La gastronomia, com la paella valenciana, els formatges asturians o el vi de la Rioja, són un component de la cultura d'Espanya, arrelats i resultat de l'evolució dels usos i costums socials al llarg de generacions.
Les coves d'Altamira, el Guernica de Picasso o les pintures negres de Goya són part del patrimoni cultural d'Espanya, un patrimoni pictòric de valor incalculable que es cuida i es promociona amb tota la cura possible.
El flamenc, els carnavals de Santa Cruz de Tenerife, l''aurresku' o les 'muñeiras' són part del patrimoni cultural d'Espanya. Difícilment, es podrien concebir bona part de les festes tradicionals de qualsevol punt de la nostra geografia sense considerar les seves danses típiques i les seves celebracions més característiques i arrelades socialment.
La plaça Major de Salamanca, el castell gòtic de Bellver, la catedral de Santiago de Compostel·la o les coses penjants de Conca són part del patrimoni cultural d'Espanya. Són icones de la història i els paisatges urbans de les nostres ciutats i són constants les cures que es dediquen per evitar qualsevol deteriorament.
Els idiomes basc, asturià, català, gallec i castellà, així com la seva riquesa dialectal, són part de la cultura d'Espanya i el seu manteniment i cura té unes necessitats de la mateixa forma que les tenen els edificis que necessiten reparacions o els quadres que requereixen una restauració. Ignorar aquests requeriments des de les institucions porta a ser partícep de la seva degradació, més encara quan més gran sigui la responsabilitat en l'àmbit cultural de cada un, i de l'ofensa no ja dels seus parlants, cosa fàcil de pronosticar que ocorrerà, sinó a qualsevol persona que apreciï la varietat lingüística del país, perquè és patrimoni de tots.
Propostes com la del senyor Wert (rècord absolut de ministre pitjor valorat des de la transició), van no només en contra de tota lògica lingüística, social i cultural del país del que, tot i una desbordant majoria de ciutadans, és ministre, sinó que es remet a una antediluviana concepció del món anclada en ell -la unitat de destí en l'universal-, en l'uniformitat a ultrança segons les tesis d'un arcaic nacionalisme espanyolista acomplexat que interpreta la diversitat com amenaça i la varietat com la mala disgregació.
Voler imposar una llengua única per a tot l'estat no ha funcionat i no funcionarà mai -mentres existeixi a Espanya el culte de l'amor desinteressat a la bellesa- (com sentenciava una missiva enviada al dictador Primo de Rivera per desenes d'escriptors en llengua castellana, entre ells Manuel Azaña), alguna cosa que està molt lluny de ser possible de legislar per arrogants majories parlamentàries, o de poder instaurar-se per monarquies absolutistes o règims totalitaris centralistes.
