Divendres, 29 de Març de 2024

Indignats versus desesperats

22 de Juny de 2011, per Antonio Ruiz

He de confessar-ho…. Des del començament sempre he tingut una certa desconfiança vers el moviment del 15-M. La raó no sé si és no saber si hi ha alguna mà negra removent el 'cotarro' o és que veig mans negres per tot arreu. Déu ser la meva afició a llegir a gent com Bruno Cardeñosa o Juan José Benítez. O a sentir programes de ràdio com l’inoblidable 'Sintonia Alfa', d’Andreas Faber Kaiser, autèntic bàlsam contra la imbecilitat de la meva adolescència. D’aquests autors i d’altres he après a no creure’m tot el que sento o el que veig, sobretot si ve de representants del govern de torn. Per desgràcia reconec que amb el temps també m’he tornat més cínic i més indiferent davant els esdeveniments que es succeeixen al món que ens envolta.

I vet aquí un grup 'd’indignats' que, amb empentes i pintades a la roba, impedeixen l’entrada al Parlament dels representants del poble triats democràticament, aviam, més aviat d’aquells parlamentaris que no s’havien assabentat o no van poder arribar al Parlament en helicòpter, helicòpter pagat per tots nosaltres, perdonin per insistir en l’obvietat. El resultat és la càrrega dels mossos d’esquadra, comandats per aquell senyor amb nom de pil·la tant amargament lligat a la repressió del poble català… Sí home, del senyor Felip, En Felip Puig, és clar.

I en aquest punt se m’apareix 'La càrrega', el quadre de Ramon Casas. Aquell quadre que presenta a la Guàrdia civil a cavall i sabre en mà carregant contra el poble en manifestació. Hi ha una important diferència? Sí. Els que han impedit el pas als parlamentaris són indignats. Els treballadors pintats per Ramon Casas eren desesperats, desesperats per la falta de treball o per les condicions inhumanes del mateix, per haver de constituir lleves de soldats a combatre a Cuba o al Marroc per interessos de la burgesia dirigent els fills de la qual no hi anaven perquè podien pagar la redempció en metàl.lic, pel treball infantil, per la manca absoluta de democràcia…

Els indignats d’ara tenim millors condicions de vida, no hi ha treball infantil, no hem d’anar obligats al servei militar i podem manifestar la nostra indignació en forma de vot. La crisi ens golpeja fort, però clar, és que golpeja a tothom. I malgrat creure, amb molta o tota la raó, que la culpa l’han tingut les institucions financeres, privades i públiques, amb l’ajut inestimable dels nostres polítics. Des de diversos llocs ens diuen que no es pot perdre el temps buscant culpables i que s’ha de sortir de la crisi estrenyent-se el cinturó encara més. Siusplau, llegeixin aquest paràgraf amb to irònic, gràcies.

I per això la importància del moviment. Els indignats amb les seves acampades i les seves manifestacions, amb les seves errades i les seves improvisacions, volen expressar un missatge d’alerta, volen dir que les coses no passen d’una manera determinada perquè hagin de ser així, que la democràcia no consisteix només en triar cada quatre anys entre escudella de llenties i escudella de cigrons. O que impedint els desahucis de la gent que no pot pagar les hipoteques leonines que ens han fet empassar els bancs, o reclamant un major protagonisme de la banca ètica, estem en el camí pel dret a tenir alguna cosa millor i que el moviment dels indignats d’avui pot evitar la lluita sagnant dels desesperats de demà.

Que prenguin nota aquells obligats a fer-ho i que la resta de tots nosaltres tinguem prou capacitat per treure conclusions útils per demà, abans que alguna mà negra, d’aquestes que veig de tant en tant, vagi aturant la roda i portant a l’oblit el moviment del 15-M.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (7)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Antonio Ruiz Gómez  05 de Juliol de 2011

En resposta al sr. Ramon Serrano i al Quim

En principi no volia respondre. De fet agraeixo els comentaris. Tanmateix, els comentaris del sr. Ramon i, en menor mesura del Quim m'han fet pensar que potser algun paràgraf no ha estat del tot clar respecte a allò que volia dir o potser m'he passat en el meu toc irònic.
Malgrat tot, Sr. Ramon, dir-li que no veig en quina part del meu article es pot desprendre quins són els meus polítics. Efectivament han estat polítics triats en eleccions, per tant , democràticament, però ho constato com un fet, fet que els propis polítics atacats al parlament van fer constar, quan van ser atacats (d'altres van demanar auxili com a descosits).
Respecte a posar als polítics al mateix sac. Aviam, això no és qüestió d'intel.ligència, és una constatació personal, i per tant possiblement errònia, basada en alguna experiència. Si vol que li digui la meva opinió, que no és la millor segurament, però que és la meva. Un polític d'esquerres representant en un ajuntament, el Parlament català o espanyol, s'assembla més, a hores d'ara i en quant a tarannà personal, a un altre polític de dretes, del mateix ajuntament o del mateix parlament, que a les bases del propi partit que el polític d'esquerres representa. Això segurament no ha estat sempre així, però ara no veig diferència. Potser el problema es resoldria amb les llistes obertes, però també ho veig prou difícil en la seva aplicació. I segur que hi ha nova gent a la política que vol fer les coses de forma diferent, tant de bó tinguin sort.
Respecte a la culpabilitat. Bé els primers culpables segur que són les entitats financeres i els especuladors. Però entre polítics d'esquerres i de dretes.... Un polític de dretes només pot tenir culpa si fa governa i qui ha governat aquests darrers vuit anys han estat les esquerres. Per tant crec que l'autocrítica és d'allò més oportuna.
En quant al meu apreciat Quim, dir-li que precissament això és el que estic fent, intentar trobar d'altres polítics i d'altres formes de fer política a les quals donar el meu suport i el meu vot.
Gràcies.

Quim  01 de Juliol de 2011

La carga de Ramon Casas

 Bé, l'article és bo. però cal criticar-li que es deixi la responsabilitat de la presa de decicions en aquells obligats a fer-ho.(sic)En les paraules del Toni:"Que prenguin nota aquells obligats a fer-ho i que la resta de tots nosaltres tinguem prou capacitat per treure conclusions útils per demà, abans que alguna mà negra, d’aquestes que veig de tant en tant, vagi aturant la roda i portant a l’oblit el moviment del 15-M".

Toni, no sortirà res fora de la capacitat d'organitzaqció del moviment, com ens ensenya la història. Si mirem el quadre "la carga" veurem la duresa de l'estat burgés, encarnada en el guardia civil a caball, i la massa treballadora, que en condicions duríssimes va ser capaç d'autorganitzar-se. Hi havia polítics que la servien, a aquesta massa de treballadors: Francesc Layret, Lluís Companys, Salvador Seguí... I si ara s'em replica que tots el polítics són el mateix: donsc que se'n creein de nous: no val a dir que els polítics de la dreta ens escoltin i prou. No creus Toni?

Ramón Serrano  28 de Juny de 2011

Tots són iguals?

 L'ajuda a la crisi es imputable, en tot cas, a una part dels polítics (que segons les teves paraules són els teus però no els de els altres, almenys no són els que considero meus). No és molt intel·ligent posar a tots els polítics en el mateix bàndol. Això al final al que porta és a pensar que és igual votar a uns que a uns altres i la conclusió és que acaba guanyant la dreta. Ara hi ha gent ( i també alguns articulistes) incapaç de destriar entre dretes i esquerres i menys de separar a unes esquerres de les altres, i això és una barbaritat. Els que pugen a l'helicòpter tenen els vots i els que els combaten des de les esquerres reben el cops. Això si que resulta còmic, lamentable i indignant. No crec que sigui cosa per fer bromes. Fa falta més rigor.

Carmen Ortiz Vaquero  28 de Juny de 2011

UN BONISSIM ARTICLE

 Molt bon article Toni, i ho fàs sense acritud, sense insults, només amb l'ironia propia d'una persona tan intel.ligent com tu. De totes maneres, no decartem rés. Ara només ens sentim indignats, però si no hi han canvis profunds, pot ser que en el futur podem arrivar a sentir-nos dessesperats com els treballadors del quadre del Casas que ens ha marcat a tanta i tanta gent. Amb personatges tan poc intel.ligents com el Felip Puig tot es possible. Felicitats.

pere  26 de Juny de 2011

Es bó

 indignar-se de quan en quan.I més en els temps que corren."El atado y bien atado" de la transició ens ha portat en bona part a aquest atzucat

montserrat foraster  26 de Juny de 2011

caminem

 Felicitats Antonio.Has fet un article intel.ligent i divertit.
Ara fa un any Catalunya estava plena d'estelades com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol retallant el ja minso Estatut(recordem gràcies al Partit Popular,amb el qual ara CiU s'alia sense cap mena d'escrúpol).
El cap de setmana passat moltes ciutats catalanes es van omplir de mils de persones indignades,fartes de la impotència en la que ens han deixat.A Tarragona concretament entre sis i deu mil persones van omplir els carrers en una manifestació organitzada,tranquil.la,reivindicativa ..com feia temps que no es veia. (Recordem el darrer 1 de maig dia del treball on els sindicats animen a la gent a participar i tot i amb això a la mateixa ciutat no arribaven a mil.Alguna conclusió s'ha de treure,oi?)
El poble es mou i me n'alegro,ja era hora.
Hi ha mans negres ,ocultes? Segur,sempre n'hi ha ,fins i tot a les associacions,partits... més petits hi ha persones manipuladores,prepotents que només vetllen pels seus interessos.Doncs imaginat't als grans centres de veritable poder.I posats a imaginar.... si tots els indignats de Madrid (diuen que fins a treta mil)haguessin votat Izquierda Unida encara que només fos per tocar la pera ara la Esperanzita estaria a casa seva morta de ràbia .No estaria malament oi?És broma!
Però malgrat tot sempre cal caminar.

Òbol  23 de Juny de 2011

llavor

 Molt bé Antoni. Un comentari reservat i amb un tant d´ironia ben dosificada.El 15-M és el moviment que ha sembrat la llavor.Ara cal vigilar el seu creixement i regar-lo perquè no s´assequi.