Divendres, 22 de Març de 2019

La recuperació dels teatres Fortuny i Bartrina (1)

03 de Maig de 2013, per Xavier Filella

Per entendre la tradició i activitat teatral que sempre ha tingut la ciutat de Reus cal fer una mica de repàs als principals equipaments que ara l’identifiquen: els teatres Fortuny i Bartrina.

Els històrics Teatre Fortuny (1882) i Teatre Bartrina (1905) van ser recuperats com a teatres públics l’any 1988 i l’any 1997 respectivament. Ambdós van ser construïts al tombant del segle XX per entitats culturals de la ciutat.

Els processos pels quals han transitat els dos teatres tampoc es poden entendre sense conèixer els seus precedents i la força d’una tradició teatral que, a Reus, arrenca de molt abans d’inaugurar-se el teatre Fortuny, amb la construcció al segle XVIII del Teatre Principal o de les Comèdies.

Tant el Fortuny com el Bartrina tenen en origen un nexe comú i és que sorgeixen del teixit civil, de la voluntat de persones particulars, privades. La possibilitat de ser gestionats des de l’administració pública no es planteja fins a la recuperació de la democràcia, els anys 70-80, quan la societat civil, assumeix que no en pot mantenir l’explotació.

Però per explicar l’evolució dels dos teatres, cal situar els precedents del teatre a Reus. Les primeres manifestacions teatrals es vinculen als segles XVII i XVIII, amb els diferents "gremis" i els seus "balls parlats" que es representaven pels carrers. Els primers antecedents en la construcció d’un teatre estan documentats el 1671 quan Bernat de Barberà va cedir un edifici i un corral al raval de Monterols per construir-hi una "casa per a representar comèdies" i fer-ne cessió a l’Hospital. Com sigui que el projecte no tirava endavant, el 1754, el Consell de la Vila donà permís per a un altre edifici al carreró de Santa Anna i el 1759 començaren les obres. El teatre es va acabar en dos anys i va ser el segon, cobert, construït a Catalunya i un dels pocs d’Espanya.

Segons explica Joaquim Santasusagna, “les quadrilles” de comediants tindrien doncs, lloc per anar a Reus, i l’aprofitaren; fins i tot s’hi representà òpera italiana. L’Hospital l’explotava i el 1770 va obtenir reial privilegi per celebrar-hi balls públics. L’any 1779 s’hi va fer una nova intervenció a càrrec dels pintors Josep Perruquetti i Pere Pau Muntanya. El 1829 s’efectuà una altra reforma, a càrrec del pintor italià Francesco Lucini i es donà al local tota la forma el·líptica que fou possible. Les activitats d’aquest “Teatro”, en castellà, com era anomenat abans d’assolir el nom definitiu de 'Teatre Principal' van ser moltes fins el seu enderrocament l’any 1891. S’hi feien representacions de vers i cant, no cal dir que sempre en castellà a excepció de les darreres èpoques en què s’hi va introduir el català.

El Teatre Principal va coincidir amb la publicació de dues revistes teatrals, “El Juglar”, la primera del seu gènere a Catalunya i “El entreacto”. El Principal compartí vida amb altres teatres a l’aire lliure com “Jardins del Tívoli”, construït l’any 1861, 'Jardins de l’Euterpe', del 1865, i amb altres teatrets més modestos com el Novetats (antic Saló Filharmònic o Cafè de Reus), el Teatre de l’Alhambra (que acabà sent la Sala Nova) i amb l’existència de representacions teatrals que es feien en domicilis particulars, a les golfes, a l’hort, i fins i tot a l’alcova, i a les quals assistien familiars i veïns.  L’any 1882, el Principal va coincidir amb el Teatre Fortuny, i va passar a ser conegut popularment com el Teatre Vell quina decadència va plantejar la necessitat de comptar amb un nou equipament, “digne de la ciutat”.

Després de la revolució de Setembre les monges carmelites abandonaren el seu convent situat a la plaça de les Monges, que va passar a ser plaça de la Revolució i que és l’actual plaça Prim. I és aquí, en el solar de l’antic convent, on comença la història del Teatre Fortuny, aquell que es considera que omple les expectatives ciutadanes en el camp teatral i satisfà la vanitat de la classe social rica i potent que existeix a la ciutat.

Consten uns primers intents per part de l’ajuntament de l’època per engegar el projecte del Teatre Fortuny, però fracassen i aleshores el propi alcalde, l’alcalde Pascual, impulsa particularment una societat anònima que es dirà “Teatro Casino” (1880), amb la finalitat de construir un teatre sota la perspectiva de cedir-lo en explotació i lloguer. Era una època en què l’explotació d’un teatre produïa beneficis. Prohoms de la ciutat, comerciants, exportadors… en serien els accionistes i autèntics propietaris. L’Administració local ho va beneir però no hi va participar. Segons l’historiador Pere Anguera, els impulsors del Teatre Fortuny són entusiastes de la Restauració i la majoria propers als sectors moderats monàrquics, defensors de les formalitats democràtiques però temorosos del procés de radicalització dels sectors populars.

El projecte es va encomanar a l’arquitecte Francesc Blanch, imitant en part els plantejaments d’altres teatres, com el Liceu de Barcelona.  A les plantes superiors de l’edifici es va instal·lar la societat recreativa 'El Círcol'.

El teatre Fortuny va ser arrendat, en primer moment, als empresaris del Teatre Principal de Barcelona, que van programar per a la inauguració el 16 de novembre de 1882, l’òpera 'Faust' de Gounod, precedida per la interpretació de l’himne 'A Fortuny', del compositor reusenc Olivi Oliva. En consonància amb l’estil dels impulsors del teatre, el teló de boca, reprodueix el quadre del pintor Marià Fortuny, 'La papallona'. De bon començament la societat encarregada de gestionar-ne l’explotació no va acabar de funcionar i es va vendre l’edifici a un dels membres d’aquesta societat, el comerciant Josep Boule. Els seus hereus, l’any 1919, el van vendre a la societat 'El Círcol'. El Círcol es va annexionar el teatre, va renunciar a gestionar-lo directament, i el va llogar.

La programació del Fortuny ha estat, des de sempre, molt intensa. Guimerà, Pitarra, Rusiñol, Martí Folguera…, molta lírica (òperes, operetes, sarsueles), varietés, balls de carnaval organitzats per El  Círcol, projeccions de cinema mut fins al 1939… Les companyies en trànsit que anaven, seguint la línia del ferrocarril, de Barcelona a Madrid i a la inversa, feien temporada al Teatre Fortuny. La situació geogràfica de la ciutat ho propiciava. Segurament l’època més dolenta va ser els anys seixanta quan es va convertir exclusivament en cinema comercial, el que va provocar una davallada de representacions teatrals i va malmetre l’estat físic del teatre.

El teatre Bartrina presenta el mateix ideari que el dels seus fundadors, el Centre de Lectura: un grup de ciutadans que s’associen per afavorir el conreu de les arts i la lectura en particular, perquè consideren els llibres, la música, el teatre… com a elements d’enriquiment personal que poden proporcionar a les classes més populars una millor formació i, per tant, més possibilitats.

El Centre de Lectura integra segments diversos de la societat: intel·lectuals del moment, comerciants, administratius, petits empresaris compromesos amb la renovació del país, obrers que es mouen en la línia d’unes idees més revolucionàries… El Centre de Lectura es fundà l’any 1859 i va anar de local en local fins l’any 1897 quan es va establir, de lloguer, al casal dels marquesos de Tamarit, al carrer Major, número 15. El 1916, Evarist Fàbregas, mecenes destacat, va comprar l’edifici i el va cedir a l’entitat. En la donació del casal dels Tamarit s’introdueix una clàusula, recalcada també als estatuts de l’entitat per la qual només és pugui utilitzar (l’edifici) per a tasques exclusivament culturals i que en cas de la dissolució de l’entitat, passi amb tots els seus bens al poble de Reus i que l’Ajuntament en sigui l’administrador. No es tracta doncs d’una associació per al lleure, ni de rendiments econòmics, sinó d’una agrupació amb esperit de servei públic per la millora social i cultural de la ciutadania.

Pel que fa al teatre, el Centre de Lectura havia gestionat durant la segona meitat del segle XIX els 'Jardins de l’Euterpe' i havia programat alguna temporada al Teatre Principal. També havia proposat a la societat El Círcol de gestionar, conjuntament, el Teatre Circ (un teatre d’estiu, prefabricat, de fusta) però finalment, es va considerar millor disposar d’un teatre propi, el que acabarà essent el Teatre Bartrina.

El 1904 el Centre de Lectura disposa d’un teatre d’estiu als jardinets de l’entitat amb gran èxit de públic el que provoca que l’any següent, el 1905, s’hi fessin unes petites obres, es cobrís i es convertís en el Teatre del Centre de Lectura, avui Bartrina. A la revista del Centre de Lectura del febrer de 1904, es publica tota una declaració d’intencions pel que fa a la necessitat de disposar d’un altre teatre a la ciutat, malgrat que ja funcionessin el Fortuny i el Teatre Circ. Llegim textualment “cal un altre teatre per revitalitzar la vida cultural de la ciutat. El teatre del Centre de Lectura neix amb la voluntat de fer cultura i apartar-se del teatre que es pot veure a la ciutat, perquè a Reus encara no ha arribat la modernitat, l’avantguarda cultural que ja floreix per tot Catalunya. L’any 1908 arriba el cinema i s’hi instal·la un cinematògraf Gaumont amb la corresponent instal·lació elèctrica. 

Deu anys més tard, el 1918 s’inicia un nou procés de construcció i millora: es passa del gas a l’electricitat i s’enderroquen unes cases al carrer de l’Abadia per guanyar espai, tot mantenint l’estructura inicial. També el teatre del Centre de Lectura passa a dir-se Teatre Bartrina, en homenatge al poeta i activista Joaquim M. Bartrina, estretament vinculat durant la seva curta vida al Centre de Lectura. Aquesta reforma segueix un projecte de Josep Simó Bofarull i manté l’estructura original ideada per J. Batlle l’any 1905. La decoració anà a càrrec de l’escenògraf del Teatre Romea de Barcelona, Josep Rocarol. El Centre de Lectura torna a reivindicar la necessitat que té la ciutat d’un teatre dedicat a les arts escèniques, un altre teatre. Es curiós que aquesta necessitat es va tornar a esgrimir setanta anys després, per endegar la definitiva remodelació del Bartrina.

Xavier Filella és president del Centre de Lectura

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (3)

Comentaris

Josep  07 de Maig de 2013

Podem seguir vivint de la cultura...

Però m'agradaria que també ni hagués de financera, que ha estat molts anys absent aquesta, als fets em remeto. S'ha fet política de viure de la cultura...

Xavier Filella  06 de Maig de 2013

Resposta al Sr. Ramon

Les companyies professionals depenen de la voluntat de professionalizació dels seus membres, dificilment es poden contemplar des d'un punt de vista estrictament local, els artistes han d'anar allà on es programi o es produeixi.

A Reus els darrers trenta anys s'han creat bastants lloc de treball al voltant la cultura, la gestió teatrals i el teatre, cosa que en decades passades no era així.

També s'han format professionals de primera línia que després han irradiat el seu mestratge: Lluís Pasqual, Pere Sagristà, David Bagès, Aida Folch,...

Sense voluntat de polemitzar cal pensar que els artistes es fan i sorgeixen dels territoris on hi ha tradició i que si volen professionalizar-se han d'estar disposats anar allà on calgui.

Ramon de Reus  06 de Maig de 2013

Preguntes al vent

Davant aquest extens resum d’algunes de les diferents publicacions existent a Reus de la historia dels nostres teatres que demostra la tradició teatral de la ciutat, em ronda pel cap unes preguntes de la quals ,suposo. que el Sr. Filella deurà donar la seva opinió en els següents capítols de l’article. Son:desprès de tanta tradició teatral, de tants anys de CAER, de tants diners invertits, i de tantes altres coses ¿com és que no existeix a la ciutat una sola companya de teatre estable professional? ¿s’ha fet política teatral o s’ha fet política d’aparador i fotografia de presentació de grans programacions?

Reportatges