Dissabte, 21 d'Octubre de 2017

40 anys

04 d'Octubre de 2017, per Tomàs Carot

Quan va morir Franco parlàvem de 40 anys de dictadura, era el 20 de novembre de 1975; però el 27 de setembre d’aquell any a Espanya es van registrar els darrers afusellaments. Arreu del món van haver milions de veus que es manifestaven en contra del dictador i de les morts anunciades, fins i tot del Sant Pare, i res va fer canviar. 

40 anys després passa una cosa semblant. Amb la diferència que es produeix en democràcia. I aquí rau la misèria de la situació. Amb la violència de la policia nacional i la guàrdia civil, es tanca un cicle de la història i queda al descobert el frau d’una Transició tancada en fals.

Els qui vam viure el 1977, fa 40 anys, encara sense Constitució, vam veure el coratge d’Adolfo Suárez, que va saber pilotar aquells mesos convulsos: legalització del Partir  Comunista, retorn de Tarradellas i restabliment de la Generalitat... tot això sense Constitució. 

Els fets d’ahir, lamentables, resulten més tristos en veure el discurs oficial de Madriz (com a concepte de “villa y corte”), que encara és l’hora que facin referència a les persones ferides, gairebé 900. Per cert un President que va dir “no habrá urnes”, i n’hi va haver; i “no habrá votación” i es va votar, perd tot el crèdit polític... Potser també el descrèdit dels serveis secrets que no van trobar les urnes ha alimentat tant aquest descrèdit com la ràbia amb que pegaven. És que ha estat el poble, 

Covardia versus coratge

És lamentable veure com no s’aprenen les lliçons de la història i es manté una actitud tossuda. Sentir que el problema de les hòsties de les policies espanyoles (la Guàrdia Civil, com oxímoron, és el paradigma del llenguatge que s’empra) són culpa de Puigdemont, és ofensiu. Ofensiu per a la intel·ligència de les persones normals.

El relat que es vol fer és fals. Catalunya no era majoritàriament independentista: la hi ha fet el president de l’actual Govern espanyol, amb la recollida de signatures el 2006 contra Catalunya i l’Estatut, i d’ençà que governa amb la seva negativa i humiliació reiterada: Amb covardia, més que coratge, per fer front amb negociació política en lloc d’ escudar-se amb els jutges. Escoltar el poble, que és qui lidera aquest moviment, no els partits.

És clar que també les esperances catalanes amb el primer govern socialista l’any 1982 s’han vist frustrades. El federalisme s’ha rovellat als calaixos dels vint anys de govern espanyol, i per això els seus líders queden desacreditat; per arrodonir-ho, es van “cepillar” l’Estatut que va aprovar el poble de Catalunya i que Zapatero va prometre a Maragall que recolzaria.

Constitució en qüestió

Ens trobem amb la paradoxa que la Constitució, que preveu la llibertat d’expressió, ha esdevingut l’eina per a cohartar-la. La consulta, com a mecanisme democràtic, s’ha convertit en il·legal (fals, com a concepte), i per bé que la Constitució preveu que tothom és igual això no és cert, doncs Andalusia va celebrar el 28 de febrer de 1980 un Referèndum per decidir el seu futur autonòmic. Per cert, la Carta Magna, com n’hi diuen, s’ha canviat corre cuita quan ho ha manat Europa, en ple mes d’agost, i precisament per prioritzar interessos econòmics per sobre dels de la ciutadania.

Des de 2011 que les Diades nacionals de l’11 de setembre són multitudinàries i pacífiques. Ningú ha volgut escoltar i a la fi rel poble de Catalunya hem hagut de buscar una solució. I és clar, quan no s’escolta un clam tan unànime durant tants anys, no s’entén ni s’atén l’evolució del missatge d’una voluntat de ser consultats.

Si l’única llei és l’aplicada ahir amb porres i puntades de peu, és una llei injusta, alguna cosa falla i és lògic que els ciutadans no la vulguem, aquesta llei. El sistema no s’aguanta, i aleshores et trobes que el Regne d’Espanya ha esdevingut una mena de dictadura constitucional. I que la voluntat del poble és ser ciutadans, i poder escollir el règim en què hem de viure; Catalunya majoritàriament aposta per una República dins l’Europa dels pobles (bé, que ho preguntin en un Referèndum).

És temps de diàleg, com fa dècades que, almenys des d’aquí, es predica. No és temps de vencedors ni vençuts, sinó de mirar objectivament els fets (per cert, enregistrats). És l’hora del segle XXI, no del XIX. De posar les coses en el seu lloc, començant pel llenguatge i el seny. Però també les responsabilitats, és clar. 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)

Comentaris

Quim Besora  06 d'Octubre de 2017

Molt bé

M'ha agradat el sentit, i sobretot el final, d'aquest article d'opinió. Sovint el tó contingut però precís i sense concesió de l'articulista és la millor eina de convicció per mantenir el cap clar , sense caure en renúncia ni actitud messella. Molt be.