El debat parlamentari sobre la situació de la joventut ens interpel·la com a país i alhora parla del país que som. Aquest debat és sobre el segrest del present de la vida dels joves, malauradament característic del país que som, però també sobre el segrest del seu futur, de la negació del país que podem o podríem ser.
Confiem, amb tot, que aquest Ple sigui realment un punt d’inflexió. Però no només per arribar a falsos consensos als que ja estem acostumats, que aproven en el Parlament allò que després el Govern no pensa complir. No n’hi ha prou amb bones paraules, exigim canvis reals en la política, accions concretes i pressupostos que ho facin possible.
Ara bé, si volem realment posar fi a aquesta degradació de la situació vital de la gent jove, com també d’una gran majoria de la societat, cal urgentment un canvi d’arrel. S’ha de produir un gir de 180 graus respecte les polítiques que s’han dut a terme, no només en l’àmbit de la joventut. Al mateix temps, s’ha de marcar un horitzó radicalment diferent, basat en tres grans eixos a curt, mig i llarg termini: l’aprovació dels pressupostos que necessita Catalunya i la gent jove; l’impuls d’un pacte per la solidaritat intergeneracional; i el canvi del model nacional, social, econòmic i ecològic que ens ha dut fins aquí.
A curt termini necessitem uns pressupostos justos. L’absència de pressupostos a Catalunya vol dir més retallades, però disfressades, menys visibles i sense debat públic. Sóc plenament conscient que Catalunya té un model de finançament que no evita els incompliments de l’Estat, i que no ha impedit que es distorsioni la solidaritat. Alhora la crisi està sent aprofitada per l’Estat per recentralitzar competències i centrifugar el compromís de dèficit.
Resoldre aquesta situació és una prioritat per nosaltres. Però de res serveixen més recursos si no hi ha voluntat. I la pregunta és: estem fent tot el que podem amb els recursos dels que ara disposem? La resposta és que no. El poc que ha fet CiU, de fet, ha estat per empitjorar la situació, amb un govern, en el millor dels casos, desaparegut i immobilitzat.
A mig termini cal un canvi de model nacional, social, econòmic i ecològic. No serveix de res voler fer polítiques de joventut si no s’ataca l’arrel del problema, i avui ja no és la crisi sinó una política neoliberal de retallades de drets i benestar que a més de injusta és demostradament ineficaç.
Els efectes perversos de les contrareformes i les retallades en la vida de la gent jove són molt més potents que els efectes pal·liatius que puguin aplicar-se en l’àmbit de les polítiques de joventut. No ens trobem davant d’una crisi conjuntural. Estem davant de la voluntat d’imposar un canvi de model, que comença, i de manera molt accelerada, amb la gent jove. Els joves són víctimes d’una problemàtica social, no d’una problemàtica juvenil.
És per això que cal reformar la Unió Europea i les seves polítiques econòmiques. En paral·lel, necessitem un canvi nacional. És en aquest sentit que reclamem el dret a decidir: per resoldre la relació amb Espanya, però també per modificar el model de societat.
A llarg termini, a més, proposem un Pacte per la Solidaritat Intergeneracional. En moments de crisi podríem acceptar ser més pobres tots plegats, però no més desiguals. I això val per classe altes i baixes, per homes i dones, i per joves i adults. Per això cal un Pacte Solidari, un pacte intergeneracional i entre rendes per generar complicitats i sinèrgies entre joves, adults i gent gran que ens permeti col·laborar per compartir la prosperitat.
Aquest pacte hauria de contemplar accions com ara compartir el treball reduint i flexibilitzant la jornada laboral, compartir la formació al llarg de la vida, compartir el temps redistribuint les tasques entre gèneres i generacions, compartir l’espai públic permetent la convivència dels diferents usos, compartir els coneixements (les competències digitals, la creativitat, l’emprenedoria) amb l’impuls de cooperatives, compartir els impostos amb un sistema més redistribuitiu i sostenible i, òbviament, compartir recursos assegurant que deixem a les generacions més joves i a les que vindran un planeta amb recursos naturals i qualitat ambiental igual o millor a la que tenim ara.
En les polítiques adreçades a la gent jove ens hi juguem molt. Ja hem vist on ens porten unes mesures pensades expressament per tenir una generació que, amb sous devaluats i condicions de vida més precàries, acabi mantenint nivells de benefici per un 1% de la societat i garantint nivells de competitivitat internacional que no es busquen per la via de la innovació o la qualitat sinó per la via de ser més barats.
En això pretenen que competim. Aquesta és la voluntat política del nostre govern a Barcelona, però també a Madrid o Brussel·les. Volen tenir una societat més barata en costos salarials, en drets socials i en polítiques públiques, i que alhora faci que els serveis públics que es deixen de proveir, especialment en salut i educació, siguin un nou mercat i una oportunitat de negoci. Res d’això resoldrà els problemes de la joventut. Canviem, doncs, que encara hi som a temps.
Hortènsia Grau és diputada d’ICV-EUiA pel Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre
Divendres, 19 d'Abril de 2024
