La pista del primer Sherlock català condueix a Reus

Sherlock Holmes, Hèrcules, Poirot... La literatura de bona part dels darrers segles està plena de detectius privats a la recerca d’una pista que resolgui misteris i assassinats indesxifrables. Però més enllà de la fantasia dels autors clàssics, els detectius privats van aparèixer a l’Estat espanyol a finals del segle XIX a la manera del que ja succeïa a altres països europeus per resoldre qüestions més aviat prosaiques com les relacionades amb la seguretat i la defensa de les empreses mercantils.

Entre els pioners d’aquest nou ofici, destaca el reusenc Daniel Freixa que va fundar el 1888 la seva empresa La Vigilancia y Seguridad mercantil. Aquest dissabte, a les 5 de la tarda, en el transcurs d’una xerrada al Centre de Lectura, el periodista i escriptor José Luis Ibáñez Ridao (Rubí, 1961) ens aproparà a la biografia d’aquest interessant personatge i a la d’altres anònims Sherlock catalans. La xerrada d’Ibáñez -que per la seva tasca ha rebut el premi MassMedia del Col·legi de Detectius Privats de Catalunya- promet bones dosi d’intriga i l’apropament a una història alhora desconeguda i fascinant. De fet, com en les millors novel·les d’investigadors...

Podria fer un resum biogràfic del reusenc Daniel Freixa?

En Daniel Freixa i Martí va néixer a Reus el 1854. Era fill de metge i, per tant, va poder accedir a una bona educació. Un cop va marxar de Reus, a començaments de la dècada de 1870, va viure a Tarragona i després a Oviedo, Madrid i Barcelona, on va morir el 1910.

Com i per què Freixa abandona Reus?

Va ingressar a la policia i el seu primer destí fou Tarragona. I es va mudar. La distància, en temps, entre les dues ciutats en aquella època feia impossible treballar en un lloc i viure en l’altre. A més, des de bon començament va destacar en la seva feina i va començar a ascendir. I un ascens significava, en general, un nou canvi de ciutat. El 1879, quan només tenia 25 anys, ja era inspector d’Ordre Públic de les quatre províncies catalanes i se’n va anar cap a Barcelona.

Quina motivació el porta a fer el pas d’inspector de policia a crear la primera agència de detectius privats.

Crec que va haver una doble motivació. Una molt personal i una altra externa... La personal eren els diners. Ell era fill de metge d’una ciutat força important, com el Reus del segle XIX, i estava acostumat a un bon nivell de vida. La paga a la policia era molt minsa, fins i tot per als comandaments, i va muntar un negoci privat. La motivació externa era l’estranya situació dels funcionaris en aquells anys. Quan hi havia un canvi de govern, saltaven molts funcionaris que havien treballat amb l’administració anterior i entraven de nous. És el que en deien, en castellà, “los cesantes”. Quan, el 1888, li va tocar a ell ser un cessant, va decidir que ja era l’hora d’obrir el seu propi negoci, que es va dir La Vigilancia y Seguridad mercantil.

Tot i ser pioner a nivell estatal en aquesta tasca, va tenir algun referent especial europeu? Va tenir algun deixeble destacat?

Sí, penso que es va inspirar en un antic policia francès, l’Eugène-François Vidocq, que va crear la primera agència de detectius privats del món, a París el 1833. Moltes de les coses que va fer en Freixa recorden el que abans havia fet en Vidocq. És una teoria molt personal, però. Pel que fa a deixebles, entre els policies que va tenir a les seves ordres hi havia l’Antoni Tresols, que uns anys després va crear la seva pròpia agència de detectius, una de les més importants de la primera meitat del segle XX.

La trajectòria de l’agència va ser prou reeixida. Quins canvis va experimentar al llarg del temps?

Va començar sent una agència d’informes comercials i mercantils que, a més, feia determinades tasques pròpies dels detectius privats. Ell, durant els anys de  policia, havia creat una bona xarxa d’informadors als carrers i els feia servir. Després, quan va haver d’alternar el seu càrrec a la policia –perquè va reingressar poc temps després– i a l’agència, mica a mica va deixar la feina detectivesca en favor de la més mercantil, encara que aquesta, també, tenia un punt important d’investigació. Al final, amb el canvi de segle, abandonà del tot la part de detectiu. La seva fou una empresa molt gran, fins i tot pels paràmetres actuals per aquest tipus de companyies. Gairebé tenia corresponsals a totes les capitals de província de l’Estat i ciutats més importants. I acords de col·laboració amb diferents països. Només a les oficines centrals de Barcelona, el 1897, hi havia treballant 25 persones.

A quin tipus de clients i especialitzacions delictives es va dirigir Freixa? Com eren els seus mètodes?

Treballava, sobretot, per a empreses i els seus propietaris i directius, gent que es podia permetre’s de pagar el que cobrava. En quant els mètodes, depenia del tipus de feina. Hi havia una part que era administrativa, com la cerca d’antecedents d’una persona, deutes, possibles condemnes. Hem de tenir en compte que l’accés a la informació era molt limitat i era relativament fàcil per a una persona amagar el seu passat quan canviava de ciutat o de país. Quan la feina era més propera a la policial, com seguiments i vigilància de persones, actuava si fa no fa com es fa ara i hem vist a moltes pel·lícules, ha canviat la tecnologia però no l’essència de l’ofici.

La Barcelona de finals del segle XIX es caracteritza pel seu alt grau de conflictivitat social, afecta aquesta circumstància d’alguna manera al treball de Freixa?

Li va afectar molt. Ell estava especialitzat, sobretot, en frau i falsificacions. Era dels millors. Però el van destinar a la lluita contra l’anarquisme i el terrorisme polític. En nom d’aquesta lluita es van cometre molts excessos i ell hi participà; no tant com d’altres, però es va veure esquitxat per la violència de molts dels seus homes. En Tresols, per exemple, era partidari de la tortura. Tots dos van participar en la investigació de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous de Barcelona, el 1896, i les investigacions acadèmiques posteriors van descobrir que bona part del sumari va ser un muntatge policial. Fou dels casos més mediàtics de l’època.

En el seu treball es veu involucrat en algun cas important o amb transcendència pública?

Com a detectiu privat era força discret i mai no va parlar de cap cas important. Encara que hagués participat. En canvi, sí que es va veure involucrat a molts casos importants com a policia. Es va convertir, de fet, en un dels comandament comodí del govern, que el va fer anar a Madrid per veure si podia canviar la dinàmica negativa de la policia de la ciutat. A l’atemptat del carrer dels Canvis Nous hi va morir molta gent, entre sis i dotze persones, segons les fonts.

Freixa va ser també un teòric que va deixar per escrit les seves experiències. Quin valor tenen les seves publicacions?

Es va apuntar a la moda del que en francès, que és on va néixer, se’n dia cause célèbre, la novel·lització de fets reals. El seu principal valor és la descripció minuciosa de la feina d’investigació tal i com es feia a finals del segle XIX, a més del retrat social d’aquells moments. Ell va escriure dues obres que es van publicar primer en forma de fulletó i, quan es van convertir en llibre, van ser èxits de vendes, amb un parell d’edicions com a mínim. La primera, de 1888, es titula El mundo del crimen, i té un pròleg molt interessant perquè parla sobre l’origen social i circumstancial del crim.

A nivell personal, com contacta vostè amb aquest personatge?

Quan vaig començar a escriure la meva primera novel·la, Nadie deberia matar en otoño, vaig haver d’investigar el món dels detectius privats abans de la Guerra Civil. I em va sorprendre que no hi hagués gairebé res. Era com si la professió comencés a la dècada de 1950. Vaig anant tirant enrere a les hemeroteques fins a trobar-lo. En Salvador Vázquez de Parga, antic jutge i autor de llibres sobre novel·la policíaca, ja parlava d’ell, d’una forma tangencial en una de les seves obres.

Pensa que avui és reconegut en el seu nivell professional o que caldria reivindicar-lo?

Crec que, en general, hauríem de reivindicar la feina dels detectius privats catalans d’aquells anys, incloent-hi al seu pioner, en Daniel Freixa. A la xerrada de dissabte hi parlaré d’altres que són absolutament espectaculars, tant pel seu perfil personal com professional. Eren uns avançats al seu temps i van viure aventures que avui són impensables per a un detectiu privat. De pas, qui vingui a la xerrada, descobrirà un altre detectiu molt important relacionat amb el Baix Camp. Ho deixo en l’aire com si fos una novel·la de detectius.