Ara que ja han passat les eleccions i que l’hegemonia de la dreta, tant a Reus com a altres indrets dels Països Catalans ha perdut embranzida, m’agradaria pensar que des de la ciutadania tenim la fantàstica oportunitat de plantejar-nos seriosament que, segurament, és a nosaltres a qui ens pertoca de fer política. Aspirar i esperar que els nostres representants facin la nostra feina seria una falta de responsabilitat cívica greu. Que ens representin no significa que hàgim de deixar els nostres interessos a les seves mans. Si volem que la nostra situació com a ciutadans millori, cal que fem autocrítica i que considerem que, en part, els polítics que ens representen són el mirall de la nostra voluntat de ser partícips o no de la res publica.
És així doncs que, des de la meva vessant com a compositor i persona interessada en la cultura (sempre entesa com a valor que contribueixi a despertar les nostres capacitats crítiques i creatives), m’agradaria recordar una sèrie de conceptes en relació al tipus de cultura que, des del meu punt de vista, hauríem de potenciar i exigir als nostres representants polítics. No solc fer llistes, però en aquest cas em sembla que aquest tipus d’ordenació pot ajudar a clarificar i simplificar un terreny—la necessitat de la cultura—que sovint es belluga en àmbits massa abstractes o teòrics.
1. Què és cultura. La cultura és el reflex d’allò que un col·lectiu de persones va ser, és i voldria esdevenir. Es pot manifestar a través de les tradicions pròpies d’un poble, però també en l’art, el pensament i la ciència. Percebem i processem el món a través d’un filtre format a partir de les peces del nostre trencaclosques cultural. Dit d’altra manera, la cultura és inevitable. La qüestió és quin tipus de cultura volem.
2. Per a què serveix la cultura? És potser la pregunta més transcendent. Normalment escoltem a dir que la cultura és molt important i que cal potenciar-la, però primer, caldria establir què és allò que desitgem de la cultura i decidir si el tipus de cultura que tenim actualment és necessària o no. Quines són les diferències entre entreteniment i cultura? Podem utilitzar-la per a desenvolupar formes de pensar menys reaccionàries? La podríem fer servir per a engrandir les nostres capacitats crítiques envers el món que ens envolta? O senzillament volem cultura per esbargir-nos després d’una llarga jornada laboral? És només oci la cultura? Aquestes són algunes de les preguntes que caldria que ens féssim. L’últim punt d’aquesta llista ofereix la meva visió de la utilitat de la cultura.
3. La cultura com a forma d’alliberament. Alliberament de què? La influència dels mercats i del capitalisme no només es pot copsar en l’àmbit socioeconòmic, sinó també en el cultural. Marx deia que “no és la consciència dels homes la que determina la seva existència, sinó la seva existència social la que determina la seva consciència.” Viure en un món on l’acumulació de capital està al centre de les nostres prioritats condiciona unes formes de viure i de pensar molt concretes: tendim a ser competitius envers els nostres conciutadans, volem més béns materials que el veí del costat de casa, confonem més fàcilment la diferència entre valor i preu, l’estatus social sol anar lligar amb la riquesa monetària de la persona… Però a part d’això, que ja és prou greu, també estem bombardejats per informació, sovint innecessària o contraproduent.
Algú ens ha preguntat si volem anuncis a la televisió, ràdio i diaris? Per què hi ha una secció força llarga sobre esport d’elit als telenotícies i, per exemple, per quin motiu sentim més a parlar de futbol que d’handbol? Quan la cultura apareix als mitjans, per què solem sentir nomenar esdeveniments que hagin venut moltes entrades al Palau Sant Jordi? O sentim a parlar de cultura a Barcelona, però no a centres alternatius a altres localitats del territori? O d’aspectes que són intranscendents en relació a l’artefacte cultural en sí? De què serveix saber si el cantant de moda s’ha canviat de pentinat? Aquestes preguntes em porten al següent punt.
4. Qui controli la cultura tindrà el poder d’influir el pensament d’un col·lectiu determinat. Ser conscients d’aquest fenomen és clau per tal de discernir si allò que entenem com a cultura és un producte propi dels pensadors, artistes, creadors, científics, esportistes i altres col·lectius del país, o contràriament, si es tracta d’una imposició duta a terme per les necessitats mercantilistes de les elits capitalistes que ens governen dia rere dia d’amagat. Parafrasejant a Adorno, la cultura de masses, que moltes vegades confonem amb cultura popular, no és la conseqüència de les decisions preses democràticament per la majoria de la població, sinó que és un conglomerat d’apostes mercantilistes amb un objectiu específic: la submissió i l’adoctrinament de les classes populars a la lògica global del capitalisme neoliberal.
Potser això que acabo de dir pot semblar massa alarmant o fins i tot exagerat, però si ens endinsem en alguns exemples concrets, veurem que malauradament no és així. No podríem dir que Sálvame Deluxe, un programa vist per milions de persones, és el resultat d’una cultura que es vanagloria d’actituds poc respectuoses i amb poca capacitat de diàleg? Quan engeguem la ràdio del cotxe, ens hem aturat a pensar que la major part de música retransmesa està construïda a partir d’estructures simples d’estrofa i tornada, amb tempos mitjans i amb melodies, harmonies i lletres molt previsibles (I always knew you were the best, the coolest girl I know; You got me faded, faded, faded, baby, I want you)? Com ja deia Walter Benjamin a principis del segon terç del segle passat, la repetició i reiteració constant d’aquests estereotips condicionen un paisatge cultural decadent, que propicia que la rutina dels treballadors no només s’imposi durant la jornada laboral, sinó que també ho faci al final del dia, en moments d’oci. Hi ha poca diferència entre seguir una rutina a la feina i fer-ho quan escoltem certes músiques estereotípiques o mirem pel·lícules formulistes.
És d’aquesta manera que les classes populars estem supeditades a una lògica circular i repetitiva, la qual ens obliga a pensar i a actuar seguint els axiomes del sistema, en lloc de fer-ho en relació amb allò que ens convindria en l'àmbit de classe. Amb el capitalisme, tendim a ser productes d’un sistema establert per elits, però si volguéssim, podríem desenvolupar altres tipus de sistemes que hagin sorgit de les nostres pròpies necessitats col·lectives. Per tant, cal estar ben atents pel que fa a qui té el control dels mitjans de producció, difusió i legitimació de la cultura. Creure en el fet que el mercat és sinònim de llibertat no és adient, ja que aquesta suposada llibertat està determinada per factors principalment econòmics: qui tingui més diners, tindrà més llibertat.
5. Cultura com a projecte d’alliberament i de crítica del capital. Aquest, al meu parer, hauria de ser l’objectiu primordial de qualsevol artefacte cultural democràtic si el que volem és reprendre el control del nostre futur. Això no significa que hàgim de potenciar de forma constant cultura explícitament política. La radicalitat d’un artefacte cultural no només es troba en la seva retòrica explícita (la lletra d’una cançó protesta, el missatge d’una obra de teatre amb contingut polític), sinó que sobretot rau en la forma i el desenvolupament del discurs. Pensem en el dramaturg Antonin Artaud, o el director de cinema Andrei Tarkovski, o en la compositora Ruth Crawford Seeger; o també en Joan Brossa, Llorenç Barber, Agustí Fernández i la compositora Mercè Capdevila com a exemples propis d’artistes dels Països Catalans. Malgrat que les obres d’aquests individus puguin semblar inaccessibles o complicades, hem de ser conscients que l’objectiu primordial d’aquests autors és el trencament amb la lògica cultural i circular pròpia del capitalisme esmentada anteriorment.
Encara que aquests autors i molts d’altres produeixin obres que són certament complexes, hem d’assumir que la cultura, si és que la volem utilitzar per alliberar-nos, és difícil i requereix un esforç important des de la nostra voluntat per tal de valorar-la i processar-la. Si no estem disposats a millorar-nos individualment i ser partícips de les nostres pròpies micro-revolucions, per utilitzar un terme de Michel Onfray, molt em temo que la cultura passarà a un segon pla. De fet, ja sabem què significa “cultura de segona” perquè és allò que tenim ara mateix. I si és això el què volem, llavors no tenim dret de queixar-nos de les circumstàncies desafortunades que ens envolten dia rere dia. Com deia Hannah Arendt, inserim-nos en el món. Esforcem-nos a prendre partit a través de la cultura.
Joan Arnau Pàmies és Compositor i doctorand per la Universitat de Northwestern (Estats Units d’Amèrica)
