Cookie control
Dilluns, 16 de Setembre de 2019

Ciutats vives

28 de Gener de 2015, per Diana Vizán

Fa uns dies he viscut com a espectadora esdeveniments emotius que em fan pensar que vivim en un país amb ciutats ben vives. Dissabte de l’altra setmana vaig veure al 33 el documental de Xavier Artigas i Xapo Ortega Ciutat morta, premiat ambtots els guardons de la secció de llargmetratges documentals en el Festival de Cine de Madrid, guardonat amb el premi Biznaga de plata al millor documental en el Festival de Màlaga i seleccionat en el Festival de Sant Sebastià. La indignació es va apoderar del meu estat d'ànim, optimista per naturalesa. Una nit trista, compensada amb una tarda de diumenge alegre, en què vaig gaudir molt del concert del cantautor reusenc Fito Luri, acompanyat dels seus músics i grans artistes com Gerard Marsal i Joan Reig, al teatre Bartrina de Reus.

Dos esdeveniments molt diferents que tenen en comú el paper previ de les xarxes socials per a l’èxit posterior, tant en audiència i espectadors com en repercussió social. Persones amb sensibilitat que omplen de gom a gom un teatre per donar suport a un músic de la seva ciutat, de manera que desmenteixen el tòpic que ningú és profeta a la seva terra. I ciutadans molt diversos amb curiositat i esperit crític que fan que aquests dies el documental Ciutat morta sobre el cas 4-F estigui en boca de tothom: tuitaires, polítics, periodistes i gent de tota mena.

Així, l'èxit de l'emissió del documental al Canal 33, que es va convertir en el programa més vist del dissabte a Catalunya amb 569.000 espectadors i una quota de pantalla que va passar del 2% d'audiència al 20%, posa de manifest una nova manera d'entendre la influència dels mitjans de comunicació: la censura i l'autocensura s'esvaeixen a Internet, on l'emoció circula lliurement a més velocitat.

Sembla increïble que en ple segle xxi i en un país democràtic com Catalunya encara s'hagi d’eradicar la impunitat de la tortura, el racisme i la censura, que provoca indignació, dubtes, controvèrsia i inquietud social entorn de les nostres institucions. Encara hi ha qui jutja la gent per les idees, procedència, aparença física...?

M'agradaria que després de l'emissió d'un documental que denuncia fets molt greus contra els drets humans es revisés el cas, com ha demanat el Parlament de Catalunya en una declaració institucional aprovada pels set grups parlamentaris. De moment, això sembla un somni —més aviat un malson per als protagonistes d'aquesta absurda i sòrdida història com la difunta poeta Patrícia Heras— que amb el suport de molta gent potser es farà realitat. S'autoinculparà qui va ferir greument un policia aquella maleïda nit de febrer a Barcelona?

Seduïda, com molta altra gent, per un documental i un concert que em van fer vibrar, he aconseguit espantar la por que, de tant en tant, em provoca la injustícia de la justícia, de les malalties, de la mort, de la pobresa... Martin Luther King, premi Nobel de la pau, va dir: “Hem après a volar com els ocells, a nedar com els peixos, però no hem après el senzill art de viure com germans.” Amb les reaccions de suport a Ciutat morta i els aplaudiments intensos al concert de Fito Luri, he sentit que potser sí que estem aprenent a conviure enmig del tràfec de ciutats que, encara que alguns les voldrien mortes, estan vives.

Diana Vizán Aguado, periodista i politòloga.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics