Divendres, 16 de Juny de 2017

Bona política, tant se val si és vella o nova

08 de Juny de 2017, per Diana Vizán

En l'actual modernitat líquida, sembla que es vol imposar l'admiració per la novetat i cert menyspreu per la vellesa, ja es tracti de persones, objectes o idees. I així ara s'ha posat de moda la nova política. Es qüestiona d'aquesta manera un dels valors de qualsevol persona, entitat, empresa o institució: la trajectòria.

La trajectòria d'un partit polític pot ser més o menys coherent, amb llums i ombres... Sigui com sigui, un llegat històric, el passat, ens serveix per interpretar el present i poder predir, amb més o menys encert, el futur. L'evolució de tot partit polític, en sintonia amb la societat, és una manera interessant de comprendre la història i la realitat d'un país. O així ho havia estat fins que va arribar un tsunami – terme que de manera molt encertada fa servir l'historiador i articulista Joan B. Culla al darrer llibre que ha publicat- al sistema de partits català, espanyol i de molts altres països del món. Diferent de la creació de nous partits és que sorgeixin coalicions de partits en circumstàncies extraordinàries, en què es requereix consens per portar a terme un objectiu polític difícil.

En l'actualitat, d'una banda, el PP i el PSOE, tot i haver-hi guanyat Pedro Sánchez les primàries contra l'establishment, defensen l'ordre, l'estabilitat i l'statu quo. De tal manera que sembla que qualsevol dia propugnaran la Restauració de Cánovas i Sagasta. Un temps en què Espanya va perdre les colònies de Cuba i Filipines. Ara potser podria perdre Catalunya.

D'altra banda, Pablo Iglesias, líder de Podemos, presenta una moció de censura per perdre-la – si no acaben retirant-la-, com va fer el PSOE de Felipe González contra el govern d'Adolfo Suárez i Unión del Centro Democrático (UCD) el 30 de maig de 1980. Es tracta de mocions perdudes abans que es generi el debat, dirigides a denunciar una pràctica de govern determinada o com a aparador d'una alternativa de govern. En aquella ocasió, Adolfo Suárez va aconseguir superar la moció de censura, tot i que dos anys després, el 1982, el PSOE va guanyar les eleccions, va aconseguir la primera majoria absoluta d'un partit a la democràcia i Felipe González va ser investit president del govern espanyol. Si aquest és l'exemple que segueix ara Pablo Iglesias, mostra una falta d'imaginació a l'hora de criticar la corrupció i altres aspectes del govern del PP, encara que condueixi el Tramabús, una iniciativa potser més efectista que efectiva. On està la creativitat de la nova política?

Tot i això, les formacions polítiques velles i noves ara tenen una oportunitat de fer política, de la bona o si més no, diferent: aportar una nova solució a un conflicte que ve de lluny, promovent que els catalans i les catalanes puguem decidir el futur del nostre país, independent o no, a les urnes. Ser nou o vell és només qüestió de temps i en la nostra època, time flies.

Diana Vizán Aguado és periodista i politòloga.

Etiquetes: 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)

Reportatges