Quan és més necessari que mai saber que hi ha un camí traçat per poder avançar, quan es demana que les actuacions dels qui en aquests moments han assumit la responsabilitat de trobar una sortida siguin clares i positives, quan s'espera tenir informació concreta que permeti albirar la llum al final del túnel ―tal com s'ha anomenat la crisi en la qual estem immersos―, veure que el Govern de l'Estat genera comunicats, informacions i notícies que no tan sols són difusos o inconcrets la majoria de les vegades, sinó també ―i això és el més desconcertant― contradictoris en si mateixos, genera desconcert i desconfiança entre la població envers les mesures que proposa.
Es pressuposa ―així s'ha manifestat en tot moment― que hi ha un comitè d'experts als quals el Govern consulta per assegurar-se que cada una de les decisions que pren tingui en consideració, en primer lloc, la salut de la ciutadania. Malgrat tot, a vegades es pot posar en dubte l'aportació d'aquest comitè veient que alguns membres manifesten que no se'ls consulten algunes mesures, a la vegada que es produeixen fets que generen confusió sobre el suport tècnic que pugui donar aquest comitè. El passat dimarts 21 es van emetre, en un marge de tan sols tres hores, diferents comunicats en relació amb la possibilitat que els infants poguessin sortir de casa cadascun dels quals contradeia l'anterior. Resulta difícil pensar que en un període tan curt de temps els experts poguessin generar informes tan diferents que comportessin canvis de criteri substancials sobre una qüestió tan important com la de quan i com els nens podrien sortir al carrer.
L'estat d'alarma, que va entrar en vigor el passat 14 de març i que ja ha estat prorrogat tres vegades, ha implicat, al marge del confinament dels ciutadans ―en diferent grau al llarg del temps―, una mesura excepcional: la centralització en el Govern central de totes les decisions i actuacions relatives a la salut amb el ministre de Sanitat al capdavant, precisament el titular d'un ministeri sense contingut fins aleshores, atès que les competències de sanitat s'havien transferit a cada una de les disset comunitats autònomes ―la darrera l'any 2001―. Això ha comportat que qui té el coneixement del territori, dels mitjans disponibles i de la seva gent hagi perdut la possibilitat de fer aportacions de manera coordinada des de la proximitat per combatre la pandèmia. Aquesta dèria de la centralització, que sembla haver impregnat la política actual, resulta paradoxal quan s'esgrimeix com a argument el guany en eficiència, ja que s'ha demostrat ―Alemanya n'ha estat un exemple― que la proximitat i, a la vegada, el fraccionament en entorns geogràfics més petits són eines molt més efectives per atacar la pandèmia, atenent precisament el criteri dels experts.
Aquesta centralització, que també s'ha estès al subministrament del material sanitari necessari, ha tingut conseqüències negatives, entre les quals endarreriments per manca de capacitat logística per poder-lo fer arribar directament i a temps als llocs on calia. A banda ―cal dir-ho― de la poca professionalitat manifestada en la gestió de la compra dels diferents productes, que ha comportat que partides importants de diferents estris adquirits al mercat internacional no estiguessin en condicions o no fossin els que calien per donar suport als sanitaris.
En uns moments en què els tics autoritaris apareixen en diversos països, la pretensió de poder arribar a controlar els moviments de la ciutadania mitjançant els telèfons, o crear certs certificats d'idoneïtat ―que recorden altres temps i règims polítics― per poder seguir millor l'evolució del virus, o la pregunta del CIS que suggeria un únic interlocutor per facilitar informació de la seva evolució ―restringint en certa manera la llibertat de premsa―, o certes declaracions de responsables de la Guàrdia Civil en les quals posaven de manifest la intervenció que fan en les publicacions a les xarxes socials amb l'objectiu de protegir la imatge del Govern, o els comptes falsos que s'han activat ―uns 46.000 en dos dies― per millorar la imatge del ministre de Sanitat, són elements poc tranquil·litzadors. Esperem que siguin de caràcter provisional.
Tot i ser un dels estats més descentralitzats del món, la tendència que sembla imperar en els partits d'àmbit estatal de recentralitzar cada vegada que poden més competències de les comunitats autònomes aprofitant qualsevol oportunitat ―sigui un canvi de govern, una crisi econòmica o, com ara, una crisi sanitària mundial― fa que algunes de les actuacions i mesures preses o anunciades com a temporals siguin vistes amb certa recança pel risc que la seva derogació es matisi o es posposi. Parafrasejant una expressió popular, podríem dir que hi ha la por de «perdre algun llençol en aquesta bugada».
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg
