Divendres, 29 de Març de 2024

Independència segura

27 d'Octubre de 2014, per Sebastià Barrufet

Si no hi ha consulta, la independència és segura, deia Manuel Delgado en un dels seus articles. La veritat és que m'agrada molt  compartir aquesta  percepció personal. Em refereixo, és clar, a l'afer que tants consideren enutjós de l'anomenat procés sobiranista, que jo veig senzillament irrevocable i que menarà en cosa de mesos a un nou estat d'Europa.

No entenc per quins set sous no es reconeix que totes les etapes per què transcorre aquesta dinàmica ja eren ben previstes i segueixen una lògica. I que la potencialitat d'aquesta lògica està en la negativa obstinada del govern de Madrid a l'hora de negociar res i en aquesta imatge d'immobilisme que no fa sinó reforçar els arguments independentistes. És la imatge que mostra una Espanya dogmàtica i fanatitzada, enfrontada directament amb la suposada idiosincràsia negociadora i dialogant del poble català.

La jugada em sembla clara i crec que era prevista des del principi (deia Delgado): es tracta que realment el govern central, el parlament espanyol, determinades decisions judicials o sigui com sigui impedeixin aquest referèndum. Què passarà llavors? Si es barra el pas de tota via legal cap a la independència, no hi ha cap més opció que convocar unes eleccions avançades que inevitablement tindran naturalesa plebiscitària. No cal dubtar que el resultat serà, com fins ara, una majoria absoluta dels partits independentistes i un parlament amb tota la legitimitat democràtica  per a proclamar unilateralment la independència, cosa que sens dubte farà. És a dir, en lloc d'una derrota o una victòria molt discretes que un referèndum procuraria a la causa independentista, es passaria a una majoria de vora dos terços del parlament que la concretaria en una declaració solemne. Naixerà un nou estat sobirà: LA REPUBLICA CATALANA.
 
Què pot fer el govern central en aquest moment o en qualsevol moment posterior del procés? Resposta: res. El govern central tampoc no pot posar esperances excessives que els països estrangers li donin suport, si la determinació política de Catalunya compta amb un amplíssim suport parlamentari. És clar que l'amenaça d ‘expulsió' d'Europa de set milions de ciutadans no s'acomplirà, entre més coses perquè aquests ciutadans autosegregats d'Espanya no perdrien pas la nacionalitat com a espanyols, almenys si es compleix l'article 11.2 de la constitució.

D'una altra banda, no perdeu de vista que, com sempre, la posició internacional que acabarà resultant determinant no serà pas la dels països europeus, sinó dels Estats Units, que se'n fum de l'eventual disgust del govern espanyol en cas d'una posició que no afavoreixi els seus interessos. La visita recent d'Artur Mas a Israel podria tenir alguna cosa a veure amb la sol·licitud indirecta a la principal potència mundial del suport final al resultat d'un procés pacífic i democràtic. Sigui com sigui, la manera com la premsa internacional explica tot el procés sobiranista no sembla pas que hagi de tranquil·litzar gaire les posicions unionistes.

D'una altra banda, en tota aquesta història hi ha qui perd de vista una diferència estratègica: que tot el procés sobiranista és impulsat, animat i mantingut des de baix. És a dir, hi ha allò que en una altra època hauríem anomenat a ulls clucs un moviment de masses; avui en diríem un ampli moviment ciutadà de base.

En aquesta circumstància, l'opció unionista únicament té una via possible d'actuació. Negant-se a negociar, incapaç fins i tot tècnicament d'aplicar l'article 155 de la constitució, tan sols li quedaria l'aplicació de l'article vuitè, és a dir, una intervenció armada que fes sortir al carrer la policia militaritzada –la Guàrdia Civil– o directament les tropes, és a dir la mateixa que va prendre el govern de la República durant el trienni negre, el 1934. Només que ara hi hauria moltíssima més gent al carrer impedint pacíficament l'ocupació del centre de Barcelona per part de l'exèrcit. Els dubitatius hauríem de triar tard o d'hora entre els nacionalistes i els nacionals. Jo ja fa temps que ho vaig fer, i  del tot convençut.

Sebastià Barrufet és periodista.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

J. A. Carricondo  28 d'Octubre de 2014

Chapeau!

Els mandataris de 'Celtiberia show' són com els ases: només veuen en línia recta, sense aturar-se a veure dreceres, paisatges i camps germinats.
Segur que van be per anar a Roma, però volem anar a la llibertat europea.