-
Imatge històrica del conjunt tarragoní.
Tarragona FC
La història del futbol és plena d’exemples que demostren fins a quin punt la relació entre l’esport rei i la política condiciona l’esdevenir dels clubs. El cas del Júpiter FC, fundat l’any 1909 al barri del Poblenou, n’és paradigmàtic. El compromís catalanista d’aquest equip, l’escut del qual s’assembla a la senyera estelada, i les seves vinculacions amb el moviment obrer i l’anarcosindicalisme, li van passar factura un cop acabada la Guerra Civil, tal com explica Ramon Usall a l'obra 'Futbolítica' (Ara Llibres, 2017). Els vencedors van forçar el Júpiter FC a canviar de nom i emblema. No van aconseguir, però, que el club desaparegués. En l’actualitat, el Júpiter FC competeix a la Primera Catalana, i al camp de La Verneda s’hi pot llegir, en un adhesiu roig-i-negre, el següent missatge revelador: “Durruti t’estimo”. És el símbol de la victòria de la memòria obrera, forjada sempre a cop de derrotes i esperances.
L’any 1940, el Tarragona FC, un equip de futbol tarragoní popular, també va ser condemnat a l’ostracisme per les tendències polítiques majoritàries dels seus seguidors, que eren més aviat d’esquerres. En aquest cas, però, el club va deixar d'existir durant dècades, i avui dia, la seva història és encara bastant desconeguda, tant a Tarragona com a la demarcació. Fundat l’any 1909, el Tarragona FC es va convertir en el primer equip de la demarcació a federar-se, segons explica el periodista esportiu Enric Pujol, autor del llibre 'Cent anys de futbol a Tarragona: reflexions sobre un fet social' (El Mèdol, 1995). En aquells temps primerencs, disputava els seus partits a la plaça de Corsini.
Superada una altra crisi i aparegut de nou l’any 1914, el "Guadiana del futbol tarragoní" va aconseguir mantenir una activitat continuada fins a la dècada dels quaranta. Durant aquests anys, el Tarragona FC, vestit de roig-i-negre, es va enfrontar al Club Gimnàstic, tot i que la competència entre ambdós equips va ser desigual. Al cap i a la fi, tal com explica Pujol, el Nàstic “era l’equip de l’oligarquia de la ciutat”, i això marcava les diferències. Al Tarragona FC, en canvi, més humil, i caracteritzat per un esperit ‘amateur’, els jugadors “no cobraven; fins i tot es rentaven la roba a casa i es pagaven l’abillament”. El 'Diario de Tarragona' del març de 1924 explica que “el Tarragona no pudo alinear a todos sus titulares porque tres de ellos, García, Salvadó i Bressó, no obtuvieron el permiso de sus patrones para abandonar por unas horas su trabajo”. Alguns jugadors roig-i-negres, com Wenceslao, Recasens, Ceresuela, Cardona, Guasch, Virgili, Samà, Boronat, Vall, Alujas o Alegret van acabar sent fitxats pel Nàstic.
El club va protagonitzar les seves millores temporades durant els anys 1935 i 1936, tal com explica Pujol, en una progressió truncada per l'esclat de la Guerra Civil. La vida del Tarragona FC, però, va anar molt més enllà de l'activitat futbolística. Durant els anys vint, l’entitat va disposar de seccions de boxa i atletisme, i també es va dedicar al teatre. En aquest darrer aspecte, va arribar a representar obres com ara ‘Don Juan Tenorio’, de José Zorrilla, ‘La creu de la masia’, de Frederic Soler i Manuel Lasarte, o ‘El ferrer de tall’, del mateix Soler.
No se sap amb exactitud en quin any el Tarragona FC va començar a vestir de roig-i-negre, però tenint en compte el compromís que van assumir amb el club, a partir del 1914, diversos sindicalistes, que segons Pujol eren de la UGT però també de la CNT-FAI, s’especula sobre la possibilitat que els seus colors fossin deguts a la bandera anarquista. És una hipòtesi que no es pot descartar, encara que tampoc no s’ha pogut confirmar. L’any 1936, el govern de la ciutat “va obligar el Nàstic i el Tarragona a fusionar-se, sota el nom Casal d’Esports”. El conseller d’Esports del consistori tarragoní era, aleshores, l’anarquista Josep Alomà. El Tarragona encara va competir la temporada 1939-1940, però, després va ser víctima d’un seguit de traves, purgues i controls que, segons explica Pujol, tan sols buscaven la seva desaparició, cosa que els franquistes van aconseguir. El 1976 "el majorista de fruita Francesc Vives i els exjugadors i directius Jaume Bressó i Ton Alujas varen rescatar el club conservant l'escut, estatut i colors, apuntant-se al Campionat Provincial de Segona Regional i jugant al Roqueral, camp propietat de l'Arquebisbat". Això no obstant, la recuperació del Tarragona FC no va quallar, segons Pujol, per "manca de voluntat del consistori". L'any 1986 es va intentar revifar de nou però el 2010 va deixar de competir, després d'haver per "diferents camps municipals".
El Tarragona FC ha renascut recentment de les cendres, altra vegada. Un exjugador de l'equip durant la dècada dels noranta, el central Manel Roselló, dirigeix —amb el suport d'una desena de persones— en l'actualitat el club, que va ser rescatat a finals de 2016, i que va reprendre l'activitat esportiva la temporada 2017-2018, centrada en el futbol base. Aquesta temporada, a més a més, han recuperat una formació d'adults que competirà a la Quarta catalana. També disposen d'una secció de corredors i una altra de bitlles catalanes. Roselló explica que, malgrat les diferències ideològiques que existeixen entre els qui conformen el nou Tarragona FC, la idea és mantenir el seu caire social. "No som un club pensat per a les elits", assegura Roselló. Entre les nombroses activitats que han desenvolupat en aquest temps de vida, destaquen recollides de juguets i d'aliments i un conjunt de beques perquè els nens crescuts en entorns amb dificultats econòmiques també puguin defensar la samarreta d'un equip de futbol en un terreny de joc. "Aquest estiu hem organitzat un casal d'estiu en el qual el noranta per cent dels joves estaven becats", recorda Roselló. El Tarragona FC també va voler demostrar un compromís nacional en suspendre els entrenaments la setmana posterior al Primer d'octubre.
"El nostre és un model de futbol formatiu que és totalment contrari al futbol especulatiu, en el qual només importen els fitxatges i els calers", assegura Roselló. Lluny de les llotges on els peixos grossos del empresariat tanquen negocis amb la classe política entre copes i canapès, a l’ombra dels ciutadans; dels pirates immobiliaris que compren clubs per guanyar protagonisme en l’esfera pública, i de la voluntat dels clubs de portar a terme partits de competició oficial a milers de quilòmetres de casa, existeixen, encara, equips humils que aposten per una sèrie de valors que van més enllà de l'obsessió pel benefici econòmic.
