Dimarts, 06 de Juny de 2017

Història d’Espanya segons San Juan

19 de Maig de 2014, per Mercè Prunera
  • Alberto San Juan

     

Alberto San Juan puja a l’escenari (el dijous passat al del Bartrina) per explicar la història que li ha tocat viure. El monòleg duu el nom d’Autoretrato de un joven capitalista español, i resulta ser la crònica política d’Espanya des del 1968, any en que San Juan va néixer, fins avui.

No fa un discurs a l’ús sinó una lectura activa dels fets polítics que han determinat la deriva d’Espanya connectant-los amb alguna que altra anècdota pseudo personal. Ve a dir que per conèixer quina ha estat la veritat històrica d’aquest país s’ha d’invertir ganes i hores en buscar i concloure  qui s’ha beneficiat del fets. Perquè entre secrets d’estat, pactes de silenci i d’altres boleros no hi ha hagut mai manera de treure’n l’entrellat.

Perquè els aliats no van fer caure el regim de Franco com van fer amb la resta de feixismes europeus? Com es que Suárez de cop decideix dimitir? Qui va treure redit polític del 23F? Poc a poc va col·locant fets aparentment aïllats (aparició del socialisme, entrada a l’Otan, no reconeixement de les víctimes de Franco, cementeris nuclears,…) en relació de causa-efecte. I van sortint les conspiracions i passades de rosari protagonitzades pels poders fàctics de l’època que va anar de la dicta(dura) a la (demo)cràcia.

Al final queda un retrat galdós de l’evolució d’Espanya, un viatge des de la Transició al de sempre. Presidents, reis, generals i d’altres portentos s’han encarregat de conduir la grande i libre al desastre emparats per una Constitució (segons com) intocable que ens reconeix tots els drets però no que puguem realitzar-los.

El monòleg reserva paraules rotundes per ministres de pacotilla i d’educació, i denuncia que la producció d’ignorància i de por son aquí la única estratègia d’estat. I pel poble mea culpa. En la nostra candidesa de ciutadans confiats (o ingenus, o domesticats) hem anat cedint sobirania a la Unió Europea que ni és europea (en tot cas troika) ni està unida, ni és molt menys popular.

Ara que ja ens hem tret tots la careta i les coses es tornen a dir pel seu nom, la dreta és la dreta, la població un mal que s’ha de suportar i la Unió Europea no es molesta en presentar-se com una confederació de pobles sinó com un ens fiduciari en comissió d’elits. El món ja fa molt temps que està repartit, concretament des de sempre.

Acaba el soliloqui apel·lant a l’esperança en la llei de vida: el naixement de cosa nova que ha d’enterrar les formes casposes i una oligarquia obsoleta. I citant un poeta que per naixement coneixia molt bé les costures político-econòmiques d’aquest país: Jaime Gil de Biedma. Paradoxal manera de d’acabar bé, doncs. El primer que va desterrar Gil de Biedma del seu poemari va ser l’esperança, però malgrat la seva casta i el seu pessimisme va tenir els ideals sempre clars:

"... Pido que España expulse a esos demonios

Que la pobreza suba hasta el gobierno

Que sea el hombre el dueño de su historia"

 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (2)

Comentaris

Bienve Argudo  20 de Maig de 2014

Valent

Cal que facin mes espectacles on ensenyin les coses tal com son, no manipulades per motius politics, i la gent ha de apendre a pensar per si mateixa, sense por, ni egoisme

PIli  19 de Maig de 2014

Molt bó l'article!!!

Molt bó l'article!!!