Sincerament, parlar d'aquest tema em genera una situació contradictòria. Serà perquè considero que ni jo tinc dret a parlar lliurement sobre un tema que afecta principalment a les dones, o serà perquè mai podré experimentar-lo físicament en primera persona. Doncs bé, mentre uns parlem amb la sensació de tenir poca legitimitat per argumentar sobre les qüestions relacionades amb la interrupció voluntària de l'embaràs d'una dona, d'altres regulen, imposen i prohibeixen conductes que mai podran experimentar. Sr. ministre de Justícia, tingui clar que són les dones les que han de decidir sobre el seu cos, i en base a la llei aprovada per un govern socialista podien fer-ho (fins ara) en llibertat.
Amb la nova llei reguladora de l'avortament, el ministre Gallardón i el president Rajoy han quedat ben retractats. Si bé es considerava Gallardón el 'pijo progre' del Partit Popular durant la seva època d'alcalde de Madrid, ha quedat demostrat que les aparences enganyen i la seva designació al capdavant del Ministeri de Justícia responia a la voluntat del govern de l'Estat de tenir content el sector més radical i fonamentalista de l'Església catòlica.
El ministre Gallardón argumenta que la nova llei defensa un bé jurídic d'especial protecció: la vida dels nonats. I qui protegeix la dona, Sr. Gallardón? I qui protegeix que el nadó nascut tingui un correcte i adequat desenvolupament com a persona? El problema és que s'ha seguit el criteri maquiavèl·lic basat en què "la finalitat justifica els mitjans" obviant de forma estrambòtica amb què es justifica la finalitat.
La llei promoguda l'any 2010 pel govern Zapatero (i fins ara vigent) harmonitzava dos drets que eventualment podien entrar en conflicte: el dret a la vida del no nascut, i els drets fonamentals de la dona embarassada. La llei establia uns criteris temporals per permetre a la dona exercir el seu dret a decidir lliurement. Amb la nova regulació la voluntat de la dona passa a ser secundària i el protagonisme el prenen dos professionals sanitaris que, de forma subjectiva, decidiran sobre la conveniència o no de practicar l'avortament, i únicament es permetrà si hi ha risc evident per la salut de la dona. Per tant, aquesta nova Llei, repressora i anacrònica per naturalesa, ens fa donar un gran pas, tant a les dones com a la societat. El problema és que no és un salt endavant, sinó un salt trenta anys enrere.
El més greu de tot, allò que m'indigna, és que unes determinades conviccions morals s'imposin de forma autoritària, sense diàleg, sense esperit d'acostar posicions, i aquestes afectin de forma flagrant la llibertat de la dona. Vostè, sr. ministre, únicament ha estat un instrument al servei d'una minoria poderosa i majoritàriament formada per homes que no patiran l'aplicació de la Llei.
La dona ha de tenir dret a la maternitat lliurement decidida. I no únicament per garantir la seva qualitat de vida, sinó també una vida digna al seu fill. Això sí, no ens confonguem. Ningú decidirà per elles sr. Gallardón. Les dones que vulguin avortar ho continuaran fent. El problema radica en la manca de seguretat i en el perill que amenaçarà les seves vides. En el fet que només les dones amb més recursos econòmics trobaran alternatives per interrompre el seu embaràs d'una manera fàcil i segura.
A la llum de la última escena d'un dels films més importants de la història del cinema, podem fer una adaptació a la nova realitat imposada pel Govern i dir: 'Siempre nos quedará Londres'.
Àlex Hernández és membre de les Joventuts Socialistes de Catalunya (JSC)
