La setmana del derbi: Sobre gols i impulsos controlats

Permeteu-me que en aquests escrits que fem dedicats a recordar episodis de partits entre el CF Reus i el Gimnàstic de Tarragona, previs al derbi de diumenge, obviï detalls tècnics, jugades, incidències i noms de jugadors del partit en qüestió, i em centri en una acció personal. Només en faré referència a un, de jugador, Álex López, el davanter que el 17 de novembre del 2013, al Nou Estadi, amb el seu gol i en el temps afegit, va aconseguir l’empat a 2 gols.

Trasllado el sentit d’aquest escrit a la cabina on es trobava ubicat l’equip informatiu d’aquest mitjà en aquest partit. Un equip de periodistes, en el qual m’incloïa, que té com a objectiu la imparcialitat informativa, i que en algunes situacions concretes actua influït per la parcialitat del cor, una debilitat perdonable. Com, per exemple, quan l’equip reusenc marca un gol important. La reacció de dir "gol" és enèrgica o contundent, resultat de passions controlades. Res estrany. És un reflex estès en altres escenaris futbolístics i comunicatius. Un exemple el tenim amb l’art (o no) que hi posen els professionals dels mitjans audiovisuals quan marca el seu equip.

Us confesso que en aquesta acció de López de fa tres anys vaig cridar "gol" amb un to impetuós, efusiu, però sa i educat, que va sorprendre l’entorn, els companys d’aquest mitjà i d'altres,  i fins i tot alguns aficionats tarragonins situats a la vora. No era la meva intenció incomodar ningú. Reconec que mai no he cridat "gol' com en aquesta ocasió, en aquest derbi territorial. El crit impulsiu de 'gol' va ser resultat, sobretot, de l’alegria i de l’emoció que comporta que l’equip 'de casa' marqui un gol decisiu en l’últim moment, quan ja pràcticament es donava per feta la derrota reusenca. Tot això en un ambient de derbi, i conscient de la lògica que fins a l’últim xiulet de l’àrbitre hi ha temps per a tot. Recordo el crit, espontani, expressiu, amb els braços enlaire, el típic de l’aficionat.

Reivindico l’emoció ben portada en la competició esportiva. Res de hooligans. Estarem d’acord que un partit emocionant és quelcom que un aficionat o qui ho informa desitgen, al marge del tema del resultat. L’emoció és un aspecte que afavoreix l’espectacle. El fa viu i excitant. O millor en plural, les emocions, perquè n’hi ha més d’una en un partit de futbol, positives o no.

Resulta simpàtic veure el conjunt de veus que hi ha en els espais dels estadis destinats a la premsa que transmeten les sensacions, amb més o menys passió, però amb un ferm compromís informatiu i amb les complicitats que exigeixen els emplaçaments del mitjà i del cor. Una labor informativa que en el cas del CF Reus i el Gimnàstic es distingeix pel saber fer, la cordialitat i el respecte de criteris, exemples de com cal respondre en totes les rivalitats.