Divendres, 29 de Març de 2024

Francesc Gras: ‘El Casal Despertaferro podria ser un hereu de les tertúlies dels cafès del passat’

19 d'Abril de 2014, per Isabel Martínez
  • Francesc Gras

    Isabel Martínez

  • Gras, durant la presentació del llibre al Centre d'Amics de Reus

    Cedida

  • Cedida

El seu nou recull d’articles, Parlem de Reus, desprèn tal  i com s’explica al pròleg, l’aroma del Reus del passat. Com animaria a un lector que no hagi conegut a aquell temps a llegir-lo?

A Reus hi ha hagut moltes inquietuds i encara que siguin per petits detalls, sempre surten personatges que al seu dia van estar molt bé i aquí hi ha una quantitat d’artistes sobretot pintors, escultors i actors que l’ambient ha influït molt perquè hagin destacat. Van trobar un caliu, una primera matèria, un ambient que ha predisposat i, precisament, gràcies a tots aquests ambients, conec una sèrie de detalls que he anat publicant.

Amb perdó del tòpic, es pot considerar que els metges són grans observadors de la naturalesa humana. Considera que aquesta perspicaç observació en el seu cas és la que l’ha dut a l’escriptura o ha estat més un tarannà personal?

Crec que ha sigut la cosa pròpia, però indubtablement el fet de tractar gent i conèixer moltes anècdotes i persones ha ajudat. Una cosa curiosa és que hi ha una quantitat molt gran de metges que els agrada la pintura i la música. Per exemple, aquí a Reus l’Associació de Concerts es va crear el 1921 i el president, el doctor Barrufet, i un parell més de membres de la junta eren tots metges. Després de la guerra, durant la segona època de l’Associació hi havia un nombre elevat de metges de nou. Potser és que els metges es tornen una mica artistes. Una altra demostració és que els llibres de poesia, viatges,… fets per metges són molt importants al fons del Museu de Medicina de Terrassa. Quan jo estudiava es deia que la medecina era un art, això avui s’ha acabat.

Ha desaparegut definitivament el Reus de les tertúlies? Hi ha algun espai, avui, al Reus actual que guardi aquesta essència?

Possiblement, n’hi ha perquè la gent s’ha de reunir. Ara bé, el que era la típica tertúlia de cafè, això sí que ha desaparegut. Tot i això, durant les meves visites a l’amic Martorell Jareño, per exemple, he vist que el Casal Despertaferro en podia ser hereu, tot i que amb un altre estil. Ara, la gent més aviat es queda a casa i veu la televisió. Abans, la gent passava fred i els cafès estaven calents, i per això s’hi anava.

Quin record guarda de la seva primera època com a col·laborador de premsa? Per què el pseudònim de Suero Vital?

Vaig començar l’any 1950 a escriure. En aquella època, era costum de posar pseudònim, no es feia perquè no se sabés qui escrivia sinó que era un costum. Ara, en canvi, aquesta tradició s’ha perdut. Per què Suero Vital? Suposo perquè era un terme mèdic i em devia agradar. En aquella època hi havia un periodista al Diario Español que era molt eixerit i jo era molt amic d'ell i em va dir que escrivís coses, em va animar i per allí vaig començar. També vaig escriure algunes coses per La Vanguardia perquè coneixia el director Santiago Nadal. Sobretot, però, vaig escriure molt per revistes de medicina.

Parlem de Reus és el seu cinquè llibre sobre fets i persones de Reus. Quan va tirar endavant la primera publicació d’aquest tipus el 1997 s’imaginava que tindria tan bona acollida?

La veritat és que una cosa va portar a l’altra. Jo escrivia en una revista de Barcelona, a la dels Amics de Reus, Lo Nunci, i a la Guia de Reus, i a base de mesos i mesos vas recollint una sèrie d’articles que arriba un dia que penses que ho pots publicar, però això va ser a partir del tercer llibre, De Llevant cap a Ponent. Els dos primers llibres van sortir d’escrits meus.

En aquest recull recopila articles sobre Fortuny i la recuperació de les façanes d’edificis històrics, sent reivindicada la seva opinió?

Bé, en primer lloc no entenc que es digui que no se sabia on eren les columnes del Kursaal. Van estar durant anys a la Casa Rull en un magatzem, tot i que no sé si hi eren totes. Pel que fa a Fortuny, jo vaig parlar d’una cosa que la gent no diu: com es va recuperar la seva obra després de la guerra. Va ser una casualitat que es descobrissin on van anar les obres de Fortuny i la resta de patrimoni de la ciutat. Quan el manicomi de Reus va fer l’hospital de sang, van treure els malalts i els van portar a Montesquiu, a prop de Ripoll, allí va fer cap la família d’un dels conservadors del museu i es van quedar allí, i aquells camions també. En entrar les tropes a Reus, algú va baixar i va dir que allí hi havia uns camions amb coses de Reus. Això no se li ha reconegut al senyor Aguadé. I és que Aguadé, que era alcalde provisional, aleshores va anar juntament amb dos o tres de Reus, va localitzar les obres i van aconseguir que els autoritzessin portar-les cap a Reus abans de retornar-les a Barcelona. En definitiva, que l’exposició recent de l’Any Fortuny va estar molt bé, però aquesta exposició que es va muntar després de la guerra va ser molt millor perquè van aconseguir que s’exposés tot el que hi havia a Barcelona.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

reusdigital.cat Reus Diari Digital francesc gras reusdigital
reusdigital.cat Reus Diari Digital francesc gras reusdigital

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics