Cookie control
Dilluns, 16 de Setembre de 2019

Captaires barruts, però amb enginy

04 de Febrer de 2015, per Jordi Garcia Arnau

Vagi per endavant que no pretenc fer cap judici moral sobre la mendicitat i les seves estratègies, ni tan sols escric això amb la voluntat d'alertar els vianants de la picaresca urbana en la que poden caure. Tan sols em mou les ganes de compartir amb el lector un parell d'anècdotes viscudes pels carrers de Tarragona amb captaires posseïdors de la tan apreciada i valorada capacitat d'innovar.

Explico aquest parell de casos amb un punt de perplexitat i d'admiració per aquests barruts que se les saben totes. Uns rodamons que hi posen un punt d'imaginació i pocavergonya a una activitat ben antiga però que demostren saber posar-se al dia i superar clixés antics i arxiconeguts com el de demanar diners per agafar el tren per anar a visitar a un familiar malalt.

Primer cas; Passejant i xerrant per la plaça de Corsini amb la meva parella, noto com en fer un pas, la meva sabata topa amb un petit recipient de plàstic. El meu caminar és ràpid i enèrgic, així doncs, el petit recipient, una poma i algunes monedes de molt poc valor que hi havia en el seu interior, van a parar a can Pistraus. Immediatament apareix un captaire que, mentre recull la poma i les monedes escampades per terra es lamenta, gemegant i capmoix, de la meva acció. Tot seguit, s'aprofita del meu estat d'estorament per demanar-me que l'ajudi. Com m'hi puc negar? Li acabo de "xutar" el seu "modus vivendi". Regiro entre les monedes que duc a la meva butxaca i li acabo fent un donatiu per les molèsties que li he causat.

Com he dit abans, camino ràpid i no estava del tot pendent del que hi havia a terra, però n'estic del tot convençut que el captaire en qüestió va avançar lleugerament l'ampolla de plàstic tallada que li feia de recipient per tal que jo hi topés i crear així una situació de la que treure'n profit.

Segon cas; Els mateixos babaus passejant pel carrer de Pere Martell. Una dona en una cadira de rodes gesticula i crida la nostra atenció per demanar-nos que li comprem una Coca-Cola. Té set i no demana diners... directament. Casualment a poca distància hi ha un "badulaque" on compro la beguda refrescant per la captaire. Una vegada feta la bona acció, continuo la meva marxa i poc després penso en la possibilitat d'haver estat víctima d'un engany. Em giro i veig com la dona s'havia aixecat de la cadira i estava a punt d'entrar a la botiga on jo havia comprat el refresc. La captaire i els xinesos que regenten el colmado estaven compinxats.

Una anècdota relacionada amb captaires i que sempre em ve al cap, em va passar a l'estació de Metro de la Plaça de Catalunya en la meva època d'universitari. Anava jo, amb un conegut periodista de la comarca, quan se'ns va apropar un jove per demanar-nos diners per agafar el Metro...poc original. Les nostres negatives eren tan reiterades com la seva insistència fins que jo li vaig dir que no portava monedes. Ai las! No sé d'on es va treure una capsa de sabates plena de monedes i amb mirada anhelosa no parava de repetir-me; "tengo cambio, tengo cambio". Afortunadament havíem arribat al torn d'accés al Metro i varem poder deixar el captaire enrere.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics