41.3833ºN, 2.1833ºE

La cosa, pels introduïts en el tema 'el procés', sembla que ja ha entrat a la recta final, i fa l'efecte que va de veres.. Ningú no sap què passarà, però hi ha una probabilitat raonable que guanyi les eleccions el conjunt de les llistes sobiranistes. En aquest esdeveniment, hi ha una probabilitat també raonable que aquest conjunt declari la independència de Catalunya. Però, ull, col·legues, declarar la independència és una cosa i implementar-la n'és una altra de diferent. Ja diuen els partidaris d'aquesta opció que trigarà 18 mesos, o 24, ara no me'n recordo. En qualsevol cas, com que som humans i ens agrada xafardejar en el futur, la qüestió de 'què passara el dia següent' ja ha pres cos en l'imaginari popular, encara que sabem que aquest dia següent pot ser el dia més llarg de la història.

Hi ha especulacions per tots els gustos: que si, al dia següent, els catalans es llevaran amb una cua vermella, que si els catalans vagaran en l'espai sideral durant no sé quants segles (Margallo dixit), que si els expulsaran de tots els organismes internacionals, inclosa la IOPTLD (en anglès, International Organization for the Protection of Three-Legged Dogs/ en castellano, la Organización Internacional para la Protección de Perros con Tres Patas) i, el pitjor de tot, que s'acabaran en tres dies les reserves d'ibèrics que vénen de Salamanca.

A mi, que sóc de ciències, no m'agrada especular. Fets, prefereixo fets. M'interessa molt més el que passarà amb certesa. Mirin, al dia següent, Catalunya, és a dir, l'espai físic que ocupa Catalunya, seguirà on és, intacta, a no ser que vingui un tsunami, una ocurrència molt improbable al Mediterrani. És més, els puc assegurar amb total certesa que, els saberuts ja hauran desxifrat el títol, les coordenades de la capital, Barcelona, seguiran sent 41.3833ºN, 2.1833ºE.

També els puc assegurar que els meus estimats amics madrilenys, sevillans i asturians seguiran sent amics meus i ens visitarem i gaudirem de la nostra companyia quan ens doni la gana perquè ja fa molt de temps que hem entès que aquesta cosa de la independència no és personal. És un tema de sobirania, d'assumir responsabilitats i d'adquirir poder. Per cert, tinc la quasi, remarco quasi, completa certesa que la bona gent de Salamanca continuarà abastint Catalunya amb els seus deliciosos ibèrics. Atents, plus d'exportació aquí.

No es preocupin, els catalans no hauran de fer cua per entregar el passaport de la Unió Europea,i ningú els expulsarà de cap lloc, primer perquè si la cosa va bé no hauran trencat cap plat i, segon, perquè són més de 6 milions de contribuïdors nats a la Unió Europea i a Grècia, que plou sobre mullat, no està el panorama per rebutjar uns dinerets. Avís a navegants: el que sí que no puc garantir és la resposta institucional de la IOPTLD perquè aquesta gent són una mica rarets.

No tot seran 'flors i violes', com diuen els catalans. És cert, hi haurà dificultats i s'haurà de fer un esforç però, per una altra banda, no voldria estar en la pell de la Susana Díaz, perquè francament no sé com a aquesta dona li sortiran els números. Finalment, siguem honestos, ¡ vinga, que surti ja! Hi ha el tema dels tancs. Aquí sí que em treuen de caselles. La idea que els tancs irrompin a la Diagonal em sulfura a més no poder; amb el que ha costat la remodelació..., i què passarà amb les vies del tramvia? Mare de Déu, això sí que seria un disbarat majúscul! Tot i això, calma. Sembla ser que l'exèrcit espanyol té un problema amb l'abastiment de carburant i, com a conseqüència, és possible que no puguin arribar més enllà de Reus. La meva dona, que és de Reus, està que treu foc pels queixals, però, en fi, tots hem de fer sacrificis. I, per suposat, en el moll de l'assumpte hi ha Europa. La veritat és que més aviat o més tard el govern espanyol reconeixerà que des del desastre de 'La Roja' en el Mundial de Futbol celebrat a Brasil aquest passat estiu, la credibilitat d'Espanya en les altes instàncies europees està per terra.

Així que, doncs res, tranquils, a gaudir de l'estiu. El més important, el dia següent, i les setmanes o mesos següents, és esperar que el govern espanyol li passi l'atac d'histèria, li baixin els nivells de testosterona, es prenguin una copa de Soberano i, apa, a asseure's a negociar, això per tu i això per mi. Paciència, els costarà atendre els seus menesters sense Catalunya. És comprensible, tants anys... però els catalans són bons socis i aquí seran per donar un cop de mà.

Manel Jordana és director del Centre de recerca d'Immunologia de la Universitat de MacMaster (Hamilton, Ontario, Canadà).