Cookie control
Dissabte, 18 de Gener de 2020

Això del futbol a Reus

24 d'Octubre de 2016, per Ramon Salvat

Sol dir-se que si les coses es fan amb una mica de rigor i de constància, tens la possibilitat que acabin bé. Falta, tanmateix, el necessari punt de fortuna –de sort, vaja–, molt ben definit en allò que s’atribueix al mític Johan Cruyff: tenir la flor en aquell lloc on l’esquena s’acaba.

El CF Reus Deportiu ve encadenant els darrers anys amb tots aquests arguments a favor, i gracies a això podem dir que avui, a la nostra ciutat, l’esport rei i el seu club de referència estan de moda.

I que bonic resulta que, en cada partit, s’apleguin al camp els quatre milers d’aficionats, i que una bona part d’ells siguin reusencs de nova generació, trencant així aquell cercle d’irreductibles aficionats “futbolers” reusencs que s’anaven envellint sense recanvi, aficionats que de ben segur ara estan passant els millors moments vitals de la seva existència futbolística.

I no és cosa banal. Certs comentaris, especialment de gent que es diu progressista i culta, solen banalitzar i menysprear el futbol. Greu error, sens dubte. Només cal llegir el que afirma l’escriptora madrilenya Almudena Grandes a la molt recomanable revista Panenka: "Pretender que sea algo banal sería como trivializar la vida misma. Esa idea de que el fútbol atonta a la gente y aliena a las personas en una sociedad con esta degradación me parece estúpida, hay cosas mucho peores".

Una opinió que subscric totalment, alhora que em permeto recordar –a qui de cop i volta se n’hagi volgut oblidar– que fou un govern progressista local, dirigit doncs per un alcalde progressista, el que no fa gaires anys va fer mans i mànigues per salvar un club de futbol condemnat a la mes ràpida i definitiva extinció. I sé que moltes revolucionàries de les d’avui –d’aquestes que practiquen allò que Lope de Vega va mostrar amb 'El perro del hortelano', o sigui: que ni mengen ni deixen menjar– han fet, fan i faran escarafalls, demandes i acusacions, amb efectes retroactius si cal, contra aquella decisió política.Però també sé que la revolució permanent porta a la continuïtat de la involució mes conservadora –i reconec que no tinc capacitat de cap mena per millorar la definició sobre l’infantilisme revolucionari que, en el seu dia, ja va fer un ciutadà rus que responia al nom de Vladímir Ilich Ulianov.

Sigui com sigui, ara toca gaudir sempre tenint present el 'Carpe diem', que en el món del futbol és el principi basic, d’un equip que obté uns magnífics resultats en una de les lligues futbolístiques més difícils d’Europa, i encara amb més èmfasi tenint els veïns de la imperial Tarraco a 14 puntets, que no és poca cosa; toca xalar com també ho fan els nens –i les nenes, sí– que substitueixen la samarreta del FC Qatar per la roig-i-negra amb l’anagrama dels olis i dels fruits secs, i la llueixen pels carrers reusencs.

I que quedi clar que l’esport , tant el de base com el professional, és un reactiu econòmic, social i de tota mena per a una ciutat i, a més, un oportú i necessari entreteniment per als seus habitants.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (2)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Roiginegre  26 d'Octubre de 2016

Present i futur esplèndids

Això ja dificilment té volta enrera, en positiu ho dic. Ja no serem els quatre gats de 3a o els vuit gats de 2aB, ja no serem un club poruc i modestet que amb anar tirant, sense cap ambició, s'acontentava. Això s'ha acabat, ara estem al món professional, ja som 2400 abonats i ja veurem en quan acabi la temporada, el camp rep 4 mil persones de mitjana i aviat se'ns quedarà petit (i sinó m'ho dieu quan vingui el Nàstic i el Saragossa), i els nens com molt bé es diu en l'article ja llueixen la roig-i-negra amb orgull. Això és una de les coses més destacades de l'ascens i d 'estar al món professional, la joventut i la il·lusió màxima que han envaït l'Estadi, relleu generacional i pervivència de la massa social assegurats. Aquesta il·lusió no es veia al Reus ni als 90s ni als 2000s que es d'on jo en tinc memòria, ni amb els ascensos a 2aB tan celebrats, i això de portar la samarreta i veure-la amb naturalitat pel centre de la ciutat menys encara. Només ho aconseguia l'hoquei i més que res en moments determinats de guanyar títols.
El club ha fet un "clic" per mi definitiu, ja és més que un simple carpe diem, això és més gros. Acabem en la posició de la taula a on acabem ja som en un altre pantalla, ara som al mapa futbolistic amb tots els ets i uts. Hem vingut a quedar-nos entre els grans.

Joan Garcia  26 d'Octubre de 2016

perdre l'herencia

Molt d'acord, i afegiria que als que som d'anar al futbol de tota la vida ens sap greu que la paraula Deportiu s'estigui perdent. Mes d'un segle d'historia amb aquest nom s'esta perdent perque CF Reus és millor en marketin.