Dissabte, 20 d'Octubre de 2018

L'home que somiava agafar els núvols amb un fil de niló

Aventurer i pintor imaginatiu, Josep Maria Siré Casas és un reusenc enigmàtic

17 de Setembre de 2013, per Enrique Canovaca
  • Josep M. Siré Casas

    Cedida

  • Domènec Solé observa una de les obres de l'exposició al Centre de Lectura

    Enrique Canovaca

  • Enrique Canovaca

  • Cartell censurat de la Festa Major de Sant Pere 1948

    Enrique Canovaca

  • Enrique Canovaca

  • Enrique Canovaca

  • Enrique Canovaca

  • Enrique Canovaca

  • Enrique Canovaca

  • Ramon Ferran sosté una planxa i el seu dibuix, obra de Siré Casas

    Enrique Canovaca

  • Planxa i dibuix de Josep M. Siré

    Enrique Canovaca

Nascut l'any 1924 i encara viu, Josep Maria Siré Casas va despertar ràpidament de la innocència infantil. "Amb dotze anys, va veure com aterrava una avioneta a Maspujols i va deixar l'escola amb un altre company per anar a admirar al pilot, que anava amb les seves ulleres de pell, el vestit i un casc enorme", assegura Domènec Solé, amic personal de Siré i qui ara té entre mans un manuscrit amb una autobiografia de la seva vida. "Com que a la seva mare li agradava 'fer anar' l'espardenya, el nen va decidir fugir fins al Port de Tarragona i va pujar com a polissó en un vaixell", continua Solé.

Per sort, o no, l'embarcació el va deixar a Castelló i es va veure obligat a tornar a Reus. No obstant, l'esperit aventurer "acabava de néixer". De jove, s'escapava molts cops de casa "i tornava uns dies després"; ja de més gran, prenia altres vaixells i viatjava per mig món, sense cap objectiu definit més enllà de la travessia en si. A Reus, "va començar a treballar a la botiga de Cal Navàs, on el seu pare feia d'oficinista i també va a estar a la merceria Sardà, del carrer de Monterols, que encara existeix", recorda l'il·lustre reusenc, Xavier Amorós.

L'escriptor el defineix com "recte i treballador". Malgrat que "no hi teníem una gran amistat, sí que vam coincidir en edat, també amb el Claudi Arnavat Vilaró", continua Amorós, qui considera que "era una persona simpàtica, vivaç i dinàmica, disposada a donar tombs per la vida, potser no tants com els que diu, però sí més que jo, per exemple, que no m'he mogut pràcticament d'aquí".

Ja de jove tenia aptituds vers el dibuix i la pintura, així que "va treballar com a aprenent al taller de Modest Gener, al carrer de Sant Llorenç. Allà, el vaig conèixer quan jo tenia catorze anys i ell, tres o quatre més", explica l'escultor Ramon Ferran. Un altre dels episodis rellevants de la seva joventut és que va ser l'última persona que va sortir del Centre de Lectura abans que caigués la bomba que va matar a la bibliotecària Regina Figuerola.

Estada amb Picasso

Després d'arribar a Marsella amb un vaixell, evidentment, de polissó, Siré es va desplaçar fins a París, amb un objectiu entre cella i cella: conèixer a Pablo Picasso. "Deuria ser l'any 1945 i es va presentar a casa del famós pintor dient que volia parlar amb ell. Evidentment, li van dir que no podia sortir i ell va respondre que portava una carta d'un capellà de Barcelona. Quan Picasso va aparèixer, sense contemplacions, li va ensenyar els seus dibuixos, i aquest, sorprès, el va tenir un any d'aprenent", afirma Domènec Solé. Algunes de les obres ja tenien tocs surrealistes i cubistes.

Poc després, Siré se'n va cap a Amèrica en vaixell i l'empresonen a la illa d'Ellis, situada a Nova Jersey. "Allà fa amistats, estava content perquè podia escoltar la ràdio, però un dia es va cansar i va fugir de la presó, saltant a l'aigua", assegura Solé, qui recorda que la policia "el va buscar durant dies però no va poder donar amb ell". Una placa recorda que va ser l'últim presoner en poder escapar. Sense cap vergonya, el reusenc havia arribat fins a una embarcació russa, vigilada per un soldat: "va fer com si vingués de fer 'footing', en arribar a l'escala va realitzar diverses flexions i va pujar al vaixell".

Per Solé, "aquest episodi resumeix l'atreviment que tenia per anar d'un lloc a un altre". El seu pare, que s'encarregava de projectar pel·lícules al Teatre Fortuny "se'n despreocupava", però la mare "no tant". Quan tenia una idea al cap, deixava una nota "i no sabies quan tornaria". Solé recorda com en una de les seves aventures va anar a buscar uns cosins germans que haurien mort a la Segona Guerra Mundial. Va traspassar la frontera per Canfranc, va caminar fins a Perpignan i allà, "com que no tenia de menjar, es va allistar a l'exèrcit francès". "Li van dir que havia d'anar al seu destí, però ell va agafar l'entrepà que li van donar i va tornar a fotre el camp".

Cartell censurat per Sant Pere 1948

En una de les seves breus tornades a Reus, Siré, llavors atleta del Ploms, va ser l'encarregat de dissenyar el cartell per la Festa Major de Sant Pere 1948. El seu disseny, amb una clara reminiscència als orígens del catalanisme -el timbaler amb barretina, amb la Prioral de fons-, fou ràpidament censurat pel règim franquista. Al cartell també hi apareix la campana del temple reusenc i la rosa, emmarcades en unes línies trencades, potser metàfora de l'època obscura en què es trobava Reus i Catalunya.

En un altre dels seus viatges, Siré és empresonat a l'Argentina, a la presó de Concòrdia. Durant un temps, es dedicà exclusivament a la seva faceta artística i el director del centre penitenciari, veient la seva potencialitat, li va enviar els dibuixos a un marxant de la mateixa població. "Li van organitzar una exposició que va tenir gran èxit", assegura Solé.

De retorn a la capital del Baix Camp, Amorós recorda com va tornar a coincidir amb ell "a meitat dels anys cinquanta, quan jo era jurat d'uns premis de teatre que va organitzar la COPE a Reus". D'entre la vintena d'obres presentades, una corresponia a Siré. "No va guanyar i es va empipar molt, dient-nos que érem una colla d'ignorants i no enteníem de l'art escènic. La seva obra, però, no estava malament, tenia espurnes originals", afegeix l'escriptor. Un home amb caràcter que ja deixava entreveure la seva dolenta relació amb el professionalisme artístic.

Establiment a Montevideo

Després d'anys de donar tombs, Siré es va establir durant anys a Montevideo (Uruguai), amb la seva dona Margarita, i va ser allà on desenvolupà gran part de la seva trajectòria artística, almenys des d'un punt de vista semiprofessional. Alguns dels diaris de l'època lloaven la seva capacitat artística, com és el cas de l'uruguaià 'El dia':

"Siré Casas testimonia amb els seus dibuixos el dolor d'una humanitat sense esperança. La seva intenció no és procliu a concessions fàcils. Situa les seves peces amb un fort temperament i imprimeix a la interpretació dels seus somnis la més atenta visió subjectiva. La sensibilitat de Siré Casas, la seva raó expressiva, patentitza una suggestió eloqüent i per moments impressionant".

Per la seva banda, el rotatiu 'Marcha', també de l'Uruguai, es fixa en la seva distribució estètica:

"Siré Casas no organitza els objectes exteriors per establir una convenció que permeti l'al·lusió als sentiments que es formulen. Cerca la figura poètica amb la conformació mateixa dels objectes, amb la objectivació plàstica de l'espai i de la línia".

Tornada a Reus

La seva estada al país sud-americà es va acabar de forma abrupta. "Amb les revolucions que hi van haver a finals dels setanta, molta gent es creia que era polític i un dia es va trobar que li van apuntar amb una pistola i li van dir que tenia 48 hores per marxar del país", afirma Solé, qui creu que "no el van matar perquè treballava a una empresa americana". Obligat per les circumstàncies, Siré va tornar a Espanya "i va fer una exposició a Barcelona perquè suposo que devia necessitar diners".

Va ser durant la dècada dels vuitanta quan Siré va establir una bona relació amb l'escultor Ramon Ferran, aleshores professor de gravats a l'Escola d'Art i Disseny de la Diputació de Tarragona. "Quan em va ensenyar els dibuixos, vaig quedar bocabadat amb la seva imaginació i capacitat i li vaig dir que vingués a fer planxes per tirar els seus dibuixos i fer còpies", explica Ferran, qui el defineix com "un home humil que no es considerava com artista".

Malgrat que ha exposat a diversos indrets del món, com Buenos Aires, Bordeus, La Paz, Breslau, Colònia, Sao Paulo, Barcelona o Sant Sebastià, "no era un home que tingués excessives ganes d'exposar, feia el que volia i ja li estava bé", afirma Ferran. Per la seva banda, Amorós creu que "era com jo, en el sentit literari, com que no tenim estudis acadèmics, som molt caòtics en això d'editar o d'exposar. No li agrada anar al darrera de ningú per mostrar la seva obra i crec que li contrariava haver-ho de demanar. Li hagués agradat que vinguessin a oferir-li".

Amant dels animals, Siré "sempre ha estat molt sentimental, ha vist les coses a la inversa de molts de nosaltres, ha volgut tenir independència monetària, sense acceptar ajuda de la resta. En definitiva, ha viscut a la seva manera". I dins d'aquesta manera no hi entrava el fet d'haver-se de dedicar en cos i ànima a la pintura, de forjar una carrera artística i professional que li donés un nom com a reusenc.

'Reus no en té un creador d'imatges com ell'

Ramon Ferran, tota una institució artística de la ciutat, considera que "Reus no ha tingut un creador d'imatges com ell. Valoro la seva gran capacitat de produir un món propi i de transformar les coses". "Té una mica d'influència del cubisme, però va molt més enllà", continua l'escultor, qui creu que de les obres exposades al Centre de Lectura, "a la gent segurament els hi agradarà més aquelles que s'assemblen a la realitat que no pas les que s'assemblen al seu esperit".

Des de fa més d'una dècada, Siré va deixar Reus i ara viu la seva última etapa vital a Logronyo. Tot i que ja havia exposat a la seva ciutat natal durant els anys vuitanta, la mostra del Centre de Lectura és la primera que repassa la seva trajectòria artística de forma diacrònica, amb obres que van des de l'any 1947 fins al 1982.

El seu estil minuciós, fins a un cert punt gòtic, amb un toc obscur, combina amb dibuixos colorits i més alegres, però definitivament originaris d'un altre món. Els seus traços transformen les figures humanes i els objectes en éssers d'una altra realitat, a cavall entre el surrealisme i l'abstracció.

És probable que en acabar la mostra, aquest 17 de setembre, Siré torni a caure en l'oblit. Però la seva insòlita vida encara té una oportunitat per ressorgir públicament, a través de l'edició de la seva autobiografia. El llibre comença amb ell mateix pujant a dalt del seu terrat, somiant que agafa els núvols amb un fil de niló, per portar-los a Salou a veure el mar...

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

reusdigital.cat Reus Diari Digital Josep M. Siré Casas
reusdigital.cat Reus Diari Digital Josep M. Siré Casas
reusdigital.cat Reus Diari Digital Josep M. Siré Casas
reusdigital.cat Reus Diari Digital Josep M. Siré Casas
reusdigital.cat Reus Diari Digital Josep M. Siré Casas
reusdigital.cat Reus Diari Digital Josep M. Siré Casas
reusdigital.cat Reus Diari Digital Josep M. Siré Casas
reusdigital.cat Reus Diari Digital Josep M. Siré Casas
reusdigital.cat Reus Diari Digital Josep M. Siré Casas
reusdigital.cat Reus Diari Digital Josep M. Siré Casas

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)