Sol dir-se que si les coses es fan amb una mica de rigor i de constància, tens la possibilitat que acabin bé. Falta, tanmateix, el necessari punt de fortuna –de sort, vaja–, molt ben definit en allò que s’atribueix al mític Johan Cruyff: tenir la flor en aquell lloc on l’esquena s’acaba.
El CF Reus Deportiu ve encadenant els darrers anys amb tots aquests arguments a favor, i gracies a això podem dir que avui, a la nostra ciutat, l’esport rei i el seu club de referència estan de moda.
I que bonic resulta que, en cada partit, s’apleguin al camp els quatre milers d’aficionats, i que una bona part d’ells siguin reusencs de nova generació, trencant així aquell cercle d’irreductibles aficionats “futbolers” reusencs que s’anaven envellint sense recanvi, aficionats que de ben segur ara estan passant els millors moments vitals de la seva existència futbolística.
I no és cosa banal. Certs comentaris, especialment de gent que es diu progressista i culta, solen banalitzar i menysprear el futbol. Greu error, sens dubte. Només cal llegir el que afirma l’escriptora madrilenya Almudena Grandes a la molt recomanable revista Panenka: "Pretender que sea algo banal sería como trivializar la vida misma. Esa idea de que el fútbol atonta a la gente y aliena a las personas en una sociedad con esta degradación me parece estúpida, hay cosas mucho peores".
Una opinió que subscric totalment, alhora que em permeto recordar –a qui de cop i volta se n’hagi volgut oblidar– que fou un govern progressista local, dirigit doncs per un alcalde progressista, el que no fa gaires anys va fer mans i mànigues per salvar un club de futbol condemnat a la mes ràpida i definitiva extinció. I sé que moltes revolucionàries de les d’avui –d’aquestes que practiquen allò que Lope de Vega va mostrar amb 'El perro del hortelano', o sigui: que ni mengen ni deixen menjar– han fet, fan i faran escarafalls, demandes i acusacions, amb efectes retroactius si cal, contra aquella decisió política.Però també sé que la revolució permanent porta a la continuïtat de la involució mes conservadora –i reconec que no tinc capacitat de cap mena per millorar la definició sobre l’infantilisme revolucionari que, en el seu dia, ja va fer un ciutadà rus que responia al nom de Vladímir Ilich Ulianov.
Sigui com sigui, ara toca gaudir sempre tenint present el 'Carpe diem', que en el món del futbol és el principi basic, d’un equip que obté uns magnífics resultats en una de les lligues futbolístiques més difícils d’Europa, i encara amb més èmfasi tenint els veïns de la imperial Tarraco a 14 puntets, que no és poca cosa; toca xalar com també ho fan els nens –i les nenes, sí– que substitueixen la samarreta del FC Qatar per la roig-i-negra amb l’anagrama dels olis i dels fruits secs, i la llueixen pels carrers reusencs.
I que quedi clar que l’esport , tant el de base com el professional, és un reactiu econòmic, social i de tota mena per a una ciutat i, a més, un oportú i necessari entreteniment per als seus habitants.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics