Amb el que diuen els indicadors econòmics i en els moments que estem vivint, assistint al continu tancament d'empreses, expedients de regulació, acomiadaments aprofitant qualsevol escletxa que ho permeti, retallades pressupostàries i dels serveis públics, sorprèn poder llegir titulars com 'La banca española capta 38.832 millones de euros en depósitos en junio, la cifra más alta en un año'. La xifra més alta en dipòsits des de juliol de 2010, tot i malgrat la nova normativa en vigor que controla la remuneració d'aquests productes de passiu bancari. Això sí, la gent en major quantia prefereix invertir fins a dos anys.
També, segons aquest article publicat, a la banca espanyola, a la zona euro, només la avança l'alemanya en productes d'inversió a termini. Aquí, es de suposar que no hi intervé la lacra financeroeconòmica de l'especulació que, generalment, es mou entre marges previssiblement superiors. On radiquen, doncs, les diferències? Aparentment, segons aquest informe, Alemanya i Espanya tenen la mateixa capacitat particular per invertir a termini quan tots sabem que els sous no són els mateixos i la seva taxa d'atur no arriba al 10%.
Semblances o comparacions amb Alemanya a banda, la taxa d'atur d'Espanya (20,7%), amb dades a l'abril que realment poc han variat fins ara, dobla la de l'euro-zona (9,4%), on Austria i els Països Baixos (4,2%) figuren amb el menor nombre d'aturats. En aquest sentit, es pot afegir per abundar en informació que, fora del nostre continent, als EEUU, per aquestes mateixes dates, era del 9% i al Japó del 4,6%.
Per acabar-ho d'adobar, Espanya també és líder en el rànquing dels estats europeus amb més desocupats entre els menors de 25 anys. El percentatge del 44,4% més que dobla el de l'euro-zona, que és del 19,6%. Cada dia es fa més fàcil comprendre el per què molt del nostre jovent opta per agafar la motxilla i anar a recórrer món amb el que han pogut anar arreplegant i realitzar-se com a persona ja que la societat no li obra la porta per fer-ho amb els seus coneixements adquirits, en molts casos, amb uns estudis que no són barats, que diguem.
Fa esgarrifar però, sobretot, hauria de fer pensar a tothom i hauria de fer tocar de peus a terra, més que res a qui fa possible que això sigui així i no d'una altra manera que, pel que es podria interpretar de les primeres dades exposades, volen representar la immensa majoria dels espanyols (com diria el lider d'un popular partit polític).
I cal esbrinar per què algú vol fer creure a la majoria que la culpa, a més, és d'ella per poder tenir la informació i la capacitat per posar cada cosa al seu lloc i donar-hi el nom que té. Cadascú, pot ser, i ha de ser responsable, del que diu i fa però de cap manera ho ha de ser i, a més, pagar-ne les conseqüències del que no ha originat ni decidit fer.
Molt em temo, però, que mentre el control i referència entre el poder econòmic i el polític siguin organismes com el Fondo Monetario Internacional (FMI), el Banco Mundial (BM), el Banco Central Europeo (BCE), el G8, el G20, l'OCDE i, de una manera més descarada grups com el Bildenberg o el Foro Econòmico Mundial, el món ho té clar.
Els organismes referits estan ben replens de buròcrates amb elevades retribucions, cotxes oficials, despatxos de luxe, informació privilegiada, tràfic d'influència, etc.. Càrrecs nomenats, amb més o menys transparència, pels que ostenten el poder econòmic. Aquesta dependència converteixen tota aquesta burocràcia en 'la veu del seu amo' per damunt dels governs polítics de torn i el vèrtex de la piràmide romandrà ocult entre els amos dels grans bancs o de les grans multinacionals, protegits per les seves grans fortunes.
No s'entén fàcilment però, al llarg de la història, podem veure que aquesta espècie nostra no dóna per més i, dit planerament, a més 'cara' que s'hi posa i menys escrúpols es tenen, sembla ser que millor van les coses... si més no, a segons qui.
