Ho havíem repetit tants cops: “Això del futbol és com el panem et circenses dels romans: la tàctica dels espectacles de masses, amb confrontació de cossos, que això excita, entre els gladiadors massa tibats i lleons dropos, amb aires de sindicalista... I el xivarri del públic que volia guerra, cops baixos, cristians resignats que entonaven pregàries pregregorianes i un llarg etcètera. Doncs bé: ara, en plena dictadura, contra la qual lluitem heroicament, per desviar l'atenció de les immenses majories revolucionàries, ens ofereixen el futbol, per anestesiar-nos, per tenir-nos capats i desmobilitzats!
Quan això s'acabi, quan arribin els nostres, quan seguem les cadenes que el dictador ens imposa, això del futbol s'haurà acabat per sempre!” Érem gent ben intencionada, però amb escassos recursos per a la profecia. Quan un dels que sentíem nostre, com el Manolo Vázquez Montalbán, va començar a parlar de bona cuina (això sí, catalana) i de futbol (això sí, del Barça), uns quants el van considerar traïdor, contrarevolucionari. D'altres, tot i que ho dissimulàvem, ens sentíem alliberats: se'ns obria una escletxa, qui sap si en el futur no seria herètic ni l'amor pel menjar, ni l'amor pel futbol (l'amor pel sexe ja havia comptat amb hermeneutes estrangers, però gent de fiar: en aquest terreny teníem un nou decàleg, diferent del que ens havien injectat els capellans del col·le).
Què ha passat, però...? Que mai no hi havia hagut tant futbol com ara: sumeu premsa esportiva escrita i radiofònica i televisiva per constatar que el futbol mou diners, passions i reaccions del cos i de l'ànima, si és que existeix, fins a extrems impensables. Les perspectives d'un cel etern, avorridíssim, sense ni futbol ni barres de bar, en estat permanent de nirvana, fan trontollar la fe d'uns quants. La contrapropaganda d'un infern amb bons enginyers del foc que el sabran convertir en aire condicionat i entre gent de mala vida, guanya punts en tots els centres solvents de demoscòpia. Per fer guanyadora la proposta, els que mouen els fils infernals garanteixen futbol a dojo i amb totes les meravelles tecnològiques per gaudir de l'espectable. (Ai! El malson d'una nit d'estiu: perdones les barrabassades. Em podríeu dir, tot amb tot, quin dia tornarà el futbol? Es fa tan llarg l'estiu... I tan ensopit!)
Ignasi Riera és escriptor.
