Cookie control
Dimecres, 03 de Juny de 2020

'Aquí sempre s'ha fet així'

07 de Maig de 2020, per Cristina Badia

De petita passava els estius i llargues temporades a casa dels meus avis en un d'aquests micropobles que hi ha per Catalunya, on hi ha granges a uns 50 metres del domicili. La pudor permanent de femtes i els crits de patiment dels anomenats animals de consum van despertar, ja aleshores, una consciència pel sofriment dels individus confinats que fou passiva, silenciosa i anònima durant molt de temps. No fou fins a finals de 2015 que alguna cosa va canviar, ja que va arribar a la meva vida la Miis, una gata provinent del carrer i de salut fràgil a qui vaig decidir donar una llar.

Sense ni adonar-me’n, vaig crear una petita colònia felina al poble i, de forma automàtica, vaig passar a ser observada de manera recelosa, criticada per alguns habitants i, conseqüentment, se’m va empènyer a sentir la necessitat d’endinsar-me a defensar un món ignorat o, millor dit, menystingut i subestimat, també per moltes de les persones que llavors m’envoltaven. És així com vaig començar el meu activisme per la defensa dels drets dels animals no-humans, a través del món felí i per la Miis.

El 2017 ja havíem creat una associació per gestionar la colònia de gats de Sedó, i vam començar a treballar per tota la comarca la gestió ètica de colònies felines. Des d’aquell moment que la il·lusió i l’empenta sempre s’ha imposat a les dificultats, pel que encara em motivava més veure la quantitat de feina que hi havia per a fer en relació al món felí. Vaig començar a assistir a trobades per poder intercanviar experiències similars a les meves, poder compartir 'batalletes' amb altres companys amb més experiència, persones que m’explicaven els problemes amb els quals s’havien d’enfrontar, no només amb veïns i família, sinó també amb els ajuntaments.

Alguns d’aquests problemes encara eren ignorats per mi. D’altra banda, de fons sempre apareixia una llei que, suposadament, ens donava suport, parlo del Decret Legislatiu 2/2008 que recull la Llei de protecció dels animals de Catalunya. “Si hi ha una llei, per què no es compleix? Per què no es fa complir?”, em preguntava ingènuament... Durant aquest temps, també vaig conèixer l’equip de Nova Eucària i el grup de lobby de la Taula Animalista de Catalunya, entitats que esdevingueren clau a partir d’aleshores; em van donar l’oportunitat de formar-me tot realitzant un curs de Gestió Pública de Protecció Animal, pel que la consciència prenia una nova vessant on podia desenvolupar totes les meves habilitats d’investigació i anàlisi, moment en què feu entrada un tercer actor contra el qui, ara sí, bregar legalment: l’administració pública.

Val a dir que, de moment, amb aquest organisme, m’he trobat sempre amb una manca de voluntat reiterada per aplicar les (obligades) polítiques de protecció animal, tant als ajuntaments com al Parlament. “Ja saps Cristina, aquí tots ens coneixem”, “aquí sempre s’ha fet així”, “no aconseguiràs res perquè hi ha altres coses més importants”, “no hi ha diners”... Aquests són els murs amb els que em trobo quan em reuneixo amb tècnics o càrrecs electes, però sobretot amb la gent del meu voltant. I sí, és cert, tots ens coneixem, precisament per això que no puc ser còmplice d’un maltractador.

L’“aquí sempre s’ha fet així” és una sentència tramposa, falsa i utilitzada a conveniència per justificar pràctiques que inclouen el maltractament en general. A més, quan em diuen 'abans' es refereixen al 'sempre', i acostumo a demanar que ho precisin, saber si pot ser que s’estiguin referint al Paleolític, perquè l’'abans' és un terme molt ampli i poc precís. Si ens quedéssim en 'l’abans' no gaudiríem del progrés i els avenços del temps present. Per cert, 'abans' no disposàvem de la informació que tenim ara per a poder ser conscients que des dels anys 70 els científics ens estan avisant del mal que fem al nostre planeta, però deu ser que, en aquest cas, l’'abans' és un sinònim de que això de l’ecologisme animalista no és rendible, que no interessa.

Aquests dies el món ha estat -malauradament- paralitzat per una pandèmia, i la natura ens ha donat una lliçó de com es pot arribar regenerar; hem pogut ser testimonis directes o indirectes del fet que alguns animals, generalment invisibles als nostres ulls degut a la nostra omnipresència, i als qui hem arrabassat el seu espai, s’endinsen a l’asfalt, descobreixen les platges, gosen visitar les ribes dels rius.... La bellesa natural... però sap greu que s’hagin pogut confiar, que desconeguin que potser no tornaran a trepitjar mai el seu legítim territori, i que aviat tornaran a fer nosa, motiu pel que seran assetjats i assassinats gràcies a la legislació d’un sistema que no vol reconèixer els seus drets bàsics.

Hauríem de reflexionar sobre això. Tal i com advertia, jo ja ho fet, i sento que ja no hi ha volta enrere, que seguiré malgrat els entrebancs i els conflictes, prosseguint amb l’aprenentatge, gaudint de les experiències bones i adquirint resiliència amb les dolentes... Sento que pagarà la pena aquest trajecte per cada vida no-humana salvada, defensada i dignificada. Les abolicionistes sempre ho hem fet així.

Cristina Badia és historiadora de l’art, analista de Nova Eucària i lobbista de la Taula Animalista de Catalunya.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics