La Gran Guerra a la reraguarda reusenca

L'any 1914 havia de ser per a Reus el de la commemoració del centenari del naixement de Prim. El record del general venia, i no seria l'únic cop al llarg de la història, al rescat de l'autoestima d'una ciutat en regressió demogràfica i econòmica des que el 1910 perdés la seva condició de segona ciutat en número d'habitants de Catalunya. Sabadell i Tortosa havien superat a la capital del Baix Camp, la crisi provocava la fugida de capital i obrers, les propietats es desvaloritzaven, els anuncis de vendes d'immobles eren recurrents a la premsa local i es registraven més de 400 persones sense feina en una població de poc més de 25.000 habitants.

Curiosament, el tret de sortida de la seva recuperació no el donaria cap guàrdia d'honor militar en homenatge a les restes del vencedor de Tetuan, sinó un nacionalista serbi a Sarajevo. L'esclat de la Gran Guerra i l'obligada neutralitat de l’estat espanyol, (no es podia fer cap altre cosa amb l'exèrcit perdut un altre cop en marxes i contramarxes pel nord d'Àfrica irreducte i una economia en constant fallida) obriria les portes tant a Reus com a la resta de Catalunya a un creixement econòmic exponencial (en el període de 1915 a 1919 la balança comercial catalana va ser favorable en 2.131 milions de pessetes), a una recuperació demogràfica a les ciutats mitjanes del país i a enriquiments  sorgits del no res que acabarien sense consolidar-se un cop tornada la pau als fronts.

La riquesa no va ser reinvertida, i en la seva major part es va destinar a proporcionar un anticipi del que serien els bojos anys vint.  L’única herència perdurable, la confirmació de tensions obreres irresoltes fruit d’un boom expansiu mal gestionat i que no va suposar la necessària concentració de capitals en els sectors més productius.

Pànic econòmic inicial

L’inici dels bons temps, però, passa per un període de pànic com a pròleg. La guerra provoca restriccions als crèdits tant pel Banc d’Espanya com de les entitats privades, davallada de les borses i dificultats d’abastiment de matèries primeres fruit del bloqueig naval, fins a paralitzar parcialment la producció cotonera de La Fabril Algodonera, un dels termòmetres més fidels de l’estat de l’economia reusenca.

L’historiador Albert Arnavat posa xifres a aquest  desori. Quan els canons van començar a vomitar morts en quantitats industrials el mes d’agost, la sucursal de Reus de la Caixa de Pensions va haver de reingressar fins a 456 pessetes per a cada cent pessetes ingressades. Un ’corralito’ al que en els primers dies s’hi van afegir els especuladors. Els torpediments congelen les exportacions pel Port de Tarragona i el sac d’avellanes es pagava a 13 pessetes en comptes de les 40 a 50 pessetes habituals.

També genera maldecap a un alcalde, Pere Ambrós, que tira pel dret sense consultar la corporació municipal i remet en les primeres hores del conflicte un telegrama adulador al Govern felicitant-lo per l’adopció de la neutralitat espanyola. Una iniciativa que, amb posterioritat, el consistori convertirà en un encès debat en considerar que s’havia perdut una oportunitat per treure un profit econòmic via peticions de subvencions. 

El sector empresarial de la ciutat, encapçalat per la Cambra de Comerç, així com l’Ajuntament, van posar fil a l’agulla i es va aconseguir redireccionar la subvenció de 100.000 pessetes que les Corts havien decidit concedir a Reus amb motiu de l’aleshores centenari del naixement del general Prim. Per aquest motiu, el 18 de setembre de 1914 els regidors proposaven invertir aquells recursos en obres com la construcció d’un museu biblioteca que portés el nom del militar reusenc i la prolongació del passeig Sunyer fins al de Misericòrdia, nova via que ostentaria també el cognom del polític. 

Al mes d’octubre, la memòria de la comissió mixta integrada per regidors, institucions econòmiques i obrers afirmava que “la crisi pel seu caràcter general i de circumstàncies anòmales, afectava igualment treball i capital” i proposaven tot un llarg llistat d’obres que anaven, entre altres, des de la construcció de l’església de Sant Joan Baptista, la façana de l’ermita de Misericòrdia, la reforma del camp proper del cementiri o la de les Peixateries.  

El litoral tarragoní en guerra

Aquesta situació de provisionalitat canvia radicalment l’octubre de 1915. Coincidint amb l’estabilització del front de l’oest, es disparen les possibilitats de negoci i les fronteres esdevenen poroses. El temor s’arracona i comença la fase expansionista amb les compres de cavallerisses per l’exèrcit francès (els preus es doblen) fins a l’inici d’un lucratiu contraban a través de Cambrils destinat a les potències centrals. Des de queviures fins a material divers i benzina pels submarins alemanys.

De fet, la costa Daurada i el litoral de les Terres de l’Ebre passen a ser zona de batalla. El desembre de 1915 un submarí alemany envia al fons del mar un vapor francès davant del Cap de Salou. Poc després de l’anunci de la guerra submarina sense restriccions el gener del 1917 (decisió que acabaria fent entrar els Estats Units a la guerra), 400 passatgers d’un vapor correu francès moren en ser torpedinat el vaixell davant l’Ampolla, i el Port de Salou acaba sent refugi de diversos mercants francesos que intentaven estalviar temps de marxa en direcció als seus ports nacionals un cop doblat el Delta de l’Ebre i s’endinsaven per aigües internacionals en compte de fer cabotatge.

Evarist Fàbregas comerciant amb els alemanys?

Malgrat les hipotètiques neutralitats, la realitat de les guerres és que no deixen indiferents a ningú i més que a cap altre sector al dels negocis que acaba intentant treure cullerada tard o d’hora dels conflictes bèl·lics. Fins i tot, un reusenc tan notable com el navilier i financer Evarist Fàbregas es posicionaria per aprofitar el nou context econòmic que s’obria en l’horitzó econòmic malgrat que hagués de representar un xoc amb la seva ideologia.

Tot i que la biografia publicada per l’historiador Jordi Tous parla que no hi ha documents fefaents que demostrin el comerç de Fàbregas amb els alemanys les males llengües sempre el van acusar d’haver fet molts diners gràcies al contraban a favor dels imperis centrals. Situació que es contradeia amb el seu republicanisme i catalanisme sense cap mena de dubte. Gràcies a aquests negocis sembla, doncs, que el reusenc va poder consolidar un capital important que, amb el pas del temps, el portaria a fer realitat el somni d’una banca autòctona, el Banc de Catalunya. Encara, però, no era temps de bastir el projecte de la seva vida.

Conflictes laborals: el Vapor Nou de Reus

Obertament, les classes benestants feien notar els seus ingressos sense preocupar-se de cobrir les aparences i aliens al procés d’inflació que afectava els salaris dels obrers van enriquir-se de manera important. En aquest context,  entre la primavera i la tardor de 1915 va esclatar un conflicte social al Vapor Nou de Reus que marcaria una època. El 18 de març de 1915 l’associació d’art fabril va presentar unes bases per millorar les condicions de treball de les teixidores del vapor nou. La resposta que dóna el director de la fàbrica Josep M. Tarrats, alhora germànofil reconegut,  va ser l’acomiadament de les 300 teixidores.

A partir d’aquell moment la ciutat viu un procés de lluita i mobilització obrera que va generar la solidaritat creixent amb les treballadores d’aquest Vapor Nou mentre que la resposta de la patronal és augmentar les represàlies fins al punt que es realitza un lock out (tancament empresarial). Aquest  tancament patronal contribuí a la desmoralització de la classe treballadora i va reduir notablement la capacitat de lluita i resistència de l’associació d’art fabril i de les altres organitzacions obreres que alhora va marcar el punt d’inflexió de la confrontació, que no es va extingir fins al retorn al treball de les teixidores de la fabril el 16 d’octubre. El resultat d’aquest conflicte pesarà sobre les organitzacions sindicals fins ben entrada  la dècada dels anys 20 i s’ha de llegir en clau de clara derrota davant els poderosos.

Malgrat això, els obrers reusencs van participar activament en les vagues generals de 1916 i 1917. En la primera d’aquestes, sota l’impuls de la UGT i la CNT, es constituïren comitès d’obrers per demanar l’abaratiment de les subsistències, fet que a la ciutat comportaria que destacats sindicalistes ferroviaris  fossin destinats lluny de la ciutat i les forces d’infanteria ocupessin la població amb un desplegament de 250 soldats. Pel que fa a la segona, l’abril de 1917, el govern civil clausurà les societats sindicalistes i, fins i tot, l’alcalde Simó va adreçar al govern una protesta formal per la violència amb què s’havia actuat contra les associacions obreres.

Realment la victòria de la burgesia va ser doble. No només va vèncer els obrers si no que també va torpedinar els intents del govern espanyol de fiscalitzar els beneficis extraordinaris obtinguts gràcies a la neutralitat. En una versió particular de revolució dretana, els empresaris locals van impulsar un boicot el 1916 als inspectors d’hisenda que s’havien d’encarregar de posar el nas en uns comptes que feien molta patxoca. En aquesta rebel·lió,  la corporació municipal els va fer costat  fins l’extrem que l’alcalde i el plenari van amenaçar de dimitir dels seus càrrecs. L’arribada dels inspectors a la localitat es va trobar amb una tancada de portes dels comerços, una xiulada general, un alcalde dimissionari i un governador civil que si bé no li va acceptar la renúncia va entendre que la millor solució era fer tornar els funcionaris pel mateix lloc per on havien vingut.

La implicació ideològica en el conflicte

Un altre dels eixos del conflicte va ser la mobilització ideològica que suscità entre els sectors socials. D’una banda, el  republicanisme esquerrà era aliadòfil convençut, fet que fa més incomprensible la postura comercial que persones com Fàbregas van tenir en el sector econòmic. A més,  el 6 de maig de 1917 es va fundar la lliga antigermanòfila  a la junta de la qual trobem el secretari de la Joventut Nacionalista Republicana, Esteve Massagué. Va ser suspesa per ordre governativa i es reconvertí en la Lliga Reusenca d’Amics de la França.

Per la societat reusenca que d’una manera o altra s’havia bolcat en el conflicte europeu ja fos des de la via ideològica o de la relacionada amb la caixa registradora, no va passar desapercebut tampoc el moment en el qual callaren els canons definitivament. A les poques hores de l’armistici, el 12 de novembre de 1918 es va muntar una manifestació espontània que sortint dels locals del FRN i va recórrer els principals carrers de la ciutat encapçalada per les banderes d’Estats Units, de França i de Catalunya.

A nivell institucional, el plenari municipal reusenc reunit en sessió ordinària el 15 de novembre va tractar la qüestió en profunditat. Per unanimitat, es va decidir telegrafiar a l’ajuntament de París per mostrar la satisfacció i alegria produïda pel triomf  “de la justícia i les nacionalitats”. El mateix plenari també va decidir nomenar ciutadans honoraris de Reus a Clemenceau, president francès, a Lloyd Georges, el seu homònim britànic, i al mariscal Foch que s’havia encarregat de comandar els exèrcits aliats.

El pes del simbolisme, però, no va quedar aquí ja que també es va dictaminar que la data de l’11 de novembre de 1918 donés nom a un carrer o plaça reusenca en memòria de la signatura de l’armistici. Aquest entusiasme amb els vencedors no va ser, en absolut, una excepció local atès que la veïna Tarragona va realitzar una sessió similar a la qual van convidar en tant que ‘capital’. A la sessió es va donar lectura, a més, d’una comunicació de la Joventut Nacionalista Republicana en la qual demanava l’ajuntament perpetuar la memòria de les nacions aliades i dels seus homes a través del viari municipal.

Mentre que tot sovint es presenta el final de la Gran Guerra com l’origen del malson de la Segona Guerra Mundial que portaria a un nou enfrontament escassament 25 anys després, el cert és que en clau catalana la victòria aliada va suscitar grans esperances al si del moviment catalanista que veia en la república francesa l’encarnació dels ideals de la revolució, de les llibertats i del laïcisme i un referent en els 14 punts de la doctrina Wilson que parlaven dels drets dels pobles com a base d’una pau justa, que tenia unes grans possibilitats per a Catalunya en el marc de la configuració d’una nova Europa de les nacions. Un somni que, un segle després, encara és una utopia pendent de realitzar-se.