Cookie control
Dimecres, 18 de Setembre de 2019

Un acte repassa la trajectòria de l’hoquei patins a Reus

Els jardins de la casa Rull acullen la taula rodona 'L'hoquei a Reus, de l'època daurada a un futur incert' amb figures representatives d’aquest esport com Joan Sabater

15 de Juny de 2019, per Joan Gomis
  • Molina; Sabater; Benavent; Olivé i Libiano

    Joan Gomis

  • Intervenció de Joan Sabater, exjugador i expresident del Reus Deportiu

    Joan Gomis

  • El jardí de la casa Rull s'ha omplert per seguir la jornada

    Joan Gomis

  • Intervenció de Baldomer Olivé, exjugador del Ploms i del Reus Deportiu

    Joan Gomis

  • Intervenció del periodista Marc Libiano

    Joan Gomis

L'hoquei sobre patins és "l'esport nacional de Reus". Aquestes han estat unes de les primeres paraules del periodista Jordi Benavent per presentar l’acte titulat 'L'hoquei a Reus, de l'època daurada a un futur incert' celebrat aquest  divendres, als jardins de la Casa Rull de Reus. L'acte, organitzat pel Laboratori d'Estudis Socials de Reus, ha comptat amb figures llegendàries de l’hoquei com l'exjugador roig-i-negre Joan Sabater (considerat el millor de tots els temps); Baldomer Olivé, exjugador del Reus i el Ploms; l'exporter roig-i-negre Roger Molina; i el periodista Marc Libiano, del 'Diari de Tarragona'. Tots han viscut de prop diferents etapes de l'hoquei reusenc, si bé han coincidit que aquesta disciplina "s'aguanta gràcies al suport de molta gent que treballa de forma desinteressada". "He jugat 20 anys i no he cobrat mai ni una sola pesseta", ha recordat Sabater.

Anys enrere, en la nostra ciutat hi havia tres equips. El CN Reus Ploms, el pioner i el primer de la ciutat que va guanyar el títol de lliga estatal l'any 1945. L'equip albinegre va veure com més endavant neixen el Reus Deportiu, el club més exitós, i el Club Patí Reus, una entitat afiliada al Reus Deportiu que va decidir independitzar-se i instal·lar-se al passeig de Prim, on hi va jugar fins a la seva desaparició. "Mantenir diversos equips en una mateixa ciutat és complicat, l'oferta és més gran", ha exposat el periodista Libiano. L'hoquei a la ciutat ha tingut etapes daurades com la consecució de les sis Copes d'Europa del Reus Deportiu, i anys de més foscor a causa dels problemes econòmics.

En un repàs a episodis de l’hoquei d’abans, Baldomer Olivé, conegut com a 'Mero' i exjugador del Ploms i del Reus Deportiu,  ha dit que "he tingut la sort de jugar en dos equips de Reus i amb grans jugadors". Per la seva banda, Sabater, ha mostrat una gran modèstia quan ha respost a la pregunta de qui era millor jugador, ell o Antònio Livramento. Sabater ha confessat que “el jugador portuguès era millor que jo, patinava millor, però jo tenia al costat uns jugadors que eren millors que els seus".

El declivi de l'hoquei al territori?

Sovint, els diners no ho fan tot, però ajuden i molt. El Ploms va passar de competir a la millor lliga estatal, a competir en categories nacionals, a causa dels problemes econòmics. Encara que el Reus Deportiu també tingui dificultats d'aquest tipus, per Libiano, "està obligat, per tradició i prestigi, a buscar els recursos que sigui per quedar el més amunt possible, tercer millor que quart", ha afirmat. En relació als èxits esportius, Roger Molina ha opinat que part de la societat "només valora als que guanyen i sembla que quedar segon no serveixi de res". L’esportista ha afegit que per ell és important "tot el procés d'aprenentatge".

Amb l'objectiu que l'estructura es mantingui ferma, Molina creu que el més rellevant és “potenciar els valors", i cal que "s'aposti per als intangibles i provocar que la gent se senti identificada amb el club". L'exporter del Reus (entre altres equips) ha considerat que "no es té tant el sentiment de pertinença com abans". Ha afegit que "ara hi ha molts més estímuls que anteriorment, ara es poden veure els partits per la televisió i es deixa de donar suport als jugadors al pavelló". En aquest sentit, Libiano ha opinat que "per molt que aquest esport estigui perdent força, a Reus està molt viu, hi ha molta massa social".

L'hoquei no és olímpic

Els ponents també han compartit l’opinió que l'hoquei ha anat perdent pes entre la societat perquè li ha faltat més canals de difusió. El fet de no ser olímpic és un factor perjudicial. Ho va ser l'any 1992, i Reus en va ser subseu, moment que es va inaugurar al Pavelló Olímpic Municipal. "El president de la Federació Espanyola de Patinatge i del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch no va acabar d'apostar per l'hoquei", ha lamentat Libiano.

En el part final de l’acte ha intervingut el radiofonista Enric Tricaz, qui ha confessat que "l'hoquei d'ara m'avorreix, el reglament ha anat a pitjor, cada canvi ha estat contraproduent, i així no podem anar enlloc”. 

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

L'hoquei a Reus, de l'època daurada a un futur incert' Jardins casa Rull Diari Reus Digital
L'hoquei a Reus, de l'època daurada a un futur incert' Jardins casa Rull Diari Reus Digital
L'hoquei a Reus, de l'època daurada a un futur incert' Jardins casa Rull Diari Reus Digital
L'hoquei a Reus, de l'època daurada a un futur incert' Jardins casa Rull Diari Reus Digital

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Juan Mª Vilallonga Renom  16 de Juny de 2019

El millor jugador del mon

Soc Juan Mª Vilallonga (Vilallonga I), integrant d’aquell famós equip, i vull fer constar que el millor jugador del mon va ser, sense cap gènere de dubtes, Joan Sabater.
En el seu moment “vaig patir” ambdós jugadors, Livramento com a contrincant dins de la pista, i si patinava molt millor que el Joan, es perquè es va iniciar, como la majoria de jugadors portuguesos en el patinatge artístic, però justament por la seva velocitat y forma de patinar, per marcar-ho solament tenies que fer-lo passar per l’exterior, impedint que passes por dintre, obligant-lo a passar per darrera la porta, en canvi al Joan, amb el que vaig compartir entrenaments i partits, no podies deixar-l’hi un pam doncs et deixava assentat i sense recursos ja que la seva única obsessió era la porteria contraria pel el camí mes curt, lo que el feia temible.
Como complement a les paraules del Joan, elogiant als seus companys, reconèixer que i havia el meu germà Joaquin, que en la seva posició també va ser el millor del mon, i que la resta, amb especial menció del Santi García, no desmereixiem.