Divendres, 20 d'Octubre de 2017

Alegria i decepció a Tarragona

Dimarts passat, dia de vaga general, exhaustes després de tres dies de dormir poc i donar-ho tot, baixàvem altre cop a la plaça Imperial de Tarragona per acudir a la manifestació de les 7 de la tarda. El que vam aconseguir dos dies abans, el dia 1, va ser molt, no cal insistir-hi: la gent va perdre la por i va unir-se com un puny contra una autoritat despòtica que ens negava els drets més fonamentals. Joves, adultes i persones grans, oblidant velles rancúnies i apartant les diferències vam protagonitzar un acte senzillament heroic, la unitat d'un poble contra l'agressió de l'Estat. Però dimarts a la plaça Imperial sentíem un discurs que deia que aquell era un dia de dol, que estàvem tristes, que res era més impressionant que un gran silenci... Un discurs moralista, no cal dir-ho, que feia quedar com un brètol tot aquell que no hi estigués d'acord i s'atrevís a fer una mica de soroll. Jo no estava pas trist, tampoc enfadat. Jo estava alegre i orgullós d'haver vist el meu poble plantant cara a les forces d'ocupació, tal com vam fer en aquella mateixa plaça Imperial Tarraco el dia 1, empenyent sense por la policia cap a les seves furgonetes, amb els nostres pits i les mans alçades, foragitant-los, rebent els cops de porra que fossin necessaris.

Ja al matí, en aquella vaga general que aquests discursos s'havien apropiat i transformat en una mediocre aturada de país, vèiem com diverses persones adultes alliçonaven moralment les joves i els criticaven per pintar amb esprai sobre els murs de multinacionals explotadores com El Corte Inglés o Mercadona, com si això fos un acte de violència. No es pot exercir violència sobre un objecte inanimat que no pateix, és un oxímoron. No és un acte de violència, sí un acte de rauxa. Es tracta de la històrica confrontació entre dues versions d'un mateix poble: una, arrelada a les classes populars, festiva, generosa, alegre i arrauxada, la dels aquelarres i fogueres de Sant Joan; l'altra, arrelada en la burgesia i la seva Renaixença, assenyada, melancòlica, moralista i honesta. Aquesta Catalunya catòlica busca sempre una ocasió per a la tristesa, el victimisme i la resignació, diluint així tota possibilitat d'un canvi de debò, no només de fronteres.

És possible que Spinoza, príncep de tots els filòsofs, el jove incomprès i repudiat, ja ens alertés sobre aquesta lluita entre dues tendències universals, una lluita prèvia i causa de totes les lluites, fins i tot de la lluita de classes: la lluita entre el principi d'alegria i el principi de tristesa. Les persones que estaven tristes i de dol ho estaven perquè no podien comprendre com la policia havia vingut per atonyinar-les. Una increïble falta de memòria, Alzheimer!, que deia Def Con Dos. Quan en realitat això ja sol passar. Passa això i més. I encara passa poc, i massa poc. I com que jo no estava ni trist ni de dol, vaig girar cua a mig discurset i me'n vaig anar amb les úniques que podien entendre'm aquell dia, les persones alegres i arrauxades, la gent del bloc jove. Allí s'hi cridava "Contra l'Estat i el Capital vaga general! Els carrers seran sempre nostres!" I no pas "Mossos d'Esquadra, la nostra policia...". Persones joves de diversos col·lectius, llibertàries, comunistes o independentistes, van donar un exemple d'unitat, fraternitat i alegria, van ser de les poques que aquell dia van fer una vaga general, tal com estava convocada, i no pas un dia de dol.

Sens dubte, són sempre els personalismes o bé les jerarquies les que acaben corrompent l'espontaneïtat de la joventut, el seu esperit crític. Aquests dies els personalismes els hem vist a tots els fronts, també en col·legis electorals. Davant de l'espontaneïtat i entrega de la gent jove que s'ha llençat a defensar el referèndum sense esperar res a canvi, ha aparegut sempre la persona que s'aferra al micro i, exigint la seva dosi de protagonisme, ens ha condicionat i dirigit. Normalment una persona de partit.

Els dies que venen seran difícils. Correm el perill de fer la independència a qualsevol preu, de no generar cap canvi autèntic, sinó tan sols canviar les fronteres de lloc. Qui sap si la major part de les independentistes d'avui, mogudes per un sentiment nacionalista i nostàlgic, es conformaran amb això i ens forçaran als altres a acceptar-ho. Però no era això pel que hem lluitat des de fa dècades, sinó per fer un país diferent i millor, on s'acabi amb l'explotació de les persones, les desigualtats, el patriarcat i qualsevol discriminació, on sigui possible la vertadera emancipació personal de totes i cadascuna dels que hi viuen. Per altra part, la policia forana es queda i ja sentim rumors que davant la DUI pot intervenir l'exèrcit. Estem preparades per això? Seran la tristesa i la resignació una bona manera de garantir la nostra llibertat?

Davant un procés sobiranista que els darrers anys s'ha portat preeminentment des de l'esfera institucional, obviant de iure o de facto les reivindicacions de classe i de gènere, l'organització de masses al voltant d'organitzacions diferents dels partits és imprescindible, almenys si volem aconseguir quelcom més que una aspiració nacionalista. La tristesa pot ser quelcom necessari a vegades, però mai un ideal a reivindicar. Les persones joves lluitarem contra la tristesa allà on es presenti, no deixarem que ens l'encomanin. Ho farem estimant-nos sense complexos, recolzant-nos, rient, cridant i plantant cara a l'opressor, sigui qui sigui. No es tracta de si la violència és moralment bona o dolenta, no es tracta d'arrencar més o menys aplaudiments després d'un discurset: es tracta de si el país nou que farem estarà prenyat dels mateixos defectes que el país veí, o si estarà prenyat d'uns principis nous que faran d'ell un país millor.

Josep Maria Martorell Calaf és militant de la Coordinadora Obrera Sindical.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)