Dijous, 21 de Març de 2019

Onze testimonis de la medicina a Reus

14 de Juny de 2014, per Enrique Canovaca
  • Els autors, Eduard Prats (primer per l'esquerra) i Pere López (darrer a la dreta), amb els metges entrevistats

    Pep Garcia

  • Eduard Prats i Pere López, amb el llibre a les mans

    Enrique Canovaca

La medicina a Reus ha evolucionat espectacularment en els darrers seixanta anys. De l’atenció personalitzada, s’ha passat a una altra continuada i en equip. De l’acceptació social de la malaltia, a l’exigència constant de la tasca mèdica. Dels pocs mitjans, a les grans infraestructures. Per a que tots aquests rècords no caiguin en l’oblit, el doctor Eduard Prats i el periodista Pere López han conversat amb onze metges reusencs que han fet la seva tasca des dels anys 60 fins l’actualitat. Les entrevistes han quedat plasmades en el llibre ‘Medicina, Metges i Malalts’ (Cossetània, 2014), amb la participació de la Fundació Privada Reddis, el pròleg del doctor Ramon Gomis i l'epíleg del periodista Toni Orensanz.

Els metges que expliquen les seves vivències tenen entre 66 i 93 anys i són Francesc Gras Salas, Antoni Pont Bonastre, Antoni Conca Roig, Pere Cavallé Vallverdú, Aurèlia Moreno Castillo, Antoni Labad Alquézar, Josep Ignasi Barber Escrivà, Isabel Martínez de la Torre Fox, Maria Rull Bartomeu, Pilar Sardà Aure i Joan Borràs Balada.

Com sorgeix la idea de fer el llibre?

Eduard Prats: Un motiu important és la mort d’alguns grans companys metges, com el doctor Enric Aguadé o Pérez Bernat, que a banda d’estimar-los t’adonaves que amb ells es perdia un munt d’informació, d’anècdotes, de saber fer en la medicina de Reus. Aquesta informació corria el risc de quedar-se en la memòria de la família i uns quants amics. Aquest llibre és anar a la memòria de les coses.

Pere López: Saber d’on vens és molt important. Hem escollit, a més, una sèrie de metges que havien treballat en una època molt important de la història de Reus, com és la segona meitat del segle XX. És una fase de la història molt poc estudiada.

Quines són les principals diferències entre la medicina de fa 60 anys i la d’ara?

E: Hi ha hagut molts canvis... Des d’un punt de vista del seu enfocament tècnic i científic, fa 60 anys la medicina estava menys especialitzada, els metges eren més polivalents. Per exemple, el ginecòleg Agustí Pont explica que si convenia operava una bufeta de la orina o una apendicitis. Ara els metges estan més especialitzats i hi ha més mitjans.

P: Abans la medicina era més manual i ara és absolutament tecnològica. Tenim l’avantatge que aquests metges han viscut tot el procés i és molt interessant que l’expliquin. El camí recorregut pels metges reusencs és extraordinari.

Com s’adapta un doctor de certa edat a les noves tecnologies? És complicat?

P: Una de les coses que més tenen assumit els metges és que s’han de formar durant tota la vida. Aquesta mentalitat els ajuda a viure els canvis que es van produint.

E: Moltes vegades són els metges els que promouen els canvis. Durant els 70, hi va haver a Reus iniciatives per comprar mitjans propis per a l’hospital públic, determinats equipaments, ecografies, ordinadors... Ja era hora de portar-los més enllà de Barcelona, Madrid o París.. Cap dels entrevistats és l’inventor de les noves tecnologies, però s’han esforçat a implementar-les. Segurament, haurien arribat igual, però cinc anys més tard. Han estat persones proactives.

P: Perquè vegis els canvis que han viscut els metges, una petita anècdota que ens explicava el doctor Agustí Pont. Quan ell va arribar a l’hospital, els anestesistes eren els barbers, que tenien una barberia i a la vegada un diploma que els acreditava per fer la tasca mèdica... Imagina’t els canvis viscuts!

Creieu que una evolució com aquesta es pot tornar a repetir ara?

P: Crec que és complicat repetir la velocitat en què s’han produït els canvis.

E: És difícil fer prediccions. Si a l’any 70, quan ja portava uns anys a Reus, m’haguessin dit fes una carta al reis, tira llarg, no estalviïs... la meva carta hauria estat una pilota de futbol, una corda per saltar i un dòmino. En canvi, ara tenim mòbils i moltes tecnologies.

Quines anècdotes els ha impressionat més de les entrevistes?

E: Si actuessis ara com ho va fer un metge en aquella època, et podrien denunciar i sortiries al diari. La família d’una malalta de Riudoms van anar corrent a avisar el doctor Gras, dient que s’havia quedat cega dels dos ulls, de cop i volta. L’oftalmòleg sabia que era impossible quedar-se cec de sobte, sense qui hagués un accident i va anar amb la idea que era una crisi histèrica. En arribar, va explorar la pacient i va decidir-li posar una injecció d’aigua destil·lada, que és innòcua però fa molt de mal a la natja. En aquell moment va dir-li: “ara no em veus, però quan acabi de posar-te la injecció notaràs que poa a poc em tornes a veure...”. I, efectivament, la pacient va recuperar la vista. Ara, si el metge actués així el col·legi de metges li tocaria el crostó... faci el favor d’utilitzar un placebo, però que sigui una frega amb crema hidratant.

P: Un tema que queda molt clar en el llibre, que no és una anècdota, és la màxima preocupació dels metges pels pacients. Es van a casa capficats, tornen a la nit a la consulta a repassar els papers, per veure que se li pot fer... aquesta preocupació queda molt palesa al llibre.

Deuria ser frustrant amb la manca de mitjans que hi havia llavors en comparació amb els d’ara.

E: Sí, però per contra hi havia una acceptació, per part del pacient i de les famílies, d’un procés inevitable. El doctor havia fet el que havia pogut. Un dels metges entrevistats em deia: “quan les coses vagin malament ves-hi tres vegades al dia, vostè ja sap que no podrà fer res, però hi ha anat tres vegades”. S’estava allà deu minuts, es mirava al malalt i deia “esperem que la medicina que li hem donat aquest matí faci el seu efecte”. I si al final les coses anaven malament, al doctor li donaven les gràcies. Hi havia més conformisme. En canvi, ara, amb els avenços espectaculars i l’accés la informació mèdica, hi ha més expectatives entre la població. Com pot ser que la meva mare de 85 anys, amb pulmonia, no supuri en quinze dies? Com pot ser que hagi d’anar a la UCI i es mori? Alguns es pensen que la medicina és totpoderosa o miraculosa.

És a dir, que ha canviat radicalment la concepció social que es té del metge.

E: Hi continua havent molt de respecte per la figura del metge, però, d'altra banda, s’espera molt d’ell. Abans la medicina era molt més personalitzada, un metge i un pacient... és un contracte de confiança. Si vinc tres vegades és perquè sento la responsabilitat de venir, si demà no vinc és perquè no cal i si vols que vingui ja m’avisaràs. Actualment, la medicina no és tan personalitzada sinó per equips. És la única manera de mantenir una atenció continuada... Un dia passa un metge i li diu “no es preocupi massa”. L’altre dia, un altre metge li rebla “no es preocupi però vagi en compte”. Evidentment, no és el mateix discurs.

P: Abans el metge havia de fer una mica de tot. Ell decidia. Ara decideix un equip. És un dels grans canvis produïts durant els darrers 60 anys.

E: En certa manera, es millora la qualitat científica de l’actuació perquè és pot decidir millor, però la percepció del pacient pot ser d’inseguretat o incertesa. D’altra banda, quan un pacient anava a urgències, fa anys, com a molt li podies posar una injecció i poca cosa més. Als anys 60 no es podia fer una radiografia a la tarda i al vespre o durant el cap de setmana. Ara et poden fer un TAC, una endoscòpia, moltes coses...

Com enfoqueu el llibre: una història de la medicina reusenca o una narració de vivències?

P: Són vivències dels metges. A través de les nostres preguntes ens han explicat el que han volgut. I s’han sincerat. Crec que és una de les claus del llibre; explicar coses que no havien dit a ningú. Per exemple, un metge va explicar que va estar treballant a l’Àfrica i es va contagiar de tuberculosi. Quan li van dir que tenia la malaltia va pensar que se li acabava la vida... i en canvi encara és viu. Estic segur que quan va començar l’entrevista no tenia intenció d’explicar aquesta vivència, però poc a poc es va anar sentint còmode.

Com parlen aquests metges dels canvis en el sistema sanitari, els nous models de gestió i la crisi econòmica?

P: És una de les preocupacions que exposen. Les entrevistes estan dividides en tres parts: els metges i la medicina, el tracte dels pacients i la implantació del model i les infraestructures al territori. En general, creuen que quant a equipaments tenim els que necessitem i la seva preocupació és que tot això es pugui conservar i es continuï avançant.

E: Més d’un apunta que es va perdre l’oportunitat de fer el gran hospital clínic del sud de Catalunya. El gran hospital es podria haver fet una miqueta més enllà, perquè estigués més a prop de Tarragona. Això suposaria no duplicar recursos i optimitzar-los. Excepte els transplantaments, que són a nivell de Catalunya, i poques coses més, tot es podria haver realitzat en aquest gran hospital.

També es debat sobre la dicotomia entre sanitat pública i privada?

E: Les entrevistes estan ordenades per edat i veuràs que amb els últims entrevistats, la medicina privada no està present o ho està molt poc. Hi ha una major dedicació a la pública. En part, perquè tenien una tasca pública clau al territori amb l’arribada de la Facultat de Medicina.

P: El llibre vol ser un homenatge a totes aquelles persones i institucions que d’alguna manera o altre han convertit Reus en un referent en alguns aspectes sanitaris. Només cal pensar en el Pere Mata, l’Hospital de Sant Joan o la Facultat de Medicina. Sense aquestes tres institucions, Reus seria alguna altra cosa.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

reusdigital.cat Reus Diari Digital metges entrevistats

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)

Reportatges