Les nacions sense estat són comunitats humanes que, tot i tenint les característiques culturals o identitàries associades habitualment amb una nació, no disposen d’un estat independent, i en molts casos, no estan reconegudes oficialment com a comunitats diferenciades. Les nacions sense estat, per tant, estan incloses en estats on la nació predominant és una altra, o repartides entre diversos estats.
El reconeixement oficial de les nacions sense estat és molt variable. En alguns estats, es parla obertament de nacions, o nacionalitats, i en alguns casos aquestes han aconseguit estructures administratives o de govern pròpies. En d’altres, la diversitat nacional no és ben vista, i des de l’estat es propugna una uniformitat nacional.
La definició de què és o no una nació sense estat és subjectiva. A més, sovint conviuen en un mateix territori persones amb sentiments nacionals molt diferents. En d’altres, determinar quin és el territori exacte que correspon a una nació pot ser difícil.
El president d’ERC, Oriol Junqueras, i el director de ‘La Razón’, Paco Marhuenda, van protagonitzar un cara a cara a ‘El món a Rac1’ farcit d’arguments històrics en que van debatre la viabilitat d’anomenar ‘nació’ a Catalunya.
El debat va començar amb la pregunta de Jordi Basté: “Catalunya és una nació?”. Marhuenda va començar amb una resposta rotunda: “No, Catalunya no és una nació”, i va argumentar la seva postura afirmant que “es tracta d’un concepte (nació) del segle XIX, i Catalunya en aquella època no era independent”. Per Mahuenda, ‘nació’ és un “concepte complexe i sentimental”, i considera que “la voluntat de ser nació no té res a veure amb la història”.
Al seu torn, Junqueras va defensar que “la paraula nació serveix per indicar ‘naixement’ i, per tant, el concepte de nació del segle XIII és completament contemporani ara”. El president d’ERC va subratllar que “des d’una perspectiva cultural del segle XIX, també es compleix la contemporaneïtat del concepte ‘nació’, perquè Catalunya té un marc lingüístic de referència i la voluntat dels seus ciutadans de ser-ho”.
A partir d’aquest moment, els dos interl·locutors, dotats amb amplis coneixements d’història – Marhuenda és professor d’Història del Dret de la Universitat Rey Juan Carlos i Junqueras és llicenciat en Història, doctorat en Història del Pensament Econòmic per la UAB i professor associat al departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB – van desplegar els seus arguments amb vehemència.
Tanmateix, el carácter espanyolista de Marhuenda frontalment oposat a l’independentisme de Junqueras, va resultar interesant però no pas definitiu.
Una veu, si més no, simbòlica, s’ha fet escoltar en defensa del procés sobiranista català. L’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, ha marcat una premissa clara per legitimar-lo: “la realitat nacional de Catalunya és prèvia a la formació de l’actual Estat espanyol”. Així mateix, ha demanat una “mentalitat oberta i democràticament dialogant” per resoldre el procés.
Francec Trillas, Profesor del Departamento de Economía Aplicada de la Universitat Autónoma de Barcelona ha escrit, que Catalunya té totes les opcions de sortir-hi guanyant en una Europa sense fronteres, on els estats actuals cedeixin sobirania al nivell de govern europeu; de fet, ja ho estan fent amb l’euro i els mecanismes sorgits arran de la crisi. El problema no és que no existeixin, sinó que no són prou democràtics.
Com s’organitza la sobirania no és una qüestió més: és un prerequisit per resoldre els grans problemes de la humanitat. No té cap sentit dir que es volen resoldre però que s’és agnòstic pel que fa a l’organització de les sobiranies. Ni tan sols creant les millors comissions d’experts podríem conèixer la fórmula òptima d’arquitectura institucional per al món del segle XXI. A Europa, ni tan sols Alemanya és sobirana: sovint no pot imposar la seva política al Banc Central Europeu. I ho accepta, perquè sap que tota sola no pintaria res al món.
Catalunya és i serà allò que els catalans vulguin. El poble català ha demostrat el seu carácter pacífic, dialogant i democràtic.
Sebastià Barrufet és periodista.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics