Divendres, 02 de Juny de 2017

Miró al centre de Mont-roig

31 d'Agost de 2014, per Mercè Prunera
  • Centre Miró, a l'Església Vella de Miró

    Cedida

Un llangardaix amb plomes d’or presideix la nau de l’Església Vella de Mont-roig. És allí on està instal·lat el Centre Miró, dins l’església Vella, i el tapis del Llangardaix que la família Miró va donar al poble senyoreja a l’altar capitanejant l’exposició.  El Centre ofereix una mostra, en facsímils,  dels quadres que Miró va concebre abans de marxar cap a París, durant els  períodes que va estar-se al poble,  i explora la influència que va deixar Mont-roig en l’obra de l’artista. 

Joan Miró va sostreure la inspiració i els motius de la seva primera pintura del poble de Mont-roig, on va fer cap als 18 anys per curar-se d’unes febres i on des d’aleshores va passar tots els estius, en un mas propietat del seu pare.  En aquestes primeres obres hi podem veure  rucs, tomateres, galls, llangardaixos, carros, oliveres, garrofers, l’església,  les ermites i els masos del poble.  I molts horts. El paisatge quotidià del Mont-roig dels anys 20. Tot aquest ambient va cristal·litzar a La Masia (1921-1922), el famós quadre que va comprar Hemingway i on s’hi representa la casa dels masovers del Mas Miró. Aquests elements rurals que són protagonistes en la primera pintura s’aniran destil·lant al llarg de l’evolució de l’artista per acabar sent essència a l’obra de maduresa.

L’Angelina m’explica que el seu pare, l’Eugeni Rovira, collia carabasses per les escultures de Miró. Els pares de l’Angelina van fer de masovers del Mas Miró durant vint anys i ella guarda els records de tots aquells estius. Cada any la família Miró arribava a Mont-roig cap a finals de juny i s’instal·lava al mas per tal que el mestre tingués l’entorn i el silenci necessaris per crear.  Des de ben joveneta, la filla dels masovers va ser testimoni de la convivència amb el pintor a qui descriu com un home afable, senzill i sovint absent. Quan li rondaven les musses. Feia vida de reclusió, s’estava amb la gent de la finca i amb els amics mes íntims que venien a visitar-lo, però si la inspiració el sobtava abandonava la reunió per anar a tancar-se al taller.  

Recorda moltes estones enraonant amb la Pilar, la dona de Joan Miró, mentre el Joan era dins al seu santuari, del que no en sortia si no se’l cridava a taula. Per St. Miquel, es donava per acabada l’estada, es preparava l’equipatge i s’empaquetaven els quadres. Fins aquell moment no es podia entrar al taller que estava vetat a tothom, sense excepcions. Per fi l’Angelina podia profanar el temple i buscar els gargots i les marques que el Miró havia deixa a les parets i pel terra. - Teresa, no m’esborri cap línia,  eh!  -recordava el pintor a la masovera. Eren senyals o formes sobre les que orbitava tot un imaginari.

La tendència de l’artista cap al simbolisme s’observa des de les primeres composicions. En tenim un exemple, entre molts d’altres, en les canyes de les tomateres convertides en asteris i en estrella o en la flor de l’atzavara per representar el canvi. Tota una iconografia  que completava amb l’ús d’objectes trobats a l’atzar. Tant la inspiració com els recursos que va utilitzar van ser sempre físics, tel·lúrics. Miró batallava constantment per donar forma a allò abstracte i aconseguir un univers oníric subjectat a la terra i a les formes.

No van ser les carabasses els únics cossos que van fer cap a les seves escultures. Soques, estris de camp, regadores, sàrries, petxines, tanques de corral. Una deriva de la descontextualització dels objectes que proclamava Duchamp. O que Miró fou un artista del reciclatge, en paraules de l’Angelina. El mestre observava com a pagués es donava múltiples usos a les coses i va voler portar aquesta dinàmica fins a l’obra d’art. La filla dels masovers diu que la Fundació Miró té una nina seva que Miró va reformular després que els seus germans la decapitessin.

Al llarg dels 65 anys que la família va estiuejar a Mont-roig la finca va tenir d’altres masovers. Com els pares de La Vaileta (1919),  un retrat que també es pot veure a la Fundació Miró. Però l’Angelina sent l’artista com algú de casa, un concepte que va alimentar tota l’obra de Joan Miró.  La garrofa era un objecte que el feia sentir segur, per ell era el símbol de l’origen. Quan viatjava en duia sempre una dins la maleta. No podia deixar l’ànima volar si no es sentia arrelat a la terra. Mont-roig representa aquesta terra, de pigment vermell i sembrada de garrofer, un arbre que clava les arrels endins i que no perd mai la fulla. 

Quan vulguem podem seguir els passos de Miró. Observar l’entorn, arrelar a la terra, valorar el paisatge mes immediat. I visitar el Centre Miró, a l’Església Vella de Mont-roig, per admirar com va fer-ho un geni.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)

Comentaris

Cristina  02 de Setembre de 2014

Invitació

Moltes gràcies Mercè! El teu escrit és una bonica invitació. Tants cops visitada la Funcació Miró i encara no hem vist mai el Centre Miró de Montroig que tenim al costat...