El moment és ara

Ens divertirem. Això és el primer que vaig pensar la setmana passada quan vaig tornar de vacances i vaig veure en perspectiva com s’havien reforçat els equips del grup català de segona B. De candidats a l’ascens no en falten. I tots ells tenen arguments de pes -i de sobres- per pensar que l’any que ve faran el salt al futbol professional. El col·lectiu de galls és ampli. Als noms de sempre (Lleida, Alcoià, Nàstic, Hèrcules…) s’hi ha de sumar una nova classe puixant que no renunciarà a res. En aquest grup hi ha, entre d’altres equips, el Reus. Els calés de Joan Oliver han fet possible la configuració d’un projecte que fa goig, tant pel nom del comandant, Natxo González, com pel d’alguns membres de la tripulació.

Acostumat a formar part de la classe dominant a tercera, amb el salt a segona B, el rol del Reus havia estat força més secundari. Res estrany. La divisió de bronze sempre se li havia ennuegat al conjunt roig-i-negre i tocava consolidar-se. Aquesta part ja està feta. La bona tasca de Santi Castillejo i d’Emili Vicente han fet possible, ara sí, que l’equip hagi assolit un cert grau de maduresa a la categoria. Si se li volia donar un impuls al projecte, segurament ara era el millor moment per fer-ho. La directiva del club -bé, ara SAE- va pensar exactament el mateix i el Reus arrenca com un els candidats a l’ascens.

L’afició de l’equip té moltes raons per il·lusionar-se i pot ser optimista. Ara bé, l’eufòria ha de ser continguda i l’exigència envers la plantilla, moderada, ja que hi ha moltes cares noves i es requereix un període d’adaptació. Tot això m’ho diu l’experiència. Només cal girar la vista cap a Tarragona per veure que les presses no aporten res positiu. De fet, més que mirar cap al Nou Estadi, fer un exercici de memòria col·lectiva pot anar bé per tocar de peus a terra: el Reus va passar-se un grapat d’anys fent projectes grandiloqüents a tercera divisió i, durant una època, malauradament, només va rebre que clatellades. Tot allò, malgrat que de vegades ens n’oblidem, va costar la ruïna del club i un rescat públic. De vegades, cal recordar les errades del passat per fer gran una idea.

Amb tot, si el projecte es construeix des de la paciència, tant a nivell institucional com social, aquest nou Reus té molt de recorregut. Hi ha un senyor entrenador i una senyora plantilla. I hi ha també una senyora infraestructura. El context, a més, és perfecte: un club estabilitzat, que s’ha consolidat a segona B, amb unes instal·lacions modernes i un ciutat suficientment gran com per aspirar a fer el salt de categoria. Ara sí, el lloc del Reus és el futbol professional i hi ha recursos per assolir aquest objectiu. Demà comença la lliga. Ens divertirem.

Rubèn Miró és redactor de L'Esportiu de Catalunya.