Benvolguts Presidents,
El meu nom és Josep Abelló, sóc nascut a Reus, amb formació universitària adquirida a Barcelona i Còrdova, casat amb una dona de Toledo i amb 3 fills nascuts a Còrdova i a Reus. Em defineixo com a polític. En els darrers anys de la dictadura vaig ser relativament actiu en el sindicalisme agrari a Andalusia i en democràcia he tingut l’honor de ser 2 anys regidor i 14 anys alcalde de la ciutat que em va veure néixer, parlamentari per 2 períodes, un breu temps diputat provincial i 20 anys presidint una organització d’hospitals públics catalans.
Aquesta és la meva motxilla, que, a més, he volgut omplir amb coherència personal i procurant que totes les accions i decisions preses puguin ser explicades. Aquesta motxilla que m’ha portat fins aquí, m’ha donat un punt de gosadia que ha aparegut en voler dirigir-vos aquest carta oberta i pública.
Presidents, feta la presentació, els escric per demanar-los que aturin aquesta situació. Això no pot continuar així i els prego posin remei a aquesta mena de tsunami que se’ns pot emportar per endavant com a societat.
No envejo la seva posició, en absolut, però són vostès els que tenen l’encàrrec de pilotar aquest vaixell i, ens agradi més o menys, estan al ball i han de ballar, tot i que, amb tot el respecte, tinc la percepció de que no estan ballant al ritme de la música que sona.
Disculpin que no entri en valorar si és abans l’ou o la gallina, ara no és el que toca, però de tot cor els he de dir que no pot ser que estiguem en aquesta dinàmica d’acció-reacció que no ens porta en lloc. No pot ser que al disbarat de la convocatòria del passat diumenge, es respongui ensenyant el rei de bastos. De veritat, no pot ser. Alguns observem estorats, incrèduls i temorosos de quina serà la propera andanada a la que ens sotmetran.
No pot ser que els dos siguin posseïdors de la veritat absoluta, segur que no. Presidents, si seguim així prendrem mal. Reconec que el seu paper cada dia que passa és fa més difícil, les posicions a les que ha anat derivant la situació i els sentiments que han anat aflorant s’ha engruixit i estan molt enfrontats. A la vegada els moviments socials arreu, s’estan encarregant de pressionar als responsables polítics que més els representen per evitar que facin figa i forçar que treguin pit. És veritat, ho tenen molt complicat.
Amb tot, l’obligació del pilot és interpretar el temporal i els moviments de la mar, governar el vaixell per treure’l de la tempesta i, en definitiva, evitar la deriva amb el mínim de pèrdues i desànims del comú del passatge i de la tripulació i en absolut ho estan fent.
Els governants, afalagats i esperonats pels propis, sovint se senten molt poderosos. En ocasions, les actuacions dels contraris els fan sentir, fins i tot, encara més crescuts. Greu error. El meu consell es que escoltin als bàndols enfrontats, d’ambdós en podran extreure raons per cercar solucions al conflicte que els enfronta i que per la seva, disculpin, reiterada ineficiència, ens te absolutament a la deriva.
Probablement el primer que haurien de fer és rebaixar la crispació. Aquest suflé ha de baixar, per que si segueix pujant deixarà el forn fet una pelleringa. L’olla te massa pressió i per evitar que el contingut es cremi, cal reduir la càrrega d’energia calòrica i obrir vàlvules que redueixin la pressió excessiva.
Disculpin Presidents que m’expliqui amb arguments tan casolans, però la veritat es que ho faig volgudament, perquè d’això es tracta, de quelcom tan casolà com la convivència en pau i sense crispació. De ben segur que amb aquesta emotivitat i aquesta crispació no és poden precipitar en prendre decisions, perquè el mes probable és que resultin equivocades.
Reduïda la pressió, segur que vostès mateixos, o els que els segueixin en el càrrec, trobaran ponts de diàleg i no només haurà finalitzat la deriva, sinó que podrem continuar el viatge i, si m’apuren, n’haurem pogut treure lliçons a aplicar en les normes de convivència i pel futur.
Per anar acabant, els voldria demanar una mica d’humilitat i aconsellar-los que facin una certa autocrítica. Si m’apuren, a fi d’evitar algú ho vulgui interpretar com a una pèrdua d’autoritat, comprendré que no ho facin el públic, però fora convenient, i molt, que reflexionin encara que sigui en la intimitat.
Penso que es absolutament necessari que reflexionin amb humilitat i que demanin ajuda, no dubtin de que hi ha persones molt intel·ligents que, sense cap voluntat de protagonisme, els ajudaran a esbrinar les opcions més adequades i compartir-les amb altres actors per anar posant-les en marxa. No oblidin, per favor, que el “poder” que ara tenen, és només cedit temporalment, que no és de la persona si no propi del càrrec que ocupen i, en fi, no oblidin que es deuen a tots els que formem part del passatge i tripulació d’aquest vaixell, que volem que continuï navegant.
Per favor Presidents, vostès poden acabar amb aquesta deriva, procedeixin. Ja n’hi ha prou.
Tant de bo que aquesta carta que aquest mitjà em permet fer pública, els arribi i els resulti de utilitat, perquè els veritables beneficiaris en seríem el conjunt de la ciutadania.
Atenta i respectuosament,
Josep Abelló.
