Europa, novembre del 2011. En pocs dies, després d’intenses setmanes d’amenaces en forma de casuals caigudes de les borses i de negació explícita del dret a decidir quan es tracta d’economia, la Unió Europea ha vist com “els mercats” dictaven qui havien de ser els nous caps de dos dels seus estats. Grècia i Itàlia ja tenen nous primers ministres i, no ens hauria de sorprendre però sí repugnar-nos, són homes de Goldman Sachs. Finalment, els polítics ja no obeeixen el poder econòmic perquè ara és el poder econòmic qui ha pres les regnes dels estats.
D’una banda, tenim Lucas Papademos, que va ser governador del Banc Central Grec entre 1994 i 2002; i, per tant, va participar en la falsificació dels comptes de l’Estat grec al costat de Goldman Sachs. S'han acabat els mitjancers, els polítics d’un partit o de l’altre que feien d’intermediaris de les decisions dels amos. Ara, manen directament. Alhora, el nou govern grec inclou, per primera vegada des de la dictadura dels coronels, membres de l’extrema dreta. Una bona mostra pràctica de com els ultres del liberalisme no tenen cap mena de dubte, a través dels governs de “concentració nacional”, a l'hora d'abraçar el feixisme i de netejar la imatge i donar prestigi social als qui connecten directament el país amb l'anterior dictadura, aleshores militar.
D’una altra banda, el nou primer ministre d'Itàlia, Mario Monti, és assessor del mil vegades anomenat banc nord-americà des del 2005, però no només. El seu currículum no té palla, és tot gra fort. Amb 68 anys, ha estat comissari europeu i director de la Trilateral, el lobby ultraliberal fundat per Rockefeller al 1973. Alhora, també és membre del Club Bilderberg, al qual cada cop més gent qualifica de “govern mundial a l’ombra”. Li haurem d’estar agraïts per haver fet fora l’odiat Berlusconi? No cal, amb el temps i sense tant d’espectacle si analitzem bé què fa i què farà en tindrem prou odiant-lo a ell. Perquè la seva feina està ben clara: desmuntar tot l’estat del benestar i fer-ne negoci i diners per als amics i amigues.
El Poder capitalista s’està reinventant davant dels nostres ulls, i ho fa amb una rapidesa que no ens deixa espai per a la reflexió ni per a la contesta social. El pensament, exterminat i relegat a la consideració social d'excentricitat inútil, s’escapa com pot per sobreviure en els boscos dels llibres. Monti assegura que plegarà quan calgui, quan s’acabi la crisi i com ja ens deia Orwell: “el sistema és la crisi, la crisi és el sistema”.
No hi ha sortida davant d'aquests cops d’estat amb forma acceptada per la majoria i sense sang vessada? Doncs sí, n’hi ha però costa. Tenim la llibertat que ens dóna veure la realitat i explicar-la, anomenar-la, conèixer-la i intentar transformar-la. Costarà, però com sempre: podrem si volem. Ara bé, que ningú deixi de pensar que ara serà encara més complicat, tot i que alhora més necessari. Totes aquelles que quan eren joves o no tant preguntaven als seus antecessors com era possible que no s'haguessin implicat en la lluita antifranquista, ja es poden calçar, perquè si ara no lluitem els que vinguin després ens diran exactament el mateix. Cal que ens enfrontem a cada una de les dictadures que imposen i imposaran, perquè no són tecnocràcies, tal com les anomenen ells i la seva premsa, són dictadures! I com a tals les hem de combatre.
(Jordi Martí Font és escriptor i periodista).
