Cantava la gran Celia Cruz que la vida és un carnaval, i avui, que encara estem traient-nos el maquillatge de la cara, permeteu-me que per un moment em posi la disfressa d'historiador per recordar quina és l'essència del carnaval. Fa més de 5.000 anys els sumeris i els egipcis ja celebraven un acte similar, consistent en disfressar-se, ballar i festejar. Uns anyets més tard, l'Imperi Romà va reproduir la festa, difonent-la per Europa. Més endavant, els navegants espanyols i portuguesos, que ximples no eren, van decidir exportar-lo a Amèrica. Pensant-ho bé, l'expansió del carnaval va ser una espècie de preglobalització.
Malgrat celebrar-se per tot el globus i per tant existint moltíssimes variants, hi ha un tret que qualsevol carnaval comparteix: el seu caràcter irreverent. L'essència del carnaval és la festa, la diversió i el descontrol. Però també són dies especials perquè en ells (gairebé) tot està permès, i això inclou criticar de manera mordaç les coses que no ens agraden. Ara hi ha llibertat d'expressió (ehem, ehem...) i és més fàcil, però fa uns quants segles les coses eren diferents. D'aquí la importància de la disfressa i de la màscara. Durant el carnaval tothom podia reprovar qualsevol cosa lliurement, sense revelar la seva identitat.
Em trec la disfressa d'historiador i em poso de nou la d'Ángel Juárez. Jo sempre he estat un gran seguidor del carnaval. De fet, la setmana passada, després de molts anys sense veure'ns, vam celebrar un sopar en què ens vam reunir algunes de les persones que vam col·laborar en l'organització dels primers carnavals a Tarragona de la nostra època. Va ser una trobada plena de rialles, però amanit amb records i nostàlgia. Vam rememorar com nosaltres, que col·laboràvem en l'organització de l'esdeveniment, teníem una comparsa anomenada 'La desorganització'. En aquella època, fa més de 25 anys, els carnavals eren molt viscuts. Hi havia moltes ganes i il·lusió. Molta diversió i rialles. I sí, també una mica d'alcohol.
En tot cas, més enllà del desfasament que caracteritza la festivitat, en aquells temps totes les comparses tenien un punt reivindicatiu. Gairebé totes enarboraven un missatge crític, de caràcter social, reivindicacions que encara que estiguessin regades de litres d'humor podrien ser també el lema d'una manifestació. Hi havia un missatge. Hi havia valors. I l'esperit ens demanava passar-nos-ho bé, però també criticar i reclamar millores per Tarragona, impulsades des de darrere de les nostres màscares.
Vaig recordar tots aquests anys en aquest sopar i també durant la principal desfilada que recorre els carrers de la ciutat. Jo estava dret al costat d’Anton Guasch, i tots dos vam creuar les nostres mirades quan va passar la comparsa de Riu Clar. I crec que tots dos vam pensar una cosa semblant. Vam fixar els nostres ulls en l'estendard, que després de 25 anys segueix sent el mateix. Jo el vaig promoure i dissenyar, mentre que l’Anton Guasch el va materialitzar. Darrere d'ell, desfilaven desenes de joves que ni l’Anton ni jo coneixíem. I tots dos vam coincidir que per a la majoria d'ells l'estendard era un simple tros de tela sense història, mentre que per a nosaltres és quelcom molt més significatiu: la metàfora d'una època en què el carnaval era una cosa molt diferent.
I és que el Carnaval de Tarragona ha canviat immensament, i cada vegada s'assembla més al de Santa Cruz de Tenerife o als brasilers. L'important és l'estètica, el color, els vestits, els balls. Però ja no hi ha missatges reivindicatius. Falta mala llet i irreverència. Sembla una passarel·la de models en què les comparses concursen per veure qui té els millors vestits (alguns d'ells, per cert, amb un cost de gairebé 500 euros, el que no està malament en temps de crisi). Hi ha més espectadors que participants. En certa manera, em vaig sentir com si estigués presenciant una processó de la Setmana Santa. S'ha perdut el veritable esperit de la festa. El carnaval, definitivament, s'ha descafeïnat.
No em malinterpreteu: cal felicitar els organitzadors i tots els participants, perquè té molt de mèrit que una ciutat com Tarragona tingui un carnaval d’un nivell tan alt. Hi ha molta feina i esforç darrere de la rua, i això es podia palpar. Té un altíssim valor que tantes persones dediquin un bon grapat d’hores de la seva vida per fer aquest espectacle que només dura uns dies. I jo els aplaudeixo a tots.
I no obstant això, he de dir ben alt que aquest no és el meu carnaval, ni tampoc el d'Anton Guasch, ni el de la majoria dels meus companys d'aquell sopar, ni el de tantes i tantes persones que durant molts anys vam sortir amb la nostra comparsa sense preocupar-nos tant per com anàvem vestits però sí per passar-nos-ho bé i difondre un missatge. No és un atac de nostàlgia. Entenc l'evolució del carnaval. Són els temps que corren. Però em poso la disfressa d'activista social (la qual em deixaré posada durant tot l'any) per cridar als quatre vents que m'agradaria que al Carnaval de Tarragona hi hagués més imaginació, més disbauxa i sobretot que la rua no s'acabi convertint en un gran aparador de moda sense cap tipus de significat.
Ángel Juárez és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra.
