Els Pujol a primera plana

Per entendre l'abast de la confessió de Jordi Pujol sobre els diners no declarats de la seva família en bancs d'Andorra sugereixo llegir  el llibre de Francesc-Marc Álvaro: Ara sí que toca! Jordi Pujol, el pujolisme i els sucessors (Edicions 62, 2003) en el qual explica detalladament les claus de la complexa relació de Jordi Pujol amb els seus fills, i com això ha  afectat la seva carrera política i la seva circumstància privada. Hi parla especialment del seu primogènit, Jordi Pujol Ferrusola, i del seu únic fill dedicat a la política, Oriol Pujol Ferrusola, que va plegar com a secretari general de CDC, arran del cas de les ITV.

Després de la impugnació general dels tradicionals valors burgesos que va produir-se en les societats occidentals durant els anys seixanta, la família no va tornar a ser moda fins els anys noranta, amb el tombant de segle, el canvi de models socials i les noves inseguretats. Amb aquest retornat prestigi d’un vell concepte, l’últim Govern de Pujol va posar en circulació, a finals de 2002, una campanya de suport a la família amb el següent eslògan: “La família, el millor equip de la teva vida”.

Per Álvaro, el "verb clau" del comunicat és "desentendre's", perquè "és exactament el que Pujol ha fet sempre en relació als seus fills. Com que tenia un sentiment de culpa per l'absència, ho compensava dient: 'doncs feu'. Però la màniga ampla ha acabat per trencar el personage i el seu llegat. És una paradoxa". 

El periodista considera que "si no fos tan lamentable perquè implica un partit i molta gent, i un projecte polític, podríem parlar d'una mena de Shakespeare a l'Eixample, algú que fa una cosa molt important per un país i acaba caient  per un error que no hauria d'haver comès".

"Això contamina Mas perquè és el líder del partit que va fundar Pujol, i ell va ser qui el va posar", ha sentenciat. "La única sortida que té ara Mas és apuntar el verb 'despujolitzar i refundar el partit'".

Sobre si la notícia de Pujol afectarà al procés sobiranista o no, Álvaro ha dit que, d'una banda "sí, en la mesura que qui està davant és Mas i això l'afebleix". Però per l'altra, "no, perquè reforça ERC, que ja ha crescut amb aquesta notícia". "C's també ha crescut“, segons ha conclòs Álvaro.

"Es va construir obstinadament, des de molt jove, per salvar Catalunya i, finalment, ha de salvar la seva família. Jordi Pujol va acceptar, amb honor, la presó per denunciar el règim franquista i ara s’immola, enmig de la vergonya, per intentar que alguns dels seus fills no acabin entre reixes. Vet aquí la terrible i paradoxal faula de Pujol, el polític català més important del segle XX, una figura que cau estrepitosament del pedestal després de declarar, divendres passat, que durant més de tres dècades ha tingut diner negre en bancs d’Andorra. Ell deia que la seva passió és el país però, a l’hora de la veritat, la seva gran passió ha estat la família, rotundament. La família ha passat per davant de tot, també de la seva obra política, importantíssima. Per mirar de protegir la seva esposa i els seus fills, qui va ser president de la Generalitat i líder del nacionalisme català rebenta el seu personatge històric, assumeix la seva mort civil, esquerda el seu llegat, fereix el seu partit i aboca tones de desconfiança sobre la societat catalana. De tòtem de la nació, Pujol passa a ser parallamps de la família. Enmig d’una tempesta política sense precedents".

Segons declaracions de l'articulista a 'La nit a Rac 1', "en els últims temps Pujol en privat, quan s'ha trobat amb moltes persones, ha dit una frase molt dura: 'jo m'hauria de morir', frase que ara té tot el sentit del món". Tal i com ha continuat el periodista, "és una idea que el seu personatge tindria una clausura molt millor si hi havia una desaparició física que evités això que ara estem vivint". "Pujol sempre s'ha volgut comparar amb Prat de la Riba, que va tenir una gran sort, perquè va morir molt jove".

Penso que és una  bona manera dexplicar-ho. Tanmateix, a  tot el que diu Álvaro jo  hi vull afegir que Jordi Pujol, durant 23 anys, va formar  part del poder establert a Espanya al voltant de la monarquia,  els dos partits hegemònics, les empreses de l’IBEX-35 i l’oligopoli de la comunicació.