Santiago Salvat Costa 24 d'Octubre de 2014
Periodisme !!!
Força emotiu, directa, real....sense afany de protagonisme del periodista. Esperant ajudi a moltes persones,,,,*
-
El José Manuel, l’Ana Belén, el Julio i el Gabriel, a la nova seu d'Alcohòlics anònims a Reus
Joan Marc Salvat
-
Joan Marc Salvat
Em comprometo amb mi mateix les properes 24 hores. Em proposo no beure en les properes 24 hores. Si repeteixo els mateixos passos arribaré al mateix destí. El primer autoengany és dir que ho deixaràs per la teva família. En totes les meves ressaques he dit que seria l’última. No podia fer les coses més petites si no era amb la beguda. Arribava cap d’any i ja tenia les meves ratlles de cocaïna i l’alcohol preparat. L’alcoholisme és una malaltia i no té cura, l’únic que pots fer és mantenir-la a ratlla.
Són frases recurrents en tots quatre. Al José Manuel l’alcohol el va atrapar de jove però la sacsejada va arribar en forma d’utlimàtum a casa seva: “O deixes la beguda o no cal que tornis”, li van etzibar. “Em pensava que els podria enganyar, que no ho deien seriosament”, relata. I el següent dia que va tornar trompa es va trobar amb la balda passada i la porta tancada. “Vaig dormir dues setmanes al carrer, malvivint i fent l’únic que sabia fer bé: beure i drogar-me”. Per sostenir el ‘ritme’ però, el José Manuel havia de robar i això “em podia portar problemes amb la justícia”. La mala vida i prendre substàncies li van passar factura: “Vaig tenir problemes de salut, una tuberculosi i també vaig haver de deixar de fumar”.
A l’Ana Belén li agrada dir que no beu des de les últimes 24 hores, però en fa molt més que manté el compromís amb ella mateixa: “Si hagués anat a una reunió d’alcohòlics anònims i m’haguessin dit que m’estaria tants anys sense beure no hagués aguantat”. El punt de no retorn per ella va ser en una cafeteria, a Ourense: “Em sentia taquicàrdica, sentia que anava a morir, i vaig demanar ajuda al cambrer”. El noi va trucar a un taxista que la va portar a una caseta on hi havia un grup d’anònims. “Ho havia intentat tot: metges, psicòlegs i psiquiatres, però res em funcionava”. En companyia del grup l’Ana Belén es va adonar que “tenia una malaltia i aquella gent, que se sentia com jo, era l’única que estava capacitada per diagnosticar-me”. Des dels 14 anys, explica, “ja havia sentit el desig de beure i amb el temps cada cop la necessitat era més gran”. Sentia que m’havia de reprimir: “Si no bevia em sentia malament i sinó, encara era pitjor!”.
El Julio, nascut a França i criat a Bèlgica, va decidir venir a Catalunya per deixar-ho tot enrere: “Pensava que venint aquí els problemes es quedarien fora i la gent no sabria que sóc un alcohòlic”. Però què va passar? “Vaig seguir fent els mateixos passos i, per tant, els mateixos errors”. Uns errors que el van portar a perdre família i feina. També havia provat els metges, com l’Ana Belén, i també com a ella, no li van servir de res. “En el món de la beguda hi ha tres camins: la presó, el manicomi i la mort. I jo ja n’he recorregut dos”, comenta el Julio, que amb 20 anys va començar a beure de manera compulsiva perquè “sentia una càrrega molt gran i no sabia d’on em venia”.
Amb la perspectiva que donen 35 anys de l’última gota d’alcohol, el Gabriel parla des de l’experiència: “Tot el que jo sé tinc l’obligació de transmetre-ho: primer, perquè a mi m’ho han ensenyat gratis i, després, perquè no hi ha res que m’ajudi més a mi que poder ajudar als altres”. Tres dècades després, el Gabriel segueix amb la voluntat d’assistir al grup d’alcohòlics anònims: “El que fem els que portem més temps és transmetre fe, esperança i confiança als nouvinguts”.
Alcoholisme
El Gabriel, com la resta, van aconseguir identificar el problema: “Per mi l’alcohol era una diversió i es va convertir en una medicina. No podia arrencar el dia sense beure un parell de glops”. Aquesta frase es va repetint al llarg de la conversa. El Gabriel va més enllà: “Sóc un malalat emocional que un dia vaig trobar un mal medicament, en el meu cas, anomenat alcohol”. Era la manera que tenia de donar sortida als alts-i-baixos emocionals, però la sortida sempre era una porta tancada.
I si després de 35 anys encara segueix entre grups, el Gabriel explica que és per l’isme, la segona part de l’alcoholisme: “És el que em té subjecte fins que em mori, són els tòxics invisibles”. A l’Ana Belén, per exemple, els tòxics invisibles li sostenien el seu desordre: “Avui sé que bec perquè tinc una malaltia mental. Bevia per fer les coses més petites per les quals la gent normal no necessita beure: per solucionar uns papers, per parlar amb el professor del meu fill, per anar al metge… Per fer coses que sense l’alcohol estava incapacitada”.
El Julio reconeix que “mai havia sigut feliç i l’alcohol em va donar per uns moments aquesta felicitat, aquesta alegria”. Però l’eufòria alhora el consumia. “No trobava l’ajuda que necessitava per deixar-ho i prenia pastilles per reemplaçar l’alcohol i per l’ansietat, però jo simplement volia deixar-ho, no substitutius!”.
“És complicat recuperar la normalitat quan per mi el normal era no reconèixer la malaltia”, avisa el José Manuel. Ell intenta evitar tot allò que li recorda “aquelles nits de borratxeres” per no recaure: un parc amb uns nois fumant marihuana, un bar un dissabte a la tarda, un paquet de tabac. Aquest serà el quart Nadal que passarà sobri: “Per mi les festes eren acabar de menjar i tenir preparades les meves ratlles de coca, el meu alcohol i sortir fins quedar inconscient”. Això, per ell i per bé, s’ha acabat: “La relació amb la família ara és fenomenal! Estan encantats amb mi perquè no només han descobert una nova persona sinó una millor persona del que ja era abans sense beure”. El José Manuel detalla que quan deixes de beure aprens a ser la persona que volies ser: “El que més m’ha costat amb el grup és quan estem mirant una pel·lícula amb un final ‘made in’ Hollywood, deixar caure la llagrimeta, saps? M’he estat reprimint un munt de temps i ara veig que no ho he de fer”.
Alcohòlics Anònims
“Vaig decidir obrir aquest espai perquè les persones que tinguin problemes amb la manera de beure tinguin una porta sempre disponible. Jo vaig arribar al grup per primer cop un dia a les 11 del matí, però hi ha gent que arriba a les 3 de la matinada, n’hi ha que arriben a les 8. A partir d’això decideixo obrir el grup amb l’ajuda dels companys aquí presents”, descriu l’Ana Belén.
Sempre garanteixen que hi haurà algú. Es van tornant. L’espai és tranquil i senzill, amb una mica d’espai per fer el cafè o prendre una aigua, i el més important: espai per a conversar, parlar i ser escoltats. “Entrar en un grup d’alcohòlics anònims és com si les persones parlessin el teu mateix idioma”, afegeix l’Ana Belén. El Julio se sent igual: “Jo no em creia gaire això del grup però els escoltava i era com si coneguessin tota la vida, fins i tot secrets que jo m’hauria endut a la tomba”.
A més d’aquest nou grup d’alcohòlics anònims ubicat al carrer Sant Roc de Reus, 7; la capital del Baix Camp també compta amb un espai al tercer pis de Caritas Reus (dilluns i dijous) i un altre al barri de la Immaculada al costat de l’Església Evangelista (dimarts i divendres). El número de contacte és el 877 063 502.
Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives
