Cookie control
Divendres, 18 d'Octubre de 2019

Entrevista amb Hipòlit Martorell Rabassa, el darrer terrisser de la Selva del Camp

22 de Maig de 2013, per Josep Maria Grau Puig
  • Hipòlit Martorell, durant els seus inicis com a terrisser

    Josep Maria Grau Puig

Hipòlit Martorell Rabassa neix a la Selva un 24 de juliol de 1929, fill de Manuel Martorell Poblet i Dolors Rabassa Veciana. El seu pare era flequer, però després de casar-se passà  a treballar al taller de terrissa de la família.

Com vau arribar a l’ofici d’oller?

Als quinze anys el meu pare em va dir que ja era hora d’incorporar-me al món laboral, a mi personalment m’agradava la mecànica dels cotxes, però tant l’aprenentatge com la feina, implicava el desplaçament a Reus, els pares m’ho van fer veure i em recomanaren que treballés a l’obrador familiar, en principi la idea no m’agradava, la considerava molt bruta. El meu avi era terrisser, però foren els treballadors els qui m’ensenyaren l’ofici (eren quatre o cinc), recordo, com a mestres en l’ofici, a un tal Gondolbeu i al senyor Rovira, el darrer de Breda. El meu pare s’encarregava d’enfornar les peces, carregar-les als carros, però no feia anar el torn. Un germà meu, més petit, el Manuel, encara que al començament intentà ser terrisser, al final es dedicà a la reparació d’aparells de ràdio, i posteriorment a la venda d’electrodomèstics.

Quines peces elaboraveu?

Abans de la Guerra Civil sobretot eren tupins, tapes i algun plat, després del conflicte  bèl·lic van venir a la Selva alguns terrissers de Breda desterrats per motius polítics del seu poble, gràcies a ells aqui es començaren a fer olles i cassoles.

Com us afectà la introducció els atuells de metall en les cuines ?

Amb l’alumini arribà la nostra crisi, eren els anys cinquanta quan la venda de tupins va baixar dràsticament i passàrem temps difícils.

Quina sortida vàreu trobar aleshores ?

En els anys seixanta amb el boom turístic de la Costa Daurada, concretament el 1967, jo i la muller vam obrir una primera botiga a Cambrils on veníem gerros, càntirs, plats i altres peces de decoració, tant nostres com comprades fora (en especial de Manises,València) a més de petits souvenirs. El 1977 ens vàrem traslladar on avui tenim el comerç amb més condicions, a partir d’aleshores començàrem a vendre també ceràmica d’Andalusia.

Primer pujàvem i baixàvem diàriament a la Selva, però després (anys vuitanta) ja ens vàrem instal·lar definitivament a Cambrils. A partir del 2010, ja jubilats, vam arreglar la casa del poble i en l’actualitat hi tornem a residir.

Què necessiteu per a treballar?

Poques eines, un torn, una escabeta, un fil per tallari  el forn per coure, a banda és clar del fang i el vernís. Ara disposo de quatre forns, dos de llenya, un elèctric i un de gas propà. Segons les peces algunes tenen monococció i altres doble, també hi ha la tècnica de l’esmalt.

D’on us proveíeu de la matèria prima?

Antigament el fang era de la mateixa Selva, nosaltres fèiem servir barreges de terra procedents de Martorell, el Pinell de Brai i Breda.

Amb la perspectiva que us donen els anys, com valoreu la vostra feina?

Creativa, he participat en diverses fires, com per exemple a Granada, on les meves obres aparegueren a Televisió Espanyola (TVE), o en una exposició col·lectiva d’artesans catalans al Corte Inglés de Barcelona, també he sortit en diversos diaris. A la Selva he participat en totes les activitats que m’han demanat. Fa anys el bon amic Armand Puig Ribas, em volia fer un homenatge des de la Defensa Agrària, però m’hi vaig negar en considerar-ho immerescut. També vull recordar a la meva esposa Eva Visiedo, filla del farmacèutic Gustavo, de Tarragona, la qual des que es vam casar l’any 1961 s’ha mantingut sempre al meu costat i també ha treballat molt artísticament en la decoració de les peces. Ella ha estat el pal de paller en el negoci i la família, un suport indispensable, ho voldria remarcar.

Sou conscient que sou el darrer terrisser de la Selva?

Si, jo, en el seu moment ja vaig oferir als meus fills (David i Àngel) que continuessin el taller, fins i tot a un el vaig enviar a estudiar a l’escola de ceràmica de la Bisbal d’Empordà, però no reeixí. No fa gaire temps una noia de la Selva va venir a  casa a aprendre l’ofici, i venia dos cops per setmana.

Com passeu ara el temps?

El dedico al lleure, a estar amb els amics, vaig a la llar de Jubilats o a la Defensa Agrària a jugar al domino.

Aquesta entrevista va ser publicada a la revista El Pont-Alt (la Selva del Camp), 119 (abril 2013).

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Vicenç Marquès i Sanmiquel  24 de Maig de 2013

TRISTA NOTICIA

Noticies com aquesta entristeixen molt. Tan bonic i noble que és l'ofici de terrissaire i sembla mentida que amb la gent que hi ha a l'atur, ningú vulgui continuar tan magne i antic ofici.
Després, que molts o moltes no diguin que no troben feina! El que passa és que moltes i molts no volen pencar si els diners ja els hi arriben via subvenció estatal.
I s'hauria de tenir molt en compte, que no és pas el mateix coure les menges en una olla o cassola de terrissa que fer-ho en una olla o cassola de ferro o alumini. No, no és pas el mateix. El menjar queda molt més gustós cuit amb estris de terrissa.