Dimarts, 18 de Desembre de 2018

Abducció independentista? Una resposta a uns llargs articles

01 de Març de 2018, per Ramon Salvat

(Article dedicat a Fèlix Hano, 'semper fidelis')

Després de l’atenta i reposada lectura d’un parell d’extensos articles d’un polític, abans socialista, que va regir la vida de la nostra ciutat durant molt anys, he entès, per fi, quins, al meu criteri, han estat, són i sembla que encara seran, els mecanismes d’aquesta mena d’abducció pels quals molta gent d’esquerres ha assumit acríticament tots i cadascun dels criteris, idees i ideologies (o sigui, allò que en podríem dir 'el relat') del moviment separatista català d’ara; assumpció, tot sigui dit de pas, que ha ajudat a consolidar una minoria majoritària (més del 37% del cens electoral) que s’apropia absolutament del concepte 'poble català', tot oferint un remei (suposadament infal·lible) al conjunt de mals d’aquest pretès poble, un remei que passa, únicament i necessàriament, per la consecució d’un nou estat nació, naturalment separat d’Espanya, és a dir: allò de la 'república catalana'.

També tinc clar que aquestes persones, procedents del PSC (i algunes d’Iniciativa per Catalunya), saben que amb la seva aposta ens han condemnat a tots a allò que el cronista exalcalde defineix molt amablement com 'enrariment de l’ambient i polarització en la definició dels uns i dels altres' (sic). Aquest “enrariment de l’ambient”, l’articulista esmentat l’ubica, urbanísticament parlant, en el que ell anomena (espero que sense cap ànim de menyspreu) perifèries urbanes, les quals afirma que experimenten una mena de 'lepenització', cosa ben curiosa en una comunitat, com la catalana, on les propostes electorals més semblants a les del Front Nacional, en cap cas han obtingut, en uns comicis electorals, poca cosa més que algun regidor en poblacions amb un alt índex d’ emigració, però que en absolut, i afortunadament, no representa res de important.

Aquests exPSC i exIC semblen ignorar que la seva posició comporta estar assumint les teories 'revolucionàries' de les ments pensants cupaires que, sistemàticament, equiparen amb el Front Nacional opcions polítiques com Ciudadanos, entitats com Societat Civil Catalana i mitjans de comunicació com Crónica Global o El Catalán, per posar-ne alguns exemples, pas previ perquè, després, qualsevol que no accepti la independència com a bé suprem passi també a ésser catalogat com a seguidor d’una hipotètica versió catalana del reaccionari i racista moviment francès de la família Le Pen; bé, de fet això ja està passant i alguns socialistes dels molts que encara no han renunciat a defensar el PSC i el seu projecte integrador han patit en pròpia pell (insults, retrets, desqualificacions maniqueistes...) l’acció dels abrandats patriotes agrupats en això que anomenen Comitès de Defensa de la República, o dels cadells cupaires d’Arran.

Què hi farem, no res d’estrany quan és critica el nacionalisme espanyol amb arguments massa similars, sinó del tot, als utilitzats pels nacionalistes espanyols per criticar els nacionalistes catalans” Però ja sabem que per a qualsevol patriota la seva (de pàtria) és magnífica i la dels altres una porqueria. Ara bé, tot i la seva clara aposta separadora i segregadora, és curiós que encara es preocupen (ai las!) perquè desapareix la definició nacional 'Catalunya: un sol poble', definició que no s’adonen que fa dies que està superada per aquells qui voten independentista.

Jo, ingenu, pensava que la 'Catalunya: un sol poble' no era pas una definició nacional, sinó que era bàsicament de reivindicació social i servia per treballar, sempre des de l’esquerra, pel progrés i la unitat de (bàsicament) les classes treballadores o, com deia en Raimon, subalternes, de Catalunya En el meu cas, a començaments dels vuitanta, vaig deixar de militar en organitzacions d’esquerra que anteposaven la consecució del fet nacional (la independència) a la del fet social, i vaig assumir que els partits d’esquerra que s’afirmaven com a partits nacionals en el sentit no estatalista del mot, com el PSUC i també el PSC, entenien que, aplicant el principi bàsic socialista de solidaritat entre pobles, cap aposta inclusiva es podia fer negant l’existència d’un evident doble sentiment nacional de moltes d’aquestes persones que viuen (i no només a les 'perifèries urbanes') treballen, i paguen els seus impostos a Catalunya.

Des de l’infaust dia en què el projecte maragallià de reforma de l’estatut va quedar parcialment alterat per obra i gràcia de la dreta espanyola representada pel Partit Popular, amb la col·laboració d’una desafortunada interpretació jurídica del Tribunal Constitucional d’aquell moment, l’enorme campanya separatista iniciada després d’aquest fets passarà a la història de la comunicació política i de la sociologia. Al meu entendre, serà necessària la perspectiva que dona el pas del temps perquè persones preparades i amb la suficient capacitat d’abstracció i imparcialitat, analitzin fredament, entre altres moltes coses, si realment existeix un subjecte polític subordinat en la relació Estat-Catalunya, i si hem estat davant de propostes articulades per autèntiques societats civils, encara que sembla que per a alguns opinadors, les societats civils de veritat són exclusivament Òmnium i ANC... a més del Barça i les colles castelleres, és clar.

I el més important de tot. El temps ens explicarà si alguns tenim raó en afirmar que el dret a decidir i el procés només han servit per afeblir l’esquerra catalana i per partir el país en dues meitats o, per contra, no hem fet altra cosa que escampar zitzània social. Ho farà la història, i els bons historiadors; per cert, a part del doctor Fontana, en tenim d’altres, també d’altíssim nivell, a Catalunya, a Espanya i a Europa amb opinions diferents o complementàries pel que fa a la interpretació de la identitat catalana.

Ramon Salvat és membre de Federalistes d'Esquerres

 

 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)

Comentaris

Ganxet  02 de Març de 2018

Dons

de veritat enhorabona pel seu article, cuantes veritats diu.