament , per vindicar el treball fet per les esquerres a la nostra ciutat i per defensar la nostra honaribilitat!!! Salut i Socialisme

Neon Blues  11 de Desembre de 2013

Presumpció d'innocència

Elaborem els continguts relacionats amb l’àmbit criminal, policial i judicial respectant el principi de presumpció d’innocència, que ens obliga a tractar tota persona com a innocent si no hi ha una sentència que la declari culpable.

El respecte a la presumpció d’innocència d’una persona a la qual s’atribueix la comissió d’un delicte o falta no queda necessàriament cobert amb l’afegit rutinari del terme presumpte o altres expressions equivalents. Valorem cada situació per decidir quin tractament informatiu hi donem.

Evitem conductes que obstrueixin l’acció judicial i policial. No construïm un discurs incriminador ni amb el text ni amb el material audiovisual i no contribuïm als judicis paral·lels. Tenim especialment present el fet que les persones sospitoses poden no ser imputades, que les imputades no sempre són acusades i que les acusades poden ser absoltes.

Gràcies Ramón Salvat, per posar les coses clares, tenim la lletja costum d'incriminar a gent que encara no ha estat jutjada. El mal està fet, si desprès es demostra la seva innocència, ja no es notícia i no interessa. Periodistes aneu en compte, la truita es pot girar i caure's damunt i es podeu tacar, tingueu al menys professionalitat, ja que la dignitat ja fa dies que us la paguen les multinacionals.