Cookie control
Dissabte, 28 de Març de 2020

Futbol Club Bar de Reus

No competien per cap trofeu, s'ho passaven bé i ho celebraven amb un brindis i un bon àpat

18 d'Octubre de 2013, per Albert Sunyol
  • Una de les plantilles de l'Alhambra CF

    Cedida

  • Una de les plantilles del bar Amistad

    Cedida

  • Una de les plantilles de la fonda Suiza

    Cedida

  • Àngel Irun

    Albert Sunyol

  • EL Bar Iris

    Reusdigital

  • L'escut de l'Alhambra

    Cedida

  • L'escut de Caza y pesca

    Cedida

  • L'escut de Fonda Suiza

    Cedida

Als anys vuitanta, diversos bars de Reus van crear equips de futbol que van començar competint en categories d'empreses i que van donar el salt a categories regionals. La passió pel futbol, l'amistat, i les ganes de demostrar les habilitats sobre el terreny de joc es sobreposaren durant molts anys a les dificultats econòmiques que suposava l'exigència de formar part d'una competició federativa. Anys després, els seus protagonistes, des de la barra del bar, s'asseuen per recordar aquella experiència.

Samarreta vermella, pantalons blancs, mitges vermelles. Portava el número 8. Jugava al mig del camp i li agradava repartir joc. Tenia divuit anys i, en aquell moment, treballava a la botiga de pintura dels seus pares, al carrer Major. "Tot va començar a través d'un amic que un dia em va dir d'anar a prendre alguna cosa. De seguida m'ho van plantejar i em vaig unir a l'equip". Així s'expressa el fill del mític jugador del CF Reus Deportiu i del Nàstic de Tarragona, Àngel Irún, un dels integrants de la plantilla del Bar Iris.

On ara veiem bars que són la seu social de penyes i que s'omplen quan hi ha els partits estrella pay per view, als anys vuitanta, molts propietaris de bars reusencs van decidir formar un equip de futbol, bé per decisió pròpia o impulsats pels clients habituals. Tot es començà a gestar des de la Penya Barcelonista, que llavors tenia la seu al Bar Velódromo, al carrer d'Antoni de Bofarull, establiment el qual va tenir, nogensmenys, el seu equip de futbol. A finals dels setanta i principis dels 80, segons recordava l'antic propietari de l'Iris, Jaume Pàmies, en una entrevista en aquest diari, al 2011, "es va crear un bon grup que coincidia per anar a jugar". Molts dels equips que es van gestar ara fa tres dècades eren regentats per persones provinents d'Andalusia i seguidors d'equips com el Sevilla FC, el Real Betis Balompié, el Granada CF i la UD Almería.

Com si es tractés d'un efecte dominó, en l'època de la movida madrileña i de les ombreres, a la ciutat comencen a proliferar tot un seguit de Dream Team hostalers –segurament, alguns ja visualitzaven la final de Wembley'92... "Un client habitual em va comentar que a Reus se n'estaven muntant alguns. Em vaig animar de seguida", recorda el Ricardo Durante, propietari del bar que duia el seu cognom. El Velódromo, el Durante i el bar Iris van ser dels primers equips amb un equip propi, i van formar part d'una categoria formada exclusivament per bars, on també hi havia el Sanuy del carrer de Monterols i l'Alegría. Posteriorment, en aquella lliga també van competir empreses reusenques que complementaven els grups, com va ser el cas de Virginias.

El Santiago Bernabéu, el Sánchez Pizjuán, el Benito Villamarín i el Camp Nou quedaven un xic lluny. "Nosaltres jugàvem al camp de la SAFA, que era de terra i el preparador, que li dèiem El Boteta, ens duia a entrenar a Riudecols amb la furgoneta un parell de cops per setmana", recorda Irún. Un dels espais, però, que més es van utilitzar va ser l'antic camp del Reddis, a l'avinguda de Marià Fortuny, en què hi jugaven, els dissabtes, el Fonda Suiza, que compartia espai amb el Caza y Pesca i el Durante. "Era un terreny propietat de la Gasolinera Prats, i com que els seus amos tenien por que els hi pogués entrar algú, ens el van cedir a nosaltres. Vam contribuir entre tots a muntar-lo i pagàvem les despeses de manteniment", recorden el José Blanco, president del Caza y Pesca, Torcuato Ruiz, president del Fonda Suiza, i Ricardo Durante.

Sobreviure al futbol professional

"Ens havíem de pagar nosaltres els desplaçaments i l'equipatge, i de vegades recordo que fèiem rifes per poder-nos finançar", diu l'Àngel Irun. Aquest plantejament és compartit pels responsables dels clubs hostalers, especialment quan arribà el dia en què van decidir competir en categories regionals. "La Federació va pressionar perquè acabéssim federats", explica José Blanco. Darrere d'aquest argument, afirma Blanco, "s'hi amagaven les necessitats de liquiditat del futbol professional", un fet que obligava als bars-clubs a fer front a les despeses: la fitxa federativa, els àrbitres -només n'hi havia un- i el manteniment dels camps, a banda d'algun club que pagava als jugadors.

"Entre tres equips costejàvem el cost de l'àrbitre, que era d'unes 2.000 pessetes, i l'autobús que ens duia a les Terres de l'Ebre valia unes 3.000", afirma Durante. Principalment, els bars reusencs, quan jugaven a domicili, ho feien als pobles del Baix Camp -La Selva del Camp-, el Tarragonès –Salou, Bonavista, Campclar, Altafulla, Torredembarra, La Pobla de Mafumet-, i l'Alt i Baix Penedès- Vendrell, Calafell-. En alguns casos, a les Terres de l'Ebre, en funció de la distribució dels grups d'aquella temporada.

L'aportació de patrocinadors va ser un glop d'aire fresc.  En el cas de la Fonda Suiza, Ruiz explica que lluïen el patrocini del mateix hostal, i també el de Preko, l'actual supermercat Dia. La tònica general era que els equipatges fossin els mateixos que els dels equips d'on eren originaris els seus creadors. El verd-i-blanc del Real Betis, als inicis de la UD Caza y Pesca o l'actual Alhambra, o el vermell-i-blanc, del Durante, com la samarreta de la Unión Deportiva Almería. Ara bé, si entraven recursos, no hi havia problemes en canviar de colors.

"Vam començar a competir amb un equipatge verd-i-blanc, però José de la Calle, que tenia un taller, va finançar-nos un vestuari que era idèntic al que vestia el Real Madrid de l'època, un blanc i un altre morat, afegint el nom del patrocinador a la samarreta. A nosaltres ens era indiferent, ja que la qüestió era poder competir", explica Blanco. L'Amistad i l'Alhambra, per exemple, davant les dificultats econòmiques van decidir, a la temporada 94/95, unir les seves forces i fusionar els equips, que van agafar un únic nom, Alhambra. El fet podria ser anecdòtic si no fos perquè aquests dos equips els havien impulsat dos germans. "Volíem reduir costos i fer un millor equip per pujar de categoria", recorda Vicente Magdaleno. El temps els va donar la raó.

Qui va ser el millor equip?

Anys vuitanta. El Reus militava a Tercera Divisió i el Reddis a Primera Regional. Durant aquella dècada i la següent apareixen equips com el Reus Amateur, el Suer, l'Independent de Reus i el Nou Reus. S'hi afegiren, al llarg dels noranta, equips formats als barris com el Juroca, La Pastoreta, el Mas Pellicer i el Sol i Vista i l'Astorga i el Despertaferro. Els bars reusencs van competir a Primera, Segona i Tercera Regional. Categories amb una forquilla de setze a divuit equips. La duresa era un dels adjectius escaients al futbol amateur. Blanco recorda que "el grup de Tortosa repartia estopa sobre el terreny de joc, però reconec que a nosaltres també ens tenien respecte quan venien a jugar aquí. Tot i això, també hi havia la possibilitat de poder canviar de grup i jugar amb el del nord de la demarcació".
 
Com es van classificar els bars reusencs que van jugar federats? A partir de les estadístiques del web futbolme.com, disponibles a partir de la temporada 1984/85, determinem que l'Alhambra CF va ser el millor conjunt, tenint en compte la trajectòria històrica (únic bar que encara continua en actiu des del 1982), amb una permanència ininterrompuda a Segona Regional (ara Tercera Catalana) i amb un any a Primera Regional. Cal tenir en compte que, arran de la fusió, mitjan noranta, el Datsima -nom que prengué el bar Amistad- contribuí també als èxits del seu bar germà, l'Alhambra.

"Recordo un partit amistós que li vam clavar 4-0 al Reus", diu Magdaleno, tot ressaltant el potencial de l'equip. Seguidament, cal esmentar el Caza y Pesca, un clàssic de la Tercera Regional, que va estar en actiu durant una dècada. Pel que fa a la Fonda Suiza, la permanència és menor, però arribà a jugar a Segona Regional, un cas molt semblant al del bar Durante. Amb anterioritat a la temporada 84/85, recollim testimonis com el de l'Àngel Irún: "en el cas de l'Iris, mai vam aspirar a ascendir, vam estar per la zona mitja-baixa de Tercera Regional".

Hi havia dates clau als calendaris. Podríem dir que, el clàssic o el derbi dels bars era el de la família Amistad-Alhambra vs Bar Durante. "La rivalitat era màxima, i durant deu anys vam estar competint per veure qui aconseguia millors resultats", diu Magdaleno. Ricardo Durante va més enllà i admet que "no acabàvem els partits, sempre hi havia conflictes al camp". A la 88/89 i 89/90, el duel entre els bars Durante i Amistad acaba amb tres victòries pels de Vicente Magdaleno per una pels de Durante. Quant als altres duels de bars de Reus, copsem com, a la 90/91, a Tercera Regional, s'enfronten el Caza y Pesca i el Fonda Suiza, amb resultat favorable a l'equip de la pensió a l'anada. A la 91/92, a Segona, s'enfronten entre ells el Fonda Suiza, l'Amistad i l'Alhambra. El duel entre els bars dels germans es decanta per l'Alhambra. A la 93/94, el Caza y Pesca es desfà de l'Amistad, aquell mateix any, a Tercera Regional.

Els Messi i CR7 dels bars

Els jugadors d'aquells equips, eren, per damunt de tot, un grup d'amics que havien coincidit als seus bars habituals. Un requisit indispensable, perquè la qüestió era passar-s'ho bé, més enllà de la mentalitat competitiva. Irún explica que en aquelles categories "hi havia defenses limitades tècnicament i un xic contundents". Però també és cert que sabien quelcom més que fer "quatre tocs", perquè havien jugat en equips de Primera o Segona Regional, o de categories superiors, com el Reus Juvenil: "es casaven, treballaven, i llavors, seguien vinculats al futbol a través dels bars", explica Torcuato Ruiz, president del Fonda Suiza. En aquells conjunts també hi jugaven els propis amos dels bars els quals, en molts casos, també tenien experiència en altres categories superiors, com Vicente Magdaleno, que ho havia fet al Reddis i que al seu team-bar jugava al lateral esquerre, o José Blanco, que ho feia de defensa.

Cada equip tenia els seus Messi i Cristiano Ronaldo de l'època. Repassem els noms apareguts en una crònica d'un partit de l'Alhambra en el seu any daurat de Primera Regional: Pere, Molla, Fuentes, Pons, Cristóbal, Luceño, Olmo, Javi, Torné, Gracia, Quim, Ferran i Lara. Aquest bar, a més, va aconseguir contractar un jugador que, pel que representava la categoria i el preu, era un galàctic. "Vam oferir-li un milió de pessetes a Quique. El pretenien altres equips com la Reddis o el Salou. Vaig agafar-lo, i li vaig dir: un milió", recorda Magdaleno. Un altre dels cracks de l'equip originari de Granada va ser el germà de Ramis, ex del Nàstic i Reial Madrid, entre d'altres. Irún recorda com a l'Iris "hi brillaven Carmona -tenia un bon toc de pilota i llançava bé les faltes-, l'Enric Anguera i els germans Pelayo i Gili". Al Durante, el seu impulsor destaca 'Serranito', Ignacio i Paco Cortés com algunes de les estrelles del conjunt.

El somni arriba a la seva fi

"Jugar allí va ser una satisfacció, el futbol el portava dins. Em penedeixo de no haver pogut intentar arribar al futbol professional. No obstant, d'una manera o altra vaig seguir amb l'esperit que havia començat allà i vaig començar a jugar a la Salle de Futbol Sala". El Durante va tancar una etapa la temporada 1989/90. "Va morir el president, José Tortosa, i l'entrenador, Luis Fontboté, va dir que ho deixava. Llavors, vaig desvincular-me i vaig cedir l'equip a uns amics, que eren paletes, i l'equip va passar a dir-se La Plana-Durante", recorda el Ricardo.

La Fonda Suiza va posar punt i final al 1994, i el Caza y Pesca, al 1999. L'Alhambra CF és l'únic equip format en un bar que sobreviu, però amb unes condicions molt diferents. Ara milita al grup segon de Tercera Catalana, coneguda fins fa pocs anys com a Segona Territorial. "S'han reduït les subvencions per part de l'Ajuntament, estem buscant patrocinadors, els jugadors ja no cobren per jugar, i els joves no volen involucrar-se en els càrrecs directius; quan pleguem nosaltres temem per la desaparició del club.", esmenta el secretari del club, Pedro Olmos. "El futbol regional ha canviat, crec que llavors es veia millor futbol", opina Pablo Perea, delegat de l'Alhambra.

No hi va haver trofeus. El seu objectiu era passar-s'ho bé, i els partits es jugaven més enllà del terreny de joc, ho feien en aquell indret que els havia unit, el bar. 'Manque gane' o 'Manque pierda', la cervesa o els àpats no hi faltaven. Trenta anys després,  acomiadem aquesta història amb un brindis amb els protagonistes que, valgui la redundància, van 'brindar' a la ciutat moltes tardes de futbol. Cent per cent futbol.
 
I pels amants de l'estadística…

- La temporada 1984/85, el bar Alhambra CF militava al grup XIV de Segona Regional catalana i va acabar tretzè, amb trenta-un-punts. A la 1992/93, queda campió i puja a Primera Regional, en què, a la 1993/94 acaba quinzè. Malgrat no haver quedat en zona de descens, el cert és que la temporada 1994/95, milita a Segona Regional, on queda campió de la categoria, i puja novament a Primera Territorial, amb mala sort, perquè a la 1995/96, queda dissetè i descendeix. A la següent, juga la promoció d'ascens (el segon havia de jugar una eliminatòria per a poder ascendir) al quedar segon de Segona Territorial però no puja al caure en doble partit contra L'Ampolla. La 05/06 i la 06/07 són dues bones temporades en què torna a quedar campió, però tampoc va pujar perquè llavors, el campió de la categoria també havia de jugar un play off, i el va perdre ambdós anys. Amb la reestructuració del futbol català de la 11/12, l'antiga Segona Regional passa a ser Tercera Catalana i, actualment, es troba a la zona mitja-baixa.

- La primera participació del Datsima (en el web hi consta com Amistad) a la Segona Regional és a la temporada 1987/88, i l'equip acaba tretzè. Hi segueix les temporades 1988/89 (setzè), 1989/90 (catorzè), la 1990/91 (amb el nom de La Amistad, acaba setzè) i la 1991/92 (dissetè i descens). La 1992/93, a Tercera Regional, acaba novè, i a la 1993/94, dotzè.
 
- El Caza y Pesca sempre va militar a Tercera Regional. La primera referència és al grup 35, la temporada 1990/91, en què acaba setè; també participa a la 1991/92 (dotzè), a la 1992/93 (sisè), la 1993/94 (tercer), la 1994/95 (dissetè i últim). A la 1995/96, tretzè; a la 1996/97, dotzè; a la 1997/98 es classifica vuitè, i la 1998/99 i darrera, onzè.
 
- El Durante apareix a Segona Regional la temporada 1988/89 (quinzè) i la 1989/90 (dissetè, baixa de categoria).

- En el cas de la Fonda Suiza, la primera referència és al grup 35 de Tercera Regional (Terres de l'Ebre), a la temporada 1990/91, en què acaba segon. A la temporada 1991/92, a Segona Regional, és el divuitè i últim, descendeix.

- Un altre bar referenciat és el San Bernardo, com s'indica a la 1999/2000, a Tercera Regional, en què acaba tretzè.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

reusdigital.cat Reus Diari Digital plantilla amistad
reusdigital.cat Reus Diari Digital plantilla fonda suiza
reusdigital.cat Reus Diari Digital àngel irun
reusdigital.cat Reus Diari Digital bar Iris
reusdigital.cat Reus Diari Digital escut de l'Alhambra
reusdigital.cat Reus Diari Digital escut de caza y pesca
reusdigital.cat Reus Diari Digital escut fonda suiza

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (2)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

ANTONI  18 de Gener de 2020

L´ ABANS I L´ ACTUAL

Tots aquells que portem molts anys en el mon del futbol i hem conegut de ben aprop els campionats de bars, empreses i els Federats veiem amb molta nostalgia la devallada produida, doncs de tenir un equip a la tercera divisió nacional i diferents equips repartits per les diferents categoríes regionals i en tots els encontres assistíen un bon nombre d´ espectadors hem passat a tenir un nombre molt petit d´ equips i, a la máxima categoría que competeixen es la Tercera Territorial. En cuan a espectadors hi ha encontres que no arriben a la cincuantena repartits entre deu locals i la resta del del equip visitant. Des d´ aquest mitjá voldría fer una crida a tota l´ afició futbolística (que es molt nombrosa) perque acudissin a presenciar els encontres i, d´ altra banda a empreses e institucions que ajudessin a que el futbol local creixi.

Josep Solé Moreno  21 d'Octubre de 2013

Errades

Repaseu quelcom dels noms, hi trovo noms que no es corresponen.