Cookie control
Dimarts, 02 de Juny de 2020

A la recerca de l’oblit per part d’Espanya

22 de Novembre de 2013, per Jordi Escoda i Vilà

La cadena espanyola de La Sexta va fer una enquesta i van preguntar si creien els telespectadors, que si España s’havia portat molt bé amb els catalans: gairebé un 70% va dir que sí. Em va fer riure molt, per no plorar.

Primera qüestió: després de la rendició de Barcelona i d’algun reducte que va resistir fins al final, i ja per entrar en el tema de l’enunciat, va venir el Decret de Nova Planta, a partir del qual, com és sabut, ens liquidaren com a nació. La majoria, quasi tot Catalunya, era addicta a l’Arxiduc Carles d’Àustria; molts es van exiliar, altres com el general Moragues van ser executats i els seus caps exhibits a l’opinió pública.

Va sortir una disposició d’obligat compliment que deia que, a la porta de l’habitació que servia per a que la gent fes les seves necessitats és poses el número 100 per poder escopir i així embrutar la màxima institució catalana. El Consell de Cent, molt avançada en la seva legislació i ordenament democràtic. L’estimació, com es pot veure, era molt profunda: els Borbons sempre ens han tingut molt d’apreci als catalans.

El final de segle XIX i començament del XX va significar per a Espanya la pèrdua de les colònies d’ultramar i a la Corte de Madrid van passar una greu crisi perquè no venien els vaixells carregats d’or i de plata de les Amèriques i, per cert, Isabel, la Catòlica, anys abans havia prohibit l’anada a les colònies americanes dels catalans. Un ‘famós’ codicil ho va prohibir. Però, molts d’aquells rics, prohoms, nobles cortesans, que omplien el Madrid de sempre, van acabar arruuïnats.

La crisi de la monarquia espanyola va portar a Catalunya la Renaixença, amb un esclat en tots els camps artístics i culturals, i la recuperació de molt patrimoni. Mestres a Espanya, imperio donde nunca se ponia el sol (Felip II), era decadent, a Catalunya es creava una emergent nació europea. Prat de la Riba va crear la Mancomunitat i va organitzar les Bases per a la creació d’una Nació-Estat moderna. Va ésser el seny moderador. No va durar. El general Primo de Rivera, el seu braç executor Milans del Bosch van acabar amb la Mancomunitat, mentre el fill, José Antonio Primo de Rivera, es convertia en líder del feixisme, per emparentar Espanya amb Itàlia i Alemanya, bressols del nazisme. Com a curiositat, entre d’altres organismes que va fer tancar, hi havia el camp del Barça.

Després, en unes eleccions municipals van guanyar les esquerres i Alfonso XIII va haver de marxar a l’exili. Es va coure la rebel·lió dins els quarters, amb l’esclat de la revolució d’Astúries i la seva repressió, i la situació d’Andalusia; el caldo de cultiu per al cop militar dels generals Franco, García Valiñoa, Millán Estrany, Aranda, Mola… Una guerra cruel que convertí Espanya, que estava dividida en dos, en un bassal de sang. Van guanyar els sublevats, el feixisme i Catalunya, com sempre, va rebre.

El problema social, dels obrers i dels capitalistes, va ser un enfrontament greu i Catalunya era un país industrial, per tant,  ho tenia difícil. Va ser a l’any 1939 pràcticament un país ocupat i, per ‘Drecreto’, i la Generalitat fora, l’Estatut fora, l’emigració política emigrada i les Entitats i la societat truncades. Del 1940 fins al 1977, any de les primeres eleccions democràtiques.

Uns apunts d’història que tots hem viscut, la tornada del president Tarradellas, la personalitat d’Adolfo Suárez, que és l’única persona que “ens va entendre” (i a Sitges!), l’aprovació de l’Estatut, les primeres eleccions democràtiques catalanes.

Primera retallada. L’Estatut de Sau va portar la LOAPA, on el rei Joan Carles sucesor del dictador, va reunir els partits polítics, deixant de banda als catalans i els bascos. El rei ja va mercar el terreny de joc del tracte a Catalunya i a Euskadi. Va actuar com a descendent de Felip V.

Jordi Pujol va treure majoria absoluta a la segona legislatura quan el PSOE la va treure al 1982 a l’Estat. Reacció centralista: voler cobrir al president de la Generalitat de la ignomía i el descrédito, i li muntà la querella de Banca Catalana. De la resta, només en faig referència perquè és molt recent. 

Revisió de l’Estatut del 2005 a la baixa per decisió del Tribunal Constitucional i del govern del PSOE, i el PP a l’oposició. L’Estatut refredat pel poble de Catalunya, aprovat pel Parlament de Catalunya, i, per més vergonya antidemocràtica, pel Congrés dels Diputats. El Tribunal el va decapitar.

Siguem optimistes, malgrat les baralles politiques dels partits, on sucursalistes, unionistes, fan pinya per carregar-se el referèndum que demana el DRET A DECIDIR del poble de Catalunya, reitero: siguem optimistes, el poble, la societat civil, ha dit "PROU", i aquesta gent que ens han arruïnat, que ens han expoliat, que estan creant lleis per carregar-se la nostra autonomia, no poden guanyar, el poble català s’ha posat a caminar cap a la Independència. Faran joc brut com sempre. Ja el fan. En són especialistes. Però, contra un poble sencer no poden vèncer.

Catalunya sola funcionarà dins d’Europa i si convé fora. Les politiques del PSOE i PP han creat la misèria: que se la confitin, nosaltres endavant i sols si cal. Qui no vulgui seguir, Sr. Duran i Lleida ,i altres del seu partit, UDC, que baixi al marge del camí i deixin pas als patriotes.

Aquestes pinzellades d’història demostren l’apreci, la consideració, la simpatia, l’admiració i l’afecte que Espanya té per Catalunya. Afortunadament, molts espanyols no pensen el mateix. Nosaltres marxem.

Jordi Escoda i Vilà, exdiputat i exsenador del Parlament de Catalunya.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics