Divendres, 29 de Març de 2024

Jordi A. Carbonell: ‘Admiro Tapiró per la valentia de representar els musulmans sense mentides’

25 de Gener de 2014, per Enrique Canovaca
  • Jordi Àngel Carbonell, al costat d'una obra de Tapiró realitzada a Roma

    Enrique Canovaca

Com es va iniciar Tapiró en la pintura?

Va començar des de petit, a Reus. Els seus pares van veure les facilitats que tenia per al dibuix, a l’escola elemental. Després va aprendre els rudiments de la pintura amb Domènec Soberano i va fer tots els estudis formatius.

La seva família disposava de recursos?

Sí, però no gaires. He pogut comprovar que a Barcelona, quan estudiava, viva al raval, en una casa força humil. La família tenia un petit negoci i alguns mitjans però no eren rics. Això sí, Tapiró no era com el Fortuny, un pobre de solemnitat.

Precisament, quina relació va establir amb Fortuny?

Des de petits eren bons amics i van fer les mateixes assignatures als estudis artístics de Barcelona. Fins i tot, es van saltar les mateixes classes, les de teoria de l’art, i no es van poder presentar a l’examen fins anys després, per manca d’assistència. Recordo d’altres anècdotes de l’època... un diumenge a la tarda, Fortuny va caure al port de Barcelona i Tapiró el va salvar de morir ofegat. Tapiró anava a buscar Fortuny per les nits per pintar a la serra de Collserola i un dia es va trobar la porta oberta. ‘Perquè l’has deixat oberta?’, li va dir. ‘Home a veure si els lladres entren i troben els diners que jo no trobo’, li va contestar Fortuny.

La relació es distancia una mica quan Fortuny se’n va a Roma becat.

Sí, fins i tot, Tapiró va patir una mica de gelosia. Se sap, a través de documents, que va fer uns comentaris poc afortunats sobre com Fortuny va guanyar la pensió a Roma, el 1857. Hi ha indicis que es va enfadar i que va considerar que el concurs no havia estat suficientment just. Crec que això responia a la gelosia, perquè ell tampoc hi podia optar a la beca. El van tombar a la primera prova de cultura general i no va arribar ni a la final. Finalment, Tapiró marxa a Madrid per estudiar amb Federico de Madrazo. Però bé, després els dos pintors es retroben a Roma, el 1862, i continuen tenint una relació estreta.

Quan es comença a veure que pot ser un gran artista?

En algunes obres fetes a Roma ja es veu. Eren pintures boníssimes des del punt de vista tècnic, però clar eren un tipus d’obra que feien molts artistes. Destacava per la qualitat però no per l’originalitat. Ja llavors, Tapiró tenia cert èxit comercial, a Anglaterra ven coses. El reusenc no passa a ser un artista amb reconeixement internacional fins que s’estableix a Tànger. Els seus temes són originals i personals, la seva tècnica molt acurada, portant les seves intencions expressives fins a les últimes conseqüències. Les pintures impacten, sobretot al mercat anglès. M’imagino que aquells senyors magrebins, amb aquell mirada, els hi deurien deixa garratibats. Veien la realitat d’Orient i no l’insomni i la imaginació.

El pintor de Tànger o el cronista de Tànger? Com el consideraria?

Un cronista, no, perquè les cròniques expliquen històries i Tapiró, a banda d’algunes costums, no n’immortalitza. Sí que el consideraria el pintor de Tànger, se’l reconeix com a tal, representa de forma fidel els tangerins i els seus costums més exòtics i cridaners. L’interessa més això que no pas els esdeveniments.

S’adapta ràpidament a la societat tangerina i acaba sent un més.

Tapiró fa cap a Tànger i s’integra ràpidament. Es més, el carrer del seu estudi s’anomena estudi Tapiró. Tànger és una ciutat que deixa integrar als europeus, és una mica la terrassa des de la que podies veure tot el món islàmic. De seguida, el reusenc fa amics, i de fet, es va casar amb una tangerina. Això sí, tornava a Reus tots els estius.

Sempre existeix una visió externa de l’exotisme, de l’europeu, en les seves obres?

Primer de tot, hem de tenir en compte que la societat tangerina és multicultural. Ell pinta allò que l’envolta, sense idealitzar, però triant els aspectes més cridaners i exòtics. És un europeu que veu l’exotisme, però a diferència de Fortuny d’una manera menys superficial. De fet, ell és molt aficionat a conèixer aquella realitat i fa amics al respecte. Per exemple, inicia una amistat amb Clemente Cerdeira, un reputat arabista que havia estudia a Damasc, amic de Lawrence d’Aràbia i que fa de traductor a Tànger. Cerdeira es dedica a escriure llibres sobre confraries islàmiques o els sufís. Sí que és veritat que Tapiró s’ho mira com europeu, i de fet, a la porta del seu estudi hi ha les seves inicials en forma de creu, com una demostració que allà hi viu un cristià. No obstant, el pintor no fa una idealització o falsejament de la realitat, és escrupolós i els seus amics l’ajuden a documentar-se.

En aquest sentit, Tapiró va crear escola?

Pictòrica, no, perquè es va morir i no va tenir deixebles. Tenia un grupuscle de gent que compartia inquietuds i aficions pel món exòtic del nord d’Àfrica.

Com a historiador, cal reivindicar el caràcter comercial de Tapiró i d’altres pintors de l’època?

En l’època de Tapiró i Fortuny, tots els pintors eren comercials. Si ens volen fer creure el contrari, ens enganyen o no coneixen el segle XIX. El que passa és que la història de l’art europea parla constantment  dels impressionistes, una sèrie d’artistes que en el seu moment eren marginals, i aplica aquest qualificatiu de no comercial per distingir la seva aportació a la modernitat i les avantguardes del segle XX. Però és un judici que fem des de l’òptica actual. En el seu moment, els artistes pintaven per guanyar-se la vida i com més comercial, millor.

Perquè tenim aquesta visió des d’un punt de vista històric?

Perquè és una visió romàntica que ens ha vingut a través de les avantguardes i del seu anàlisi. Els artistes d’inici del segle XX es posicionen constantment contra la societat, en una mena de ‘bohemia’ i posició ‘d’antisistema’. Si només ens fixem en aquests artistes, com a historiadors, estem relegant el 90% de la producció del segle XIX. Som injustos, en un segle passen moltes coses. La pintura guanya molt, comença a aparèixer la crítica, les galeries d’art, un circuit comercial. S’acaba convertint en un fenomen cultural. Aquest plantejament historiogràfic ha tingut moltes víctimes que no eren impressionistes, entre ells, Fortuny i Tapiró.

El pintor orientalista tampoc fa el gir cap a la modernitat.

Les avantguardes comencen al segle XX, i en aquesta època, Tapiró tenia casi 70 anys. Qui ha de canviar amb aquesta edat? A més, el reusenc estava fora dels debats artístics de l’època, amb qui havia de tenir debat, amb el moro que vivia davant seu? A Tapiró no li van les coses modernes i el seu estil evoluciona poc.

Per això és un artista oblidat?

No. Aquesta visió sobre el segle XIX tan maniquea ja s’ha superat fa anys, almenys per part dels especialistes. L’oblit de Tapiró ve perquè va viure fora, moltes de les seves obres es van quedar a Tànger i es van dispersar. La política del Marroc era eliminar el passat colonialista i el reusenc en va ser una víctima d’això. La seva memòria va quedar esborrada i si vols vindicar un pintor necessites conèixer la seva història. Que estigués apartat de tot debat artístic, també ha ajudat... És curiós, però, que quan apareixia una obra seva  a Sothebys o cases d’apostes de Nova York, es venia a preus molt elevats. Tothom reconeixia que era un gran pintor, però ningú el posava dins de la historiografia perquè no el coneixien. Un servidor s’hi va trobar amb Tapiró de manera casual, m’interessava l’orientalisme i a finals del segle XX vaig demanar un temps sabàtic per anar a Tànger, fer de col·laborador de l’Institut Cervantes, muntar exposicions i escriure diversos llibres. Allà vaig localitzar a Tapiró i vaig començar a omplir buits. He tardat gairebé catorze anys en refer la seva història.

Com es troba distribuïda l’obra de Tapiró?

A Reus, en podem trobar molta. L’exposició és un bon exemple. Admiro als reusencs que s’han preocupat per recuperar les seves obres, que s’havien venut fora. A més del comissari d’aquesta exposició, també en sóc de la que es farà al MNAC i portem obres de Nova York, Qatar, Suïssa, Londres, París, de tot el món. Això dóna a entendre la dificultat de fer una mostra de Tapiró pel seu elevat cost.

Quin aspecte tècnic destacaries de les seves pintures?

M’impressiona la penetració psicològica d’alguns dels seus retrats. Per exemple, la dona que fa d’imatge de l’exposició t’està mirant d’una manera impactant... També destaco la manera de representar les robes, les joies i les perles, una meravella des del punt de vista de l’aquarel·la. No hi ha ningú que arribi a aquest punt. A banda, sóc un gran enamorat del nord d’Àfrica i no sé si la meva casa està aquí o allà. Admiro Tapiró per la seva valentia de representar la societat musulmana sense apriorismes i mentides. És difícil... encara avui en dia he tingut problemes a l’hora de fer una fotografia.

Per acabar, com definiries el caràcter íntim de l’il·lustre reusenc?

A Tànger, portava una vida molt còmode i estava molt unit a la família de Reus, venia tots els estius. En aquest sentit no era com Fortuny a qui ja li estava bé tot allò de Reus però va desaparèixer i no va tornar. Tapiró s’estimava la terra i era afectuós, a Tànger tenia un cercle humà que l’apreciava molt i portava una vida de nivell elevat. Era un home mogut per la passió. La Junta de Museus de Barcelona li escrivia i aquest els contestava que no els hi podia fer cas perquè es trobava a l’interior del Marroc pintant... era un moment molt difícil per anar pel país, si eres cristià t’arriscaves a que et tallessin el coll. Tot aquest món el va apassionar, i l’entenc, perquè a mi també m’apassiona.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

xavier  06 d'Abril de 2014

mercadeig

Trobo a faltar pòsters-reproduccions d'alguna de les obres., el mercadeig de records el fan molts museus per aconseguir ingressos atípics que ajuden a finançar les exposicions. Ha de ser un mercadeig assequible.